Els últims dies de la campanya electoral de maig, vaig llegir a Vic l’octaveta apòcrifa, en què es demanava el vot per a la Plataforma per Catalunya d´en Josep Anglada, després d´exposar-hi tota una sèrie de falsedats i malifetes, atemptatòries contra la dignitat de nombroses terceres persones, tant físiques com jurídiques. No vaig trigar en adonar-me que aquest pamflet no l´havia fet ell, tot sol. Ha de tenir algú que li redacti aquestes coses. Després, per internet, vaig trobar el currículum d’Albert Anglada, el de Sant Quirze de Besora, on ja es fa constar que aquest Anglada, un mercenari de la ploma, és l´encarregat de propaganda de l´altre Anglada, el que proposa la pena de mort despietada com a solució final de tots els problemes.
LA PSICOLOGÍA D’ADOLF HITLER.
A hores d´ara ja deuen ésser una mica avançades les diligències judicials per deduir responsabilitats penals, en l´afer de les octavetes intoxicadores, però, si encara hi hagués algun dubte, es podria realitzar una diligència provatòria definitiva, que consistiria a tancar l´Anglada (el que està contra els treballadors estrangers) en una habitació tot sol, durant dues hores, amb paper i llapis, a veure si és capaç de fer una redacció escolar. A veure si, per exemple, és capaç d´explicar (per escrit) la seva opinió sobre l´estudi psicològic que la Gestapo li va fer al Führer nazi-feixista Adolf Hitler, el 1942. Un estudi que ara acaba de publicar la revista “Sapiens”.
L´ALBERT I EL TERCER REICH
Pel que fa a l´altre Anglada, l´Albert –que igual pot posar la seva ploma al servei dels interessos capitalistes de la patronal osonenca, com al servei dels qui tenen llicència d´armes, porten pistola i encara creuen en l’àguila imperial franquista; cal tenir en compte que no deixa de ser només un nouvingut a la ultradreta. I que no es pot pas matar tot el que és gras. I que potser d´aquí a poc temps n´haurem de parlar com d´un passavolant que haurà hagut de demandar l´Anglada de la Plataforma, davant de la jurisdicció laboral, perquè a ell tampoc li haurà pagat tots els seus honoraris, pels serveis prestats.
I a aquest Anglada de St. Quirze, pixatinters tan versàtil (a qui jo havia tingut fins ara per una persona de naturalesa pacífica i reposada, d´un temperament molt allunyat de la grolleria angladista) caldria fer-li veure que n´està molt, d´equivocat, però que ell encara té remei, si treu enraonadament les conseqüències naturals de tot això, confessa i es penedeix de la seva implicació en la maniobra de l´octaveta apòcrifa.
Per ajudar-lo, amb aquest objectiu, li podríem fer passar també dues hores assegut en una biblioteca (penseu que qui no seu, no sap) on tingui a l´abast obres de consulta plausibles i pertinents, amb l´encàrrec que expliqui la seva opinió sobre les tesis que es contenen a l´obra de Friederich Nietzsche. “Així parlava Zarathustra”, per exemple. Així confio que Albert Anglada s’adonaria que la seva capacitat d´anàlisi filosòfica és molt superior a la de Paul Joseph Goebbels, el Ministre de Propaganda del Tercer Reich, que va ordenar divulgar les obres de Nietzsche entre el poble alemany, pensant que la teoria del superhome faria més creïbles els seus deliris mafiosos i nacional-socialistes.
“DER UNTERGANG”
No sé si els dos Anglades han tingut ocasió de veure la pel·lícula “Der Untergang”, del director Olivier Hirschbiegel. Aquest títol fou traduït al castellà, massa literalment, de manera inexacta i poc fidel, com a “El Hundimiento”. Una traducció més aproximada i correcta, seria “El descenso”. La diferencia no és poca, perquè mentre “enfonsar” i “enfonsar-se” són accions que es realitzen de cop i normalment de manera violenta (penseu en les Torres Bessones de Nova York) en canvi, “descendir” representa una acció contínua, però pausada i sovint deliberada.
Vull dir que la premeditació amb què varen actuar el Führer i el seu Ministre de Propaganda, fins al final, es compagina malament amb la idea d’enfonsament. Però aquesta premeditació sí que té cabuda en l´expressió alemanya “Der Untergang”: “el Descens… cap a les profunditats… de l´Infern”, en el sentit clàssic de la paraula.
Estic segur que Josep Anglada fa el que fa de manera deliberada i premeditada. Amb alevosia. I sap perfectament on vol arribar. Per cert, no sé si aquest Anglada de la pistola troba edificant un final com el d´Adolf Hitler, dins el búnker de Berlín, en 1945, tal com es veu a la pel·lícula…
I a l´Albert Anglada, el psicoesteta del llacet (que no està clar si sap ben bé on s´ha ficat, ni on va, ni on el porten) li recomano que es fixi en el personatge que representa a la pel·lícula l’esposa de Goebbels. Aquesta actriu (que per mi és qui hi fa el millor paper) aconsegueix fer-nos entendre una trista realitat: els apòstols sectaris, remunerats o no, poden arribar a ésser més fanàtics que els fundadors d´aquella secta destructiva de la creu gammada.
I CIA.
I la companyia, els acompanyants. Jo no puc acabar aquestes vulgaríssimes notes, (que són tretes de la història mateixa dels països europeus, de la nostra cultura i de la nostra manera de viure) sense donar un cop d´ull a l´hemeroteca, ara que alguna gent recorda aquella plataforma, que va començar amb el nom impropi de vigatana. Era l´any 2001, quan alguns columnistes (sovint arrencats a la mediocritat acadèmica més pura i grisa; la mediocritat m´horroritza) columnistes cofois amb la influència que creien tenir, a l’hora de configurar l´opinió pública d´Osona, es dedicaven a presentar la mala intenció de Josep Anglada, com a “… una iniciativa individual, més aviat marginal i gairebé pintoresca…” (1). El seu objectiu era desmobilitzar la gent. I als qui gosàvem fer denúncies judicials contra el racisme i la xenofòbia, ens deien que estàvem equivocats i que érem uns irresponsables.
Aquests pretesos comunicadors, tan demòcrates i tan correctes políticament, es varen equivocar de manera estrepitosa, en jutjar tant precipitadament Josep Anglada. I és a aquelles opinions equivocades i equivocadament difoses, a les qui jo faig responsables de la vergonyant situació que avui tenim creada a Vic: l´Anglada ha tret tants regidors com el PSOE. Un PSOE que ja fa temps va renegar dels seus orígens i que té molt poc de socialista, gairebé res d´obrer i molt d´espanyolista…
Aquells columnistes i tertulians equivocats, que ara han vist aigualida la seva tronada prepotència, ja ens varen oferir l´any 2001 símptomes clars de la decadència seca a què estan arrossegant els seus propis partits polítics, des de ja fa anys. Decadència que per altra part està, en aquest Sistema, perfectament estudiada i prevista.
Sort que encara en som molts, els qui sabem que, en aquest país nostre, les coses s´han de fer gairebé sempre per negació. I aquí, per tirar endavant la desprovincianització i, en definitiva, la Revolució, només hi ha un camí: evitar la contra-revolució, fer-li front com sigui… ¡
(1) Nota: Vegeu Josep Burgaya, “Anècdotes i Categories”, a “l´Extra”, suplement de cap de setmana de “El 9-Nou”, corresponent a la setmana del 10 al 16-3-01
Francesc Arnau i Arias 28-6-07
