Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment.
Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment. La cultura no va aturar la percepció, esperonada per la crisi econòmica que vivia el país, que tots els mals dels alemanys venien els jueus. No importa que siguin nouvinguts o que visquin en un lloc de fa centenars d’anys. El que importa és que buscant culpables sempre és més fàcil acusar els qui menys es poden defensar o els qui prescindeixen de fer-ho. Dels acudits a les cambres de gas només van passar uns anys.
Quant de temps haurem d’esperar per no sentir més irresponsables com els de CiU del Vendrell que proposaven un govern municipal unitari amb PXC a dins? Quan entendran que a l’extrem de la dreta hi ha l’exclusió i la negació dels drets humans per a tothom i aquests es diuen humans precisament perquè van destinats a totes i tots els humans?
No vull acabar sense tractar un tema que em rebenta especialment. Diuen els xenòfobs amb cara de bona gent que els musulmans discriminen les dones. I tenen raó en una part important de l’aplicació de l’islam. Tal com fa el cristianisme en la majoria de les seves aplicacions. Tal com la nostra societat suposadament igualitària en matèria de gènere feia només trenta anys enrere, tractant-les com a menors d’edat... I em rebenta perquè la majoria dels qui ara defensen aquesta igualtat que els “moros” impedeixen mai no han mostrat cap mena d’interès a defensar els drets de la dona, cap ni un. Em sorprèn agradablement que hagin canviat de bàndol, però tots sabem que no és això.
La nostra feina ara és que el neofeixisme esdevigui només una anècdota. Si no, el nostre camí col·lectiu repugnarà els nostres fills i a nosaltres mateixos. I no val a dir que són com nosaltres però una mica ximplets. Perquè així era com anomena Xammar a Hitler en un dels seus articles el 1923 i no cal que us expliqui com va acabar el ximple.
Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment. La cultura no va aturar la percepció, esperonada per la crisi econòmica que vivia el país, que tots els mals dels alemanys venien els jueus. No importa que siguin nouvinguts o que visquin en un lloc de fa centenars d’anys. El que importa és que buscant culpables sempre és més fàcil acusar els qui menys es poden defensar o els qui prescindeixen de fer-ho. Dels acudits a les cambres de gas només van passar uns anys.
Quant de temps haurem d’esperar per no sentir més irresponsables com els de CiU del Vendrell que proposaven un govern municipal unitari amb PXC a dins? Quan entendran que a l’extrem de la dreta hi ha l’exclusió i la negació dels drets humans per a tothom i aquests es diuen humans precisament perquè van destinats a totes i tots els humans?
No vull acabar sense tractar un tema que em rebenta especialment. Diuen els xenòfobs amb cara de bona gent que els musulmans discriminen les dones. I tenen raó en una part important de l’aplicació de l’islam. Tal com fa el cristianisme en la majoria de les seves aplicacions. Tal com la nostra societat suposadament igualitària en matèria de gènere feia només trenta anys enrere, tractant-les com a menors d’edat... I em rebenta perquè la majoria dels qui ara defensen aquesta igualtat que els “moros” impedeixen mai no han mostrat cap mena d’interès a defensar els drets de la dona, cap ni un. Em sorprèn agradablement que hagin canviat de bàndol, però tots sabem que no és això.
La nostra feina ara és que el neofeixisme esdevigui només una anècdota. Si no, el nostre camí col·lectiu repugnarà els nostres fills i a nosaltres mateixos. I no val a dir que són com nosaltres però una mica ximplets. Perquè així era com anomena Xammar a Hitler en un dels seus articles el 1923 i no cal que us expliqui com va acabar el ximple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada