Dibuix original de Steve Newell
Per això, quan en aquesta cruilla del sud-est de Londres veiem que se’ns acosta un home d’uns quaranta anys, amb rastes i barba llarga, ros, amb jaqueta verda de camuflatge, immediatament ens adonem que és qui estem esperant: un dels amics dels MOVE a Anglaterra. Després ens explicarà que, quan es va comencar a deixar rastes, la gent també va comencar a tractar-lo d’una altra manera: de vegades per bé, de vegades per mal. Les rastes també li permeten reconèixer de seguida la gent amb prejudicis i la gent que no en té gaire. Es troba amb situacions en què ell mateix nota que gairebé no li caldria obrir la boca per a identificar-se i donar la seva opinió, ja que molta gent es creu que ja sap el que dirà.
Steve està content de poder canviar impressions amb altres persones que coneixen l’organització revolucionària MOVE de Filadelfia, a l’estat de Pensilvania, als USA. Un dels tòpics que es diu dels anglesos és que cada casa és un castell, on tothom s’atrinxera i vol mantenir, tant si com no, la seva independència; en tot cas, la casa de Setve és un castell petit i molt acollidor. Comentem que les cases de la gent són molt importants, que els MOVE, a Filadelfia, ja n’han perdudes dues, de cases: una el 1978, a Powelton Village, i l'altra el 1985, a Ossage Avenue.
BRUTALITAT DE LA POLICIA DE FILADÈLFIA
El 78 fou quan centenars de policies varen metrallar la casa amb armes curtes i llargues, i després, amb canons d’aigua, varen inundar els soterranis per tal de fer sortir els homes, dones i criatures que hi havia amagades. Un policia hi va morir per obra d’una bala perduda disparada des de les files de la pròpia policia. Nou membres dels MOVE foren acusats per aquesta mort i condemnats a la presó per un mínim de trenta anys i un màxim de cent.
El 85, des d’un helicòpter varen bombardejar la casa d’Osage Avenue, amb bombes incendiàries de guerra, de tal manera que no només varen cremar la casa dels MOVE sinó també tota l’illa de cases de la qual formava part…Totes aquestes històries són les que ha reflectit Steve, que és pintor: tota la seva casa és plena de les seves pintures, des de les parets fins al sostre; són uns colors vitals, formes que recorden una mica l’estil naïf; i arreu la reivindicacio de la llibertat per a Mumia Abu Jamal (aquest periodista afro-americà condemnat a mort sota la falsa acusació d’haver mort un policia blanc) i la lluita contra l’esclavatge econòmic: aixo ens uneix, ens entenem de seguida.
NO ES PARLA DE LES PRESONS…
A la gent no li agrada, parlar de les presons. De vegades agrada veure pel.lícules de grans fugues i herois, però no parlar de les presons de veritat, comenten en Steve i el seu amic Judas. A la cadena 5 de la BBC, el dia 2 de gener comencen una sèrie de documentals ("Lockdown") que, segons diuen, revelen l’ambient a les presons més dures del món, però des d’un punt de vista molt determinat. Per exemple, a la Pelican Bay State Prison, de l’estat de Califòrnia, expliquen els enfrontaments entre presos de la banda "Nazi Low Riders" i els de les "Black guerrilla" posant-los, naturalment, al mateix nivell. És a dir, alguns "mass media" parlen de les presons, però com sempre: amb l'enfocament que li interessa al sistema, per seguir mantenint en silenci els qui les han patides més directament, a partir del moment en que en surten. És el mateix que els passava a alguns homes quan tornaven del servei militar obligatori, a Barcelona: no en volien ni parlar, d’aquell veritable instrument de control social.
Amb les presons, a tot arreu, passa igual; les volen seguir mantenint en un grau adequat de marginació, la gent que hi ha està relacionada d’una o altra manera, igual.
INDIFERÈNCIA BRITÀNICA
Comentem a Steve que ahir vam dinar al Soho, el barri xinès de Londres, on, inesperadament, feia sol. És un local molt petit, molt barat. A l’entrada, una noia treballava la pasta de farina, davant d’una finestra, de cara als vianants, que la miraven com a una atracció més.
Sèiem en una taula. Costava d’entendren’s, perquè la cambrera amb prou feines parlava anglès. El petit local es va anar omplint: una parella d’anglesos seien a la nostra taula. El fet en si no tindria res de particular, perquè el local era petit i tothom ho feia: però és que no ens van saludar, ni ens van mirar. Indiferència britànica…La indiferència mateixa a què es refereix el periodista gallec Julio Camba en el seu llibre “Londres”, publicat a la col.lecció Austral, de l’editorial Espasa Calpe a l’Argentina, els anys quaranta del segle passat.
A casa l’Steve, en canvi, la calidesa humana amb què ens rep ens fa sentir molt ben acollits.
"THE GUARDIAN" ENTREVISTA MUMIA ABU JAMAL
Steve ens ensenya un retall del diari "The Guardian", de Londres, que el dia 25 d’octubre passat va publicar la que fou primera entrevista a Mumia en un diari anglès. I, tenint en compte quina és aquí l’opinió pública sobre les presons, Déu n’hi do del to objectiu, però gens neutre, que la periodista Laura ha donat a tot el seu treball. Precedit d’una fotografia a tota plana, hi ha Mumia emmanillat. La fotografia és feta fa alguns anys, quan encara li permetien aquest tipus d’expressions gràfiques.
Steve explica que Mumia és una font d’inspiració inesgotable per a la seva feina de pintor. I això ja ho havíem notat amb totel material gràfic que ens ensenya. Fins i tot ha consultat biblioteques sobre altres significats del nom de Mumia. En l’idioma swahili del centre d’Àfrica, diuen “mumia” d’una medicina, i en àrab “Jamal” vol dir cosa bonica. Ens ensenya octavetes que reivindiquen la figura de Fred Hampton júnior, el fill d’un altre Hampton black panther, que fou assassinat mentre dormia a Chicago, els anys setanta, per l’FBI en el marc del programa antiterrorista COINTELPRO (Counter Intelligence Program). Al dors de la mateixa octaveta, explica el cas de dos nois anglesos, Stephen Lawrence i Duwayne Brooks. El primer fou mort el 1993 a Eltham, al sud-est de Londres, quan estava en companyia del segon. I Duwayne, encara ara, és molestat per la policia anglesa perquè s’atreveix a seguir insistint en la necessitat d’aclarir l’autoria de la mort del seu amic.
BENAZIR BHUTTO
Comentem també que el dia 27, a mitja tarda, anàvem pel carrer i , tot d’un cop, tots els televisors dels aparadors d’electromèstics varen donar la mateixa imatge: “Benazir Bhutto assassinada al Pakistan”. Al vespre, amb més calma, vàrem tenir ocasió d’observar algun informatiu especial dedicat al tema. Sembla com si el poder anglès, en informar d’aquestes coses, intentés sempre situar-se tant al marge com li fos possible; com si consideressin aquests successos aliens totalment. Com si no hi hagués hagut una història anterior d’imperialisme i de corrupció fins a la medul.la. Com si la lluita pel poder en què participava Benazir Bhutto (que va estudiar a Harvard i a Oxford) no tingués res a veure amb l’imperi britànic. A la televisió, un periodista entrevistava un professor paquistanès que viu a Londres i que responsabilitza molt el règim dels USA per aquesta mort.
Ells, que varen animar Butto a tornar al Pakistan, per establir la "seva" democràcia, i que ara no l’han protegida adequadament. Ells, que podien haver-ho fet.
O encara més: de vegades sembla que hi hagi una certa mentalitat britànica segons la qual tots els mals que ara afecten les seves ex-colònies han estat povocats voluntàriament per la gent d'aquells països, que ja fa temps varen voler deixar de ser colònies angleses. D'això ja ens en vàrem adonar el 1968 els estudiants de la Universitat de Barcelona que vàrem anar a fer unes enquestes pel carrer a la ciutat de Coventry, just al centre d'Anglaterra. Era l'epoca de la crisi de Nigèria-Biafra i ens vàrem trobar amb més d'un vianant que, quan li preguntàvem la seva opinió sobre aquella terrible guerra civil, ens contestava: "Ells s'ho han buscat. No volien separar-se de la corona britànica, doncs ara que s'aguantin".
EL “DAILY MAIL” I EL SENSACIONALISME
I la premsa sensacionalista anglesa encara sembla més sensacionalista que l’espanyola o la nord-americana. A primera plana del “Daily Mail” del dia següent a l’atemptat, es veia una gran fotografia de Bhutto, dalt del seu cotxe blindat, mentre saludava la multitud. L’altra meitat de la pàgina l’ocupaven unes grans lletres, a manera de peu de foto: “A TRENTA SEGONS DE LA MORT”. Exagerat “amarillisme” que s’anirà superant en dies posteriors, en publicar entrevistes amb gent que havia conegut la líder morta i que havia freqüentat la mateixa perruqueria (!). Algunes cronologies serioses recorden que el seu pare, Sufickar Ali Bhutto, fou derrocat per un cop militar a finals dels anys setanta i executat a la forca a mans de l’exèrcit paquistanès. Comparen aquesta família dels Bhutto amb els Kennedy a Nord-Amèrica. Algunes cròniques pseudoperiodístiques presenten Bhutto com a la Marilyn Monroe asiàtica.
LES TORRES BESSONES, OMNIPRESENTS
Durant la conversa amb els amics anglesos de Catford, ens adonem que el punt d’inflexió en la política de control social antiterrorista per Londres no són els atemptats de l’any 2004 sinó l’atac d’ Al Qaeda a les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, l’any 2001. Abans d’aquesta data, els amics dels MOVE i de Mumia a Anglaterra podien organitzar concentracions de solidaritat davant de l’Embaixada nord-americana, prop del Hyde Park Corner; però des de l’onze de setembre de 2001, això està estrictament prohibit, ja que han convertit l’Embaixada en una fortalesa inexpugnable. Ara, els solidaris estan pensant en fer una tramesa de comunicacions a periodistes i parlamentaris. Algun membre del Parlament ja s’ha manifestat alguna vegada contra la pena de mort als USA. Per cert, que sobre aquest tema de la pena de mort i de la vida humana en general, m’ha semblat que són una mica trivials i frívols els qui maneguen els fils de la BBC. El mateix dia de la mort de Bhutto, es podia veure un “show” a la TV en què un humorista d’origen iranià feia broma i jocs de paraules amb la bomba atòmica: “I’m Iranian, and I like uranium”. Tambe es reia obertament de l’execució a la forca de Saddam Hussein, l’any passat. I assegurava que el govern nord-americà hauria organitzat millor que els iraquians aquella execució.
Per acabar-ho d’adobar, el Channel 4 va fer a continuació una pel.lícula de comèdia (Robert de Niro, Dustin Hoffman, Barbra Streissand...) en què la policia nord-americana disparava contra la gent amb les mateixes pistoles elèctriques que tanta polèmica van portar l’any 2004 al municipi de Torelló (Catalunya) quan la policia local va adquirir aquestes armes sense que ni l’alcalde ho sabés. A la pel.lícula, les víctimes de les descàrregues elèctriques es retorcen per terra, però després s’aixequen com si res: com desmentint totes les mortes “accidentals” que aquestes armes han provocat ja tant dins com fora dels USA.
HEATROW: MISÈRIA I DESTRUCCIÓ
L’aeroport de Heatrow està als afores de Londres, molt a l’oest. Però, com ens expliquen les enganxines reivindicatives que hi ha pels barris del voltant de l’aeroport, no el tenen apartat del centre de la ciutat per no molestar la gent, sinó per no molestar el poder. La gent d’aquests barris es queixen que l’ampliació que estan preparant d’aquest aeroport només significa misèria i destrucció per als municipis veïns, que veuen així minvada la seva qualitat de vida i destruït el seu patrimoni històric. Però el centre de laciutat, cada vegada més, està dedicat a protegir els nuclis de poder, com s’encarreguen de recordar les sofisticades reixes que hi ha per tot arreu, especialment a Downing Street i al Parlament, on els cartells que impedeixen el pas arriben a ser fins i tot ofensius per a la ciutadania.
MUMIA: FALTA LA SENTÈNCIA DEL DISSET DE MAIG
Però, tot i aquest panorama, també hi ha motius d’esperanca, si es vol: quan la premsa anglesa fa el calendari dels principals esdeveniments de l’any 2007, també consignen el del 31 de juliol, últim dia d’estada de les forces d’ocupació britàniques a l’ULSTER, després de trenta-vuit anys d’ocupació per combatre no només l’IRA sinó també el poble irlandès. Veurem quan es donarà una situació semblant a aquest final d’ocupació en relació a l’ETA i al País Basc.
I en el cas Mumia, són moltes les esperances que hi ha dipositades en la sentència que encara està pendent com a resultat del judici que es va fer a Filadèlfia el passat disset de maig. Però, com s’encarrega de recordar-nos el mateix Mumia, tant pot ser que li reconeguin el dret a un nou judici com que no, i que li mantinguin la pena de mort.
I els MOVE9, que aquest any 2008 compliran el seu trenta any de privació de llibertat, potser tindran l’opció a la possibilitat del règim obert, però tenint en compte que ells volen poder viure al ritme de la Naturalesa, no està clar que el sistema nord-americà, enemic declarat de la mateixa Naturalesa, pugui suportar la situació d’aquestes personones fent vida en llibertat altra vegada.
Francesc Arnau i Arias
LONDON: REMEMBRANCE OF MUMIA AND MOVE 9
London, 30th dec 2007. Some years ago in a public park in NY, we realised that the police were more attracted by white people with dreadlocks, than by black people with dreads. We have seen how they focused more on disturbing the white person: to identify her, search her, criticise her for drinking beer in the street…afterwards we were told that when black people wear dreads in a certain way they are telling us they are protesting in a certain way against the daily discrimination they suffer; when white people wear dreads we can understand they are demonstrating solidarity with black people. There is nothing the system tolerates less than manifestations of solidarity between peoples. That’s why the powers that be always discourage and prevent actions of solidarity between the working classes in general. But it is even more worrying for the status quo when the solidarity is demonstrated between black and white, or between white and Amerindians or between white and latino. That’s why when at this crossroads in SE London we see Steve approaching us ( 40 years old, dreadlocks and long beard, a white man, camouflage jacket) immediately we realise he is the man we are waiting for: a friend of Move organisation in England. Later he will explain to us that when he started to locks up people also started to treat him in different ways: sometimes for good, sometimes for bad. Dreads also allow him to recognise quickly the people with prejudices and those more broad-minded. He finds himself in situations where he realises that he doesn’t even need to speak in order to introduce himself and give his opinion, because many people feel they already know what he’s going to say.
Steve is happy about being able to talk about the revolutionary organisation Move based in Philadelphia , Pennsylvania, USA.
An English saying is that an Englishman’s home is his castle, where he is entrenched and tries to maintain his independence against all odds; in any case Steve’s house is a little castle and warm in a human sense. It is said that a person’s home is very important. Move people in Philadelphia have already lost two homes: one in 1978 in Powelton Village, the other in 1985 at Ossage Avenue
POLICE BRUTALITY IN PHILADELPHIA
1978 was the year when hundreds of policemen shot Move house with many kinds of firearms, later with water-cannon, flooding the basement in order to flush out the men, women and children who were hiding there. A cop was shot dead by a stray bullet, which hit him in the back of the head, fired by one of his own comrades. Nine Move members were charged with his murder and sentenced to a minimum of 30 years imprisonment and a maximum of 100 years.
In 1985, from a helicopter they bombed Move’s house in Ossage Avenue with incendiary bombs used in Vietnam war, destroying the house and all its occupants (except for Ramona Africa and one young boy, who survived), also burning down the whole block of houses…all these stories are reflect by Steve, who is a painter: all is house is full of his own paintings, from the walls to the ceiling; the colours are vital, the style a little naïve, and everywhere the message is freedom for Mumia Abu Jamal (the Afro-american journalist sentenced to death under the false accusation of murdering a white policeman) and the fight against economic slavery: this unites us and we quickly understand one another.
PEOPLE DON’T TALK ABOUT PRISON.
People don’t like to talk about prison. Sometimes they like to watch movies about big escapes and heroes, but they don’t like to talk about actual prisons and reality, as Steve and his friend Judah point out. On channel 5, an independent channel, starting January 2nd, there is a series of documentaries( “Lockdown”) which as they say will reveal the conditions in the world’s most famous prisons, from a particular point of view. For example in Pelican Bay State Prison, California, they explain a fight between prisoners of the gang ‘Nazi Low-Riders’ and those of ‘Black Guerillas’, putting them Naturally at the same level. This means some of the mass-media are talking about prisons, but as always in the sense that the system is interested in, to continue to keep in silence those who suffer most directly discrimination and criminalisation, even after release. This is the same silence kept by the men returning from compulsory military service in Barcelona: they didn’t even want to talk about that actual instrument of social control.
The same happens with prisons everywhere in the world; those with experience of them are marginalised and ignored by the system.
BRITISH INDIFFERENCE
We explained to Steve that the day before we went to Soho for lunch. This is London’s China-town where unexpectedly the sun was shining. After escaping Macdonalds, KFC and Starbucks, we found a very small restaurant, very cheap. A girl was making pasta from flour in the front window, in order to attract passers by, who saw her as another attraction.
We sat at a table. It was difficult to be understood because the waitress hardly spoke English. The little space was becoming full: an English couple came to sit at our table. This was normal as the space was small and everyone had to share: but they didn’t even greet us, nor even look at us. British indifference…the same indifference quoted by the Gallician journalist Julio Camba in his book
“London”, published in Austral collection, Espasa Calpe Printing House in Argentina in the 1940’s.
In Steve’s house, on the contrary, we are welcomed with warmth.
“THE GUARDIAN” INTERVIEWS MUMIA ABU JAMAL
Steve shows us a supplement of the Guardian newspaper, published in London last October 25th; Mumia’s first interview with mainstream British media. Taking into account the public’s attitude to prisons here, it’s a big deal, it’s objective and unbiased, not at all neutral even sympathetic; Laura, the journalist has done a good job, with a full-page photograph of a hand-cuffed Mumia. The photo is some years old, because the authorities no longer permit Mumia to have his picture taken.
Steve explained to us that Mumia has been an inexhaustible source of inspiration for his artwork. We have already seen this in the graphic work he shows us. He has even consulted libraries about different meanings of Mumia’s name. In Swahili, Mumia means some kind of medicine, Abu means father or ancestor; and Jamal means beauty. Steve showed us leaflets publicising
the case of Fred Hampton Jnr, the son of the other Fred Hampton, black Panther, who was assassinated in his bed in Chicago during the seventies by the FBI, framed and targeted by the COINTELPRO (counter intelligence program). On the other side of the leaflet it explains the case of two black English boys, Stephen Lawrence and Dwayne Brooks. The first was murdered in 1993 in Eltham, SE London, when he was waiting for a bus with his friend, Dwayne. Dwayne was harassed by the police, yet the killers of his friend have never been convicted.
BENAZIR BHUTTO
We also discuss the events of the afternoon of 27th dec, when we were walking the streets and suddenly all the tv sets in the windows of electrical retailers were showing the same image: Benazir Bhutto assassinated in Pakistan.
By night, with more calm we had the chance to watch some special news programmes dedicated to this issue; the British government once again trying to distance themselves from any involvement; they seem to consider themselves being totally unconnected with these events, denying the corrupt imperial and colonial past. They want us to believe that the present-day fight for power in which Benazir Bhutto participated, is unrelated to the British Colonial Empire, ignoring the fact that she was educated at Harvard and Oxford Universities. Being interviewed by a TV journalist, a Pakistani professor, based in London, put the blame for this murder on the US govt’s doorstep, as they encouraged her to return to Pakistan in order to establish US-style democracy, yet they who have the resources, failed to provide her with adequate security.
To go further, it often seems there is a certain British mentality concerning ex-British colonies, which blames the inhabitants of those lands of deliberately provoking such events, or even that these events are the result of their independence. In 1968, as students from Barcelona University, we travelled to Coventry in the Midlands, to interview people in the streets (it was the time of the Nigerian/Biafra crisis). We met more than one citizen who, when asked for his opinion about that horrible civil war, answered:”they themselves have been looking for it. Didn’t they want to separate from the British Crown? Then now they must take the consequences.”
“THE DAILY MAIL” SENSATIONALISM
The sensationalist British press seems even more sensationalist than their Spanish or American counterparts. On the front page the Daily Mail, the day after Bhutto’s assassination, we see a large photo of Her in her armoured car, being cheered by the masses. The other half of the page is occupied by the photo’s caption: “Thirty Seconds from Death”. The exaggerations of the gutter press will grow in the aftermath, by publishing interviews with people who have known the dead leader and who have been clients of the same hairdresser. Some serious chronicles remember that her father Zufickar Ali Bhutto was overthrown by a military coup at the end of the seventies and hanged by the Pakistani army. The media compare the Bhutto family to the Kennedys in USA.
Some of the popular press present Bhutto as the Asian Marilyn Monroe.
EVERYWHERE, EVERYTIME: THE TWIN TOWERS.
During conversation with our English friends in Catford, we realise that the main in the politics of anti-terrorist social control in London are not the bombings in the underground of 2004, but the attack by Al Qaeda against the Twin Towers of the World Trade Centre, NY, 2001.
Before this date Move friends and supporters of Mumia in UK were able to organise demonstrations of solidarity in front of the US embassy, Grosvenor Square, near Hyde Park Corner. Since 9/11/01 this has been forbidden and the embassy has been transformed into a formidable fortress. Right now the solidarity people are thinking about sending messages to journalists and MPs. Some Mps have already expressed opinions against the death penalty in the USA. Certainly this issue about the death penalty and human life in general demonstrates that the direction of the BBC can be trivial and frivolous. The same day of Bhutto’s death, a TV show was screened in which a comic of Iranian origin was making jokes about the atomic bomb: “I am Iranian and I like Uranium”. He was also laughing openly about the hanging of Sadaam Hussein last year. He imagined that the US government would organise this execution better than the Iraquis.
To finish seasoning this dish, Channel 4 afterwards screened a comedy movie (Robert De Niro, Dustin Hoffman, Barbara Streisand…)in which the north American police were shooting against the people with the same electric guns which provoked such large opposition in the city of Torello in Catalonia, Spain in 2004, when the local police acquired these so-called less lethal weapons without the knowledge of the mayor. In the movie the victims of these electric shootings are having convulsions on the ground, afterwards they get up, as if unharmed: in order to deny all the so-called ‘accidental deaths’ caused by these weapons inside and outside of the USA.
HEATHROW: MISERY AND DESTRUCTION.
Heathrow Airport is on the outskirts of London, far to the west. But as the many fly-posters in the area explain, this airport is not far from the city-centre in order not to disturb people, rather it is there to avoid disturbances to the powers that be. The local population are now fighting against the building of another runway which will mean misery and the destruction of their community, way of life as well as local architectural heritage. Meanwhile the city centre becomes ever more dedicated to the protection of powerbases, sophisticated barriers are a constant reminder, especially in Downing Street, Parliament, areas such as Canary Wharf, of the public’s loss of right of access. Even the signs warning you not to trespass, can become an insult to citizens.
MUMIA: WAITING FOR RULING SINCE MAY 17.
Even in this state of affairs, we can still find things to give us hope if we want to! When the British press look back at highlights of 2007 they quote the 31st july, the last day of the British forces occupation of Ulster- after 38 years of occupation and oppression of not only the IRA, but also the local population. We will see when this is possible in the similar situation of the continuing occupation of the Basque country and ETA.
In Mumia’s case there are many hopes hanging on the outcome of his case resulting from the hearing of may 17, Philadelphia. However, as Mumia himself reminds us, anything is possible: this could include the right to a new trial or alternatively the execution of the death penalty.
And the Move 9 who this year 2008 will serve their 30th year of imprisonment, could gain parole, but taking into account their desire to live in tune to Nature’s rythmn, it’s not clear if the US system, a declared enemy of Nature herself, would be able to tolerate this family living once in freedom……
Francesc Arnau i Arias
Translated from original Catalan language with help from Steve Newell
31st dec 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada