12 d'octubre, dia de la resistència indígena

La commemoració de l´arribada de Colom a les costes del continent americà el 1492 segueix sent motiu d'interpretacions i polèmiques. Els hereus dels conquistadors europeus, ho consideren l'inici de la "civilització" en aquelles terres. En canvi, per als pobles autòctons va ser el començament d'una guerra d'extermini que va imposar un règim colonial, al que es van oposar de manera directa o soterrada. Més de 500 anys després, molts pobles preserven la seva identitat comunitària, engruixida per les constants rebelions i la resistència cultural. Aquesta data, 12 d´octubre, recorda el nou cicle de moviments indígenes que assumeixen un paper com a forjadors del seu futur. Fa temps el parlament del Poble Aymara va declarar el 12 d'octubre com "dia de la desgràcia" tot recordant els "cinc segles de viure en la incertesa, infortuni i sotmetiment de les nostres llibertats fonamentals". "Dempeus, després de més de cinc segles de la funesta feta de Cristòfor Colom, evoquem la grandesa dels nostres ancestres", van subscriure els representants aymaras. Igual que altres pobles originaris del continent, van ratificar que "no han pogut acabar amb les nostres aspiracions a la lliure determinació d'un poble mil·lenari amb civilització i cultura còsmica". Durant segles va prevaler "la visió dels vencedors" i la justificació de l'ocupació i el sotmetiment de les poblacions autòctones sota l'argument que les "van civilitzar". En dècades recents el moviment indígena va assolir una visibilització que va posar en qüestió aquesta idea i va posar en el centre del debat les seves conseqüències socials i culturals per als pobles indígenes. Les celebracions oficials del Cinquè Centenari al 1992 van deslligar discussions i protestes indígenes que van obligar a canviar la idea del "descobriment" d'Amèrica pel de "trobada de dos mons". "Topada", s´ironitzà aleshores. El centre del debat va ser la "narrativa de la resistència", el punt de vista dels pobles indígenes oprimits i la seva reivindicació cultural enfront del punt de vista colonial. Les organitzacions indigenistes qualifiquen d´"etnocidi" la invasió europea i declaren "no haver estat conquerits" malgrat la brutal explotació, robatori de les seves terres, destrucció de la seva autonomia i marginació a la qual van ser sotmesos. Van recordar les estratègies de supervivència i resistència indígenes, rebelions obertes o soterrades. Aquell 12 d'octubre de 1992 segueix molt present en la memòria. Les multitudinàries manifestacions a tot el continent van anunciar un nou cicle de lluites, particularment a Chiapas, on es preparava una rebelió que va marcar indubtablement l'inici del segle XXI. Aquell dia a San Cristóbal de las Casas, pintats els seus cossos i armats amb arcs i fletxes, uns deu mil indígenes van prendre la ciutat real i van derrocar l'estàtua del conqueridor Diego de Mazariegos, i símbol de l´opressió a la regió. Va ser la primera aparició pública dels indigenes que al 1994 van prendre les armes com a "mesura última, però justa". En la seva Primera Declaració de la Selva Lacandona, l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional va justificar el seu aixecament apel·lant a la resistència indígena com a senyal d'identitat: "Som producte de 500 anys de lluites", van dir llavors els indis rebels. El racisme trontolla De nord a sud del continent americà, els pobles indígenes reivindiquen els seus drets territorials i agraris, defensen els seus recursos naturals, terres, identitats culturals, llengües i la seva autodeterminació. Fins i tot han derrocat a diversos governs de la regió. Aquest empeny va obligar a Estats i a la mateixa Organització de les Nacions Unides a reconèixer la pluralitat cultural i ètnica de les societats (i va declarar el "Decenni dels Pobles Indígenes" 1995-2004). Ara es qüestiona, però no s'elimina, la humiliació històrica basada en la "convicció natural" que són "un obstacle per al progrés nacional", que "són endarrerits i pobres per que volen"; en fi, "incivilitzats". Prejudicis que reafermen i justifiquen l´opressió i marginació que viuen els indígenes. Les elits polítiques i econòmiques locals i globals exalten l'esplendor indígena del passat mitjançant exposicions que trenquen rècords d'assistència, però es menysprea als pobles indigenes i es confina el folklore. Fins i tot entre sectors "progressistes" i d'esquerra es comparteix aquest racisme. Per això la visibilització dels pobles indígenes es ­manifesta cada 12 d'octubre­ que no s´ha acabat amb la seva marginació, ni amb la pobresa ni l'exclusió social, econòmica, política i cultural que pateixen. Malgrat els discursos i canvis legals, la discriminació determina la relació dels indigenes amb els Estats i les societats mestisses. A tot el continent, els indígenes lluiten pel reconeixement de les seves identitats i formes de vida, defensen els seus territoris i recursos naturals. De Xile a Canadà, passant per Bolívia, Equador, Brasil, Colòmbia, Amèrica Central i Mèxic, els indígenes aixequen la veu per a prendre en les seves mans la història i les decisions que els afecten. Per això, el 12 d'octubre ha passat de ser el tradicional Dia de la Raça i s'ha convertit en una jornada de lluita i reivindicació dels pobles indígenes. Així com Cristòfor Colom mai es va assabentar que va arribar a un nou continent, les elits globalitzades ignoren que les seves societats han canviat per a sempre i que la demanda dels pobles indígenes en favor de la seva inclusió en el present i futur, és també avui bandera de tots els exclosos del món.