Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles d'opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles d'opinió. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de novembre del 2008

Informar, desinformar: Perquè NO ÉS ecològica ni saludable la Tèrmica de Sant Pere


Desinformar és no donar d’informació d’un tema en el moment adequat per poder prendre una posició davant d’aquest.

Desinformar és donar informació parcial i esbiaixada de la realitat.
Informar es donar tota mena d’explicacions sobre un tema, favorables i desfavorables al nostre pensament.
Informar és facilitar l’accés a aquesta informació a tots els ciutadans que així ho requereixin.

Certament al cremar biomassa forestal restituïm a l’atmosfera el CO2 que els arbres prèviament han tractat, però en altres llocs, comarques o regions. Així complim amb el Tractat de Kyoto, però embruten l’atmosfera de la Vall del Ges.

Els combustibles fòssils també són el resultat de la transformació de biomassa –vegetal i animal.

És necessari una millor gestió forestal dels nostres boscos, ja que fins ara cap polític ho ha fet, però cal valorar les despeses i l’impacte ecològic que això comportarà (desforestació, consum de combustibles fòssils pel transport,…).

Per repoblar 65.000 Tn de biomassa forestal tardarem molts més anys que no pas el temps de cremar-les, i possiblement -ja que no se’ns ha informat d’on les portaran- desforestarem comarques o països pobres que no tenen altres recursos.

No totes les tales d’arbres són necessàries, aquests –els arbres- fan una funció molt important no tan en l’oxigenació de l’atmosfera sinó també retenint el terra dels pendents i les restes aportant nutrients per tancar el cicle.

Finalment la combustió de biomassa forestal com qualsevol tipus de combustió produeix partícules mitjanes i fines que son indetectables pels filtres actualment existents en la nostra tecnologia i que són responsables directes de malalties greus del cos humà –Càncer de pulmó, Asma bronquial i d’altres.

Negar l’evidència és Desinformar.

Josep Malo i Guillén. Associació Mediambiental Vall del Ges

dimarts, 21 d’octubre del 2008

L'imperi està caient (Article de Mumia Abu-Jamal)

¿Caída de La Casa del Capital? Mumía Abú-Jamal 1/10/08

Cuando Usted lea ésto, la fianza de más de 700 billones de
dólares ya será noticia vieja, una de las más grandes transacciones
de dinero en la historia.

Pero esa fianza no curará lo que aqueja a la nación que se cae y
se levanta como marinero borracho en su día libre.

Las razones son simples.

Porque los problemas son sistémicos, enquistados dentro de la
naturaleza de la maquinaria rapaz que se manifiesta por todas partes
alrededor nuestro. Como un dispositivo Rube Goldberg de formas
democráticas al servicio de las industrias financieras es una panza
sin fondo, una voraz boca siempre abierta que jamás es satisfecha.

¿Porqué no hubo una alarma cuando millones perdieron sus casas
por no poder hacer sus pagos debido a las tasas variantes de sus
hipotecas? ¿Porqué no sonó una alarma cuando millones perdieron sus
trabajos en producción manufacturera y tuvieron que conformarse con
trabajos de servicio que pagan poco? Cuando cayeron los niveles de
vida y bajaron los salarios a tasas de 1973... ¿porqué nadie sonó una
alarma?

¿Dónde estuvo la alarma?

No hubo alarma -- porque ésa era la "mano ciega del mercado" en
acción, la forma niveladora del globalismo, el nuevo orden mundial en
movimiento, preparando el camino para el triunfo del capitalismo uber
alles.

Muy pocos fueron los políticos que dieron voz a este inmenso
sufrimiento. Aún mucho más pocos usaron su poder para tratar de
aliviar la pena, porque los políticos también estaban borrachos con
el licor del globalismo.

Pero cuando las olitas se acrecentaron y llegaron arriba, del
cierre de las fianzas al cierre de los bancos -y de los bancos a las
casas de inversionistas, el Congreso se levantó de su borrachera, e
hizo sonar la alarma bién fuerte.

"Es un 11 de Setiembre económico!," gritaron algunos; "Es un
tsunami financiero!," vociferaron otros.

Cuando norteamericanos estaban atrapados con préstamos sin
garantías y millones confrontaron la pérdida de sus casas, ¿dónde
estuvo la alarma?

Más importante, ¿dónde estuvo la ayuda para los que estaban en
peligro?

En ningún lado. Por ninguna parte.

Si ellos los hubieran ayudado la presente crisis se habría
mitigado.

En cambio, estamos en una situación como cuando un estafador
pone su negocio en una esquina, haciendo fraudulentos juegos de
naipes, de pronto se aparece un policía. El policía, en vez de
arrestar al estafador, con su rifle saca lo que llevan los
transeuntes en los bolsillos, y entrega al ladrón todo lo que ha robado.

El estafador, naturalmente, son las casas de inversiones; el
policía, claro, es el Congreso -- y Usted es el transeunte, mentido y
robado por ambos.

Karl Marx y Friedrich Engels escribieron, hace160 años, que el
Estado es solamente el ejecutivo del capitalismo. Después de lo que
estamos viendo, ¿quién lo va dudar?

El Imperio se está desmoronando.


Traducción libre del inglés enviado
por Fatirah, litestar@aol.com, hecha en
REFUGIO DEL RIO GRANDE, Texas, EE.UU.

******************************
************************


Fall of the House of Capital? Mumia Abu-Jamal

By the time you read this the $700 billion bailout will have
been old news, one of the biggest transfers of wealth in history.

But it will not heal that which ails the nation as it trips and
stumbles like a drunken sailor on shore leave.

The reasons are simple.

For the problems are systemic, built into the rapacious nature
of the machinery humming all around us. The Rube Goldberg-like
contraption of democratic forms at the service of the financial
services industry is a bottomless maw, a gaping mouth that is never
sated.

Why was there no alarm when millions of people lost their homes
to foreclosures made inevitable by variable mortgage rates? When
millions lost manufacturing jobs to low paying service gigs? When
living standards crumbled, and when take home pay fell to 1973 levels?

Where was the alarm?

There was no alarm -- for this was the 'blind hand of the
market' at work, the leveling way of globalism, the new world order
moving through, preparing the way for the triumph of capitalism uber
alles.

Few were the politicians who gave voice to this immense social
suffering. Fewer still used their power to try to assuage their pain,
for they too were drunk on the wine of globalism.

But when the ripples spread upwards, from the foreclosed homes
to the foreclosing banks -and from the banks to investment houses,
Congress stirred from their drunken stupor, and rang alarm bells
loudest.

"It's an economic 9/11!", some bellowed; "It's a financial
tsunami!", yelled others.

When Americans were hoodwinked into ruinous sub-prime loans, and
millions were faced with foreclosures, where was the alarm?

More importantly, where was the help for those who were endangered?

Nowhere. Nowhere.

If they helped them the present economic crisis would've been
mitigated.

Instead, we're in a situation where a scam artist sets up shop
in a street-corner, playing a fraudulent 3-card monty hustle, and
along comes a cop. The cop, instead of rousting the scam artist,
rifles the pockets of every passerby, and delivers the stolen loot to
the scammer.

The scam artist, of course, is the financial investment houses;
the cop, of course, is Congress -- and you are the passerby, hustled
and robbed by both of them.

Karl Marx and Friedrich Engels wrote, 160 years ago, that the
State was but the executive for capitalist. After what we are all
seeing, who can doubt it?

The Empire is crumbling.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

ENRIC DURAN


(Carta enviada al diari «El Punt» i no publicada durant més de 20 dies)


Com és sabut, Enric Duran, activista dels moviments socials, va expropiar una quantitat pròxima al mig milió d’euros a diversos bancs i caixes, mitjançant la demanda simultània de crèdits, sense intenció de tornar-los, i en va repartir l’import entre diversos moviments socials.


Cal dir sense embuts que l’acció de l’Enric és il·legal, però legítima. Més ben dit: és contrària a les lleis humanes però d’acord amb les lleis divines. A l’eternitat duen haver celebrat la seva acció, tal com l’hem celebrada moltes persones de bona voluntat.


Els bancs s’apropien de molts recursos de la societat, de manera legal, però d’acord amb unes lleis injustes. I quan la cosa els va malament, el «seu» Govern té amb ells una generositat que no té mai amb ningú més.


És just i legítim fer que els bancs compleixin una funció social, que és obligada. Això s’hauria de fer d’unes altres maneres, a través de l’Administració, però si no es fa així... Els bancs, amb els seus enormes capitals, les seves operacions, netes i brutes, i els seus fabulosos beneficis, es mereixen que s’actuï amb ells d’aquesta manera. L’Enric s’ha convertit en un referent de la justícia social.


ANTONI FERRET. Barcelona

dijous, 3 de juliol del 2008

ENCARA CREIXEREM MASSA

El president del Govern central diu que l’economia espanyola creixerà menys d’un 2 per 100, l’any 2008. Doncs encara creixerà massa.

El creixement econòmic té uns límits, com ens van advertir fa molts anys. Els límits són, sobretot, dos. Per una banda, la limitació dels recursos. Terres de conreu, aigua, fonts d’energia fòssil, boscos, metalls, etc., són finits i no donen de si per ser usats i malbaratats indefinidament. Per una altra banda, tenim les deixalles, sòlides, líquides i gasoses. Sobretot el CO2. L’excés d’aquest gas canvia l’atmosfera i això ens duu al canvi climàtic. Ja ho sabem.

En aquestes condicions, un índex de creixement del 3’8 per 100, com va tenir Espanya el 2007, és un disbarat i un atemptat a l’equilibri natural. I no s’hauria de tornar a repetir mai més (mentre durin les circumstàncies avui dia existents i previsibles).

Un índex de creixement del 3’8 és el que han de tenir, durant un temps, els països africans, per exemple, i altres. Els països i les masses de gent que encara no han arribat a unes condicions d’existència dignes, en alimentació, habitatge, sanitat, etc., hi han d’arribar. I com que ja estem traspassant els límits del creixement globalment raonable, els països més desenvolupats han de decréixer. I aquesta crisi s’hauria d’aprofitar per a això.

En el cas d’Espanya, baixar del 3’8 a menys d’un 2 és una bona notícia, que hem de celebrar. I l’any 2009 encara hauríem de baixar més. El màxim que podríem créixer seria un índex equivalent a l’índex de creixement demogràfic. Però és convenient baixar més i arribar a decréixer.


Antoni Ferret

dijous, 26 de juny del 2008

GRÀCIES, POBLE D’IRLANDA!


Un europeista de tota la vida hauria de desitjar que Europa s’institucionalitzés, que s’acabés de constituir plenament en un Estat amb tots els atributs (un Estat federal, és clar). Però, això sí, amb un fort contingut social: plena ocupació, eradicació de la pobresa, feina fixa i amb sous dignes (superiors als 1.000 €), habitatge assequible, igualtat de drets amb els immigrants, igualtat de gènere, alt nivell de serveis socials, procés de superació del sistema capitalista, etc. Però, en canvi, una Europa que s’organitzi contra els interessos dels treballadors i de les capes populars, això no.

L’Europa de la Constitució neoliberal, de la directiva Bolkestein, de la setmana de 65 hores de treball, de la «directiva de la vergonya» (persecució i expulsió dels immigrants sense papers) i de tantes mesures antisocials, aquesta Europa més val que no avanci. Que ensopegui, que s’entrebanqui, que no tiri endavant..., en espera d’un moment millor en què s’imposi l’honestedat. I que no es digui que els irlandesos no són representatius de tot Europa. Perquè tots els països europeus haurien de votar en referèndum, i a tots els altres ens l’estafen. Doncs el «no» irlandès és representatiu de tots els europeus i europees honestos.
(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 22 de juny de 2008)


ANTONI FERRET. Barcelona

dijous, 22 de maig del 2008

Prou precarietat!


SOCIAL I ANTISOCIAL

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 19 de maig de 2008)

Hi ha indicis que la legislatura actual del PSOE pot ser similar a l’anterior: algunes actuacions socials en temes puntuals, com ara dones i homosexuals (que siguin benvingudes!) i una política laboral dura, neoliberal, agressiva contra els joves. És a dir, política social en allò que no afecta el nucli de la lluita de classes, i política dura en el nucli esmentat. Algunes coses socials per acontentar el personal. Però aquest tracte és inacceptable. Res de l’anomenada «flexiguretat» (flexibilitat i seguretat), que ens volen imposar! Ja comencen a parlar (en les ponències del congrés socialista) de més flexibilitat i facilitat per a les empreses per contractar. Amb la «compensació» de més seguretat en les prestacions d’atur i d’ajuda per trobar nova feina. No ho volem! La seguretat en la feina és una cosa tan important per a la vida i la salut com l’aigua potable. I la raó fonamental de l’activitat econòmica no és el negoci, sinó la vida digna de tota la gent. No interessa més precarietat (ara feina, ara atur, ara altra vegada feina), sinó menys precarietat. Sense precarietat! Plena ocupació i segura, amb adaptacions curoses i ajuda pública als canvis. Adaptant la producció a les necessitats i reduint progressivament la jornada. Aquesta és l’obligació del PSOE, si no prevaricarà. És difícil, amb aquest partit, perquè està afectat de tendència neoliberal. Però aquí hi ha la responsabilitat de l’electorat, que ha votat malament.

ANTONI FERRET. Barcelona

dilluns, 5 de maig del 2008

ANTICAPITALISME


(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 25 d’abril de 2008)

Quan es va crear el moviment obrer per lluitar contra l’explotació capitalista, primer sindicats i després partits, ben aviat, al cap de poques dècades, es van assumir unes doctrines (anarquisme i marxisme) que plantejaven canviar el sistema capitalista per un altre que suprimís l’explotació i garantís la justícia.

Al llarg de la segona meitat del segle XX, la condició dels treballadors va millorar molt a Europa occidental, i, en canvi, els anys 80 i 90 va empitjorar a la resta del món. Aquest millorament, i el relatiu fracàs soviètic, han portat els sindicats i partits d’esquerra occidentals a adoptar actituds moderades, reformistes envers el sistema, sense buscar la seva substitució. Aquestes posicions no són pas dolentes, i a vegades són les úniques possibles, però són insuficients.

Darrerament, les últimes dècades, hem vist sorgir els moviments socials, un nou subjecte en escena. Són moviments feministes, juvenils, ecologistes, pacifistes, d’immigrants, d’homosexuals, de defensa del territori, de defensa del consum, okupes, antirepressius... que tenen el comú denominador d’oposar-se al capitalisme com a sistema. Arriben a la conclusió que el capitalisme no va, que és incapaç de resoldre els mateixos problemes que constantment crea. Problemes com la guerra, la inseguretat econòmica, l’escassesa d’energia, l’escassesa d’aigua, l’escassesa d’aliments, el deteriorament natural i climàtic... Són generalment gent jove. No tenen els handicaps que hem suportat la gent gran. Ells replantegen l’anticapitalisme, i nosaltres hem d’agafar la seva torxa (al revés del que seria normal). En el Fòrum Social Català del passat gener es va sentir parlar en públic de socialisme, després de tants anys. Tornem a la lluita contra el capitalisme!

ANTONI FERRET. Barcelona

dimecres, 23 d’abril del 2008

Sant Jordi: paradeta virtual de l'editorial Virus




L'Ajuntament de Vic prohibeix als que no són llibreters la venda de llibres el dia de Sant Jordi

(...) Uns altres perjudicats per la decisió municipal són l’editorial Virus, una cooperativa de Barcelona de signe àcrata que també feia uns 15 anys que venia llibres a Vic, a través de col·lectius que els donaven suport. L’escriptor taradellenc Miquel Vilardell, un dels habituals d’aquesta parada, es queixava també de l’actitud de l’Ajuntament. En el seu cas, encara no han decidit què faran dimecres. Igual que els anteriors, es queixen per les formes: que no se’ls cridés a dialogar i que l’Ajuntament no els contestés fins aquest dimecres, a una setmana només de Sant Jordi, quan ja tenien tot el material preparat. (Informació de El 9 Nou)

Davant d'aquesta prepotència de l'Ajuntament de Vic, em sembla de justícia fer aquí una paradeta virtual de l'editorial Virus, amb la recomanació més entusiasta del llibre "Queremos la libertad! Una vida en los Panteras Negras" que Francesc Arnau ens comenta en aquest article:

MUMIA: "WE WANT FREEDOM!"

He llegit l´últim llibre de Mumia, "Queremos la libertad! Una vida en los Panteras Negras", publicat aquest any a Barcelona per l´Editorial Virus. I per entendre la significació d´aquest llibre com a una arma de guerra i com a un instrument de combat, els lectors no hem d´oblidar que el seu autor, el periodista afro-americà Mumia Abu-Jamal, està avui en perill de mort, tancat a la presó d´alta seguretat "State Correctional Institution Greene", de Pensilvània, en virtut d´una condemna sota la falsa acusació d´haver mort un policia blanc, el 1981.

Aquesta situació, la d’escriure en perill de mort, també està inclosa a la introducció d´un altre llibre, que es diu: "Soledad Brother, the prison letters of George Jackson" (1). I aquella introducció està signada per Jean Genet (1910-1986), l´escriptor
francès del "teatre de l´absurd".

Aquest home, que va visitar clandestinament els USA, a finals dels anys seixanta, va pasar una llarga temporada amb els Black Panthers, col.laborant en les seves campanyes polítiques, sobretot a base d´intervenir en mítings a les universitats.

El llibre del George Jackson és el primer que vaig llegir sobre els Black Panthers, a principis dels seixanta. El vaig poder trobar en un quiosc de les Rambles, dins d´un expositor giratori, dedicat a la novel·la negra nord-americana. I suposo que només s´ha d´agrair a la ignorància dels censors espanyols de l´època, el fet que aquell llibre --tant ple d´incitacions a la rebel·lia-- arribés a les meves mans.

ELS INTEL·LECTUALS BLANCS.

Ara, el llibre de Mumia ha vingut a recordar-me aquella altra lectura de George Jackson --ja llunyana. Efectivament, al capítol 8, "La vida de un Pantera", Mumia rememora aquell dia que, a la seu del partit a Oakland (Califòrnia), quan ell encara estava sortint de l’adolescència, li varen encarregar de fer els honors a Jean Genet i presentar-lo als militants que en aquells moments corrien per allà. El francès no parlava ni gota d´anglès, l´únic idioma que parlava Mumia. Però de totes maneres es varen entendre perfectament. Explica Mumia que Genet circulava per la seu política, com si estigués a casa seva, amb la desimboltura i alegria pròpia d´una criatura que hagués trobat la seva joguina preferida... Amb aquest comentari, Mumia ens crida l´atenció sobre les diferents reaccions que el moviment dels Black Panthers va provocar entre els intel.lectuals blancs de l´època. Enfront dels qui ni gosaven apropar-se a aquell moviment negre d´alliberament nacional i de classe, la postura del Genet es pot comparar a la de Leonard Bernstein (1918-1990), compositor de la música de la banda sonora, de la pel.lícula "West Side Story" que, al seu apartament de Manhattan, va fer una recepció en homenatge als Black Panthers. Això fou el 1970 i tingué un ampli ressò als mitjans de comunicació --començant per la revista LIFE-- a manera de burla i escarni contra l´FBI de l´inefable Edgar Hoover...

EL PERILL DE MORT

El passat 27-3-08, es va fer pública la sentència que estàvem esperant, des del 17-5-07, quan davant del Tribunal Suprem de Pensilvània, la defensa va exposar tots els arguments per anul·lar el judici de 1982. Ara la sentència només li reconeix a Mumia el dret a un nou judici, davant d´un jurat popular, en què únicament es discutiria si la pena de mort se li ha d´aplicar o si ha de ser substituïda per la cadena perpètua, en base al fet que, el 1982, el jutge i el fiscal varen donar unes instruccions als membres del jurat, que varen induir-los a confusió, al dictar la condemna a mort. I si, en els propers sis mesos, la fiscalia no insta aquest nou judici, la pena de mort quedaria anul·lada definitivament i substituda per la cadena perpètua. Dels tres membres del tribunal només un, el senyor Ambro, ha gosat formular un vot particular i reconèixer el caràcter racista del primer judici. Racisme que, per si sol, hauria de significar la repetició de totes les proves, per possibilitar que quedés clara la innocència de Mumia.

MARTIN LUTHER KING I MALCOM X.

En el capítol segon ("La profundas raíces de la lucha por la liberación negra"), Mumia realitza una anàlisi comparativa entre la ideología, ensucrada i caritativa, de Martin Luther King, --que es resumeix en allò de "posar-hi l´altra galta"-- i la ideologia de lluitar per la llibertat "amb tots els mitjans possibles", que propugnava Malcom X, des del col·lectiu polític "Nació de l´Islam". A mi, com a gairebé tota la gent de la meva generació, ens han de resultar especialment interessants aquestes consideracions. És veritat que vàrem tenir oportunitat d´accedir a M. L. King, de ben jovenets. Després que l’assassinessin, el 1968, va sortir un llibret: "El crit de la consciència", amb tot un recull de textos d´aquell pastor protestant i amb un pròleg molt ben intencionat a càrrec de J.M. Ainaud de Lasarte (2). Però Malcom X no el vàrem conèixer fins molt més tard i amb moltes limitacions...

EL COINTELPRO

Resulta especialment inquietant el capítol sisè de "We want freedom", ("El Imperio contraataca: COINTELPRO"), que es dedica a exposar els procediments policíacs de veritable guerra bruta, que l’FBI va posar en pràctica sota el nom de "COunter INTELigence PROgram" (COINTELPRO). Aquest era un programa de contra-espionatge, preparat per utilitzar-se, en temps de guerres obertes, contra potències estrangeres, però que va entrar en funcionament, en suposats temps de pau, contra una part de la ciutadania nord-americana, contra els negres. La finalitat del programa policíac no era altra que acabar amb qualsevol mena de dissidència.

Mumia no es limita a denunciar públicament la brutalitat i el racisme policial, sinó que critica igualment els defectes i les debilitats humanes dels líders més carismàtics dels Black Panthers: Huey P. Newton, Eldridge Cleaver, Bobby Seale... Precisament aquests defectes i debilitats, convenientment explotades per l´FBI, varen significar la desintegració del partit.

En la seva profunda labor investigadora, Mumia cita instruccions textuals de circulars internes de la policia, on es diu explícitament que un dels objectius principals era "impedir l´aparició d´un Messies negre, impedir que el Partit Pantera Negra s´introduís entre els joves. Fer-los veure que, si decidien convertir-se en revolucionaris, aviat serien uns revolucionaris morts...”

TAMBÉ UN PARTIT DE DONES

Mumia dedica el capítol set de "We want freedom" ("Un partido de mujeres") a explicar l’especial incidència de les dones Black Panthers al partit. La seva lluita contra els tics masclistes de la jerarquia dins del partit. La seva abnegació per ajudar els familiars i amics presos. La seva implicació "per anar al front, a primera línia, a ocupar el lloc que els correspon, a lluitar les seves pròpies batalles i aconseguir les seves pròpies victòries". Les seves tasques, colze a colze amb els homes, a l’hora de preparar els esmorzars gratuïts per als nens petits, dins dels barris més deprimits de les ciutats. Aquestes iniciatives del tipus dels esmorzars gratuïts, estan molt ben explicades al llibre i ens ajuden a comprendre la veritable naturalesa d´un partit com els Black Panthers, que sempre ens han pretès presentar --des dels mitjans de comunicació burgesos-- com a protagonistes d´un enfrontament armat amb el Sistema...

Mumia esmenta noms concrets de dones militants: Kathleen Cleaver que, a la última època del partit, es va veure obligada a fer la seva tasca, com a exiliada, des d´Algèria; Safiya Bukhari, que desgraciadament ja és morta i això permet explicar la seva antiga tasca dins de la Black Liberation Army ("Exèrcit Negre d´Alliberament"). Cleo Silvers, ex-membre de la delegació dels Black Panthers a Nova York i actual militant sindicalista...

ESPERANÇA I POESIA, HUMANISME, HUMOR SARCÀSTIC...

El llibre està farcit de paràgrafs de prosa poètica, en què Mumia vol deixar clar que té esperança i que nosaltres també n´hem de tenir. Com quan, al final del capítol novè ("La escisión"), converteix el partit en una gasela que s´escapa com pot del pervers caçador, gairebé partida per la meitat, amb un dolor terrible, però miraculosament encara viva, menys vital, però encara viva.

És impagable l´episodi que reflecteix una conversa de Mumia amb la seva mare, des de la costa del Pacífic a la de l’Atlàntic, des de l´interior d´una comissaria de policia a casa seva, quan ha d´informar la família que uns policies blancs l´han detingut, emmanillat, escorcollat, empresonat... per haver creuat, caminant, un carrer d´Oakland sense respectar els semàfors. La veritable raó de la detenció és netament política: estava venent als vianants el periòdic del partit...

I és igualment inoblidable l´episodi en què una joveneta, companya del partit i adolescent com el Mumia, intenta lligar amb ell...

Encara que aquest llibre no és un llibre sobre presons, quan l´he acabat de llegir m´han vingut a la memòria els últims versos de la cançó-poema, que va escriure Bob Dylan, immediatament després de l´assassinat de George Jackson:

"Sometimes I think this whole world
is one big prison yard.
Some of us are prisoners,
the rest of us are guards..."
(3)

I pel que fa a la traducció, molt bé. Jo només hi he trobat dos errors. (4).

Signat: Francesc Arnau i Arias

19-4-08


Notes.- (1) "Soledad Brother, Cartes des de la Presó, d´en George Jackson". Bantam Books, New York, 1970.)

(2) "El crit de la consciència", M.L. King, edicions Proa, col.lecció La Mirada, Barcelona, 1968.

(3) "De vegades penso que aquest món / és tot sencer un gran pati de presó / Alguns de nosaltres som presoners / els altres som carcellers.../ ("George Jackson y otras canciones", Bob Dylan, col·lecció Visor de poesía. Alberto Corazón, editor. Madrid 1972.)

(4) L’error és que, al final de la Introducció de la K. Cleaver, es parla d´un fiscal que tenia problemes d´alcoholisme, quan en realitat qui tenia problemes d´alcoholisme, durant el judici que varen fer a Mumia el 1981, era el seu propi advocat ("attorney", en anglès).

L’altre error està en el peu de foto, de la pàgina 335, on es parla de la "Iglesia del Abogado". La traducció correcta seria “Parroquia de María Medianera”.

divendres, 20 de juliol del 2007

PXC: la merda creix (1)

Algú m’ha dit que en la meva mínima anàlisi sobre les Eleccions Municipals publicada en dos articles en passades edicions de “El Triangle” no havia dit res dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya.
Algú m’ha dit que en la meva mínima anàlisi sobre les Eleccions Municipals publicada en dos articles en pasades edicions de “El Triangle” no havia dit res dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya. I té raó. No n’he dit res perquè trobo que aquesta colla cal tractar-los a banda. A aquests cal mirar-los no com un fenomen més o menys electoral sinó com la mateixa merda de sempre que són. Gent d’ordre que només vol treballar i estar segurs a casa seva –diuen- i que darrere d’aquestes paraules hi amaguen, conscientment o incosncientment, les cambres de gas, l’exclusió, el racisme i el pitjor que la humanitat ha creat al llarg de la seva història, la discriminació pura i dura, ara encara només en intenció però amb la intció de fer-se llei.
Alguns diran que els seus votants només són gent que no veu bé que els serveis socials els utilitzin només els immigrants. Em repugnen els pobres que només saben mirar els més pobres per donar-los la culpa de la seva pobresa quan tots sabem que sense extrema riquesa no hi hauria extrema pobresa, quan tots sabem que el neoliberalisme porta inexorablement a fer pitjor tot allò que no sigui privat, exclusiu dels qui paguen a banda... i els principals neoliberals no es diuen Mohamed i Fàtima sinó Jordi i Pujol, o si voleu, Josep i Anglada. Oblidar la classe ens porta a la “raça”
És clar que la tasca contra el feixisme que s’està covant a casa nostra no ha de ser només d’enfrontament pur i dur i ens cal molta pedagogia, però no només. Ens cal, sobretot, un discurs d’esquerres que apunti els veritables culpables de la pèrdua de drets socials a casa nostra i arreu d’Europa: que apuntin la dreta neoliberal i la dreta que es diu socialista i és, també, neoliberal, amb noms i cognoms. Si no recuperem aquest discurs majoritàriament les mentides a la cua del peix aniran podrint el cos social i els rumors esdevindran vot per als que demanen la “preferència nacional”.

Jordi Martí Font

dimecres, 11 de juliol del 2007

PXC: la merda creix


Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment.
Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment. La cultura no va aturar la percepció, esperonada per la crisi econòmica que vivia el país, que tots els mals dels alemanys venien els jueus. No importa que siguin nouvinguts o que visquin en un lloc de fa centenars d’anys. El que importa és que buscant culpables sempre és més fàcil acusar els qui menys es poden defensar o els qui prescindeixen de fer-ho. Dels acudits a les cambres de gas només van passar uns anys.
Quant de temps haurem d’esperar per no sentir més irresponsables com els de CiU del Vendrell que proposaven un govern municipal unitari amb PXC a dins? Quan entendran que a l’extrem de la dreta hi ha l’exclusió i la negació dels drets humans per a tothom i aquests es diuen humans precisament perquè van destinats a totes i tots els humans?
No vull acabar sense tractar un tema que em rebenta especialment. Diuen els xenòfobs amb cara de bona gent que els musulmans discriminen les dones. I tenen raó en una part important de l’aplicació de l’islam. Tal com fa el cristianisme en la majoria de les seves aplicacions. Tal com la nostra societat suposadament igualitària en matèria de gènere feia només trenta anys enrere, tractant-les com a menors d’edat... I em rebenta perquè la majoria dels qui ara defensen aquesta igualtat que els “moros” impedeixen mai no han mostrat cap mena d’interès a defensar els drets de la dona, cap ni un. Em sorprèn agradablement que hagin canviat de bàndol, però tots sabem que no és això.
La nostra feina ara és que el neofeixisme esdevigui només una anècdota. Si no, el nostre camí col·lectiu repugnarà els nostres fills i a nosaltres mateixos. I no val a dir que són com nosaltres però una mica ximplets. Perquè així era com anomena Xammar a Hitler en un dels seus articles el 1923 i no cal que us expliqui com va acabar el ximple.

dimarts, 10 de juliol del 2007

Anglades, Goebbels i CIA


Els últims dies de la campanya electoral de maig, vaig llegir a Vic l’octaveta apòcrifa, en què es demanava el vot per a la Plataforma per Catalunya d´en Josep Anglada, després d´exposar-hi tota una sèrie de falsedats i malifetes, atemptatòries contra la dignitat de nombroses terceres persones, tant físiques com jurídiques. No vaig trigar en adonar-me que aquest pamflet no l´havia fet ell, tot sol. Ha de tenir algú que li redacti aquestes coses. Després, per internet, vaig trobar el currículum d’Albert Anglada, el de Sant Quirze de Besora, on ja es fa constar que aquest Anglada, un mercenari de la ploma, és l´encarregat de propaganda de l´altre Anglada, el que proposa la pena de mort despietada com a solució final de tots els problemes.

LA PSICOLOGÍA D’ADOLF HITLER.

A hores d´ara ja deuen ésser una mica avançades les diligències judicials per deduir responsabilitats penals, en l´afer de les octavetes intoxicadores, però, si encara hi hagués algun dubte, es podria realitzar una diligència provatòria definitiva, que consistiria a tancar l´Anglada (el que està contra els treballadors estrangers) en una habitació tot sol, durant dues hores, amb paper i llapis, a veure si és capaç de fer una redacció escolar. A veure si, per exemple, és capaç d´explicar (per escrit) la seva opinió sobre l´estudi psicològic que la Gestapo li va fer al Führer nazi-feixista Adolf Hitler, el 1942. Un estudi que ara acaba de publicar la revista “Sapiens”.

L´ALBERT I EL TERCER REICH

Pel que fa a l´altre Anglada, l´Albert –que igual pot posar la seva ploma al servei dels interessos capitalistes de la patronal osonenca, com al servei dels qui tenen llicència d´armes, porten pistola i encara creuen en l’àguila imperial franquista; cal tenir en compte que no deixa de ser només un nouvingut a la ultradreta. I que no es pot pas matar tot el que és gras. I que potser d´aquí a poc temps n´haurem de parlar com d´un passavolant que haurà hagut de demandar l´Anglada de la Plataforma, davant de la jurisdicció laboral, perquè a ell tampoc li haurà pagat tots els seus honoraris, pels serveis prestats.

I a aquest Anglada de St. Quirze, pixatinters tan versàtil (a qui jo havia tingut fins ara per una persona de naturalesa pacífica i reposada, d´un temperament molt allunyat de la grolleria angladista) caldria fer-li veure que n´està molt, d´equivocat, però que ell encara té remei, si treu enraonadament les conseqüències naturals de tot això, confessa i es penedeix de la seva implicació en la maniobra de l´octaveta apòcrifa.

Per ajudar-lo, amb aquest objectiu, li podríem fer passar també dues hores assegut en una biblioteca (penseu que qui no seu, no sap) on tingui a l´abast obres de consulta plausibles i pertinents, amb l´encàrrec que expliqui la seva opinió sobre les tesis que es contenen a l´obra de Friederich Nietzsche. “Així parlava Zarathustra”, per exemple. Així confio que Albert Anglada s’adonaria que la seva capacitat d´anàlisi filosòfica és molt superior a la de Paul Joseph Goebbels, el Ministre de Propaganda del Tercer Reich, que va ordenar divulgar les obres de Nietzsche entre el poble alemany, pensant que la teoria del superhome faria més creïbles els seus deliris mafiosos i nacional-socialistes.

“DER UNTERGANG”

No sé si els dos Anglades han tingut ocasió de veure la pel·lícula “Der Untergang”, del director Olivier Hirschbiegel. Aquest títol fou traduït al castellà, massa literalment, de manera inexacta i poc fidel, com a “El Hundimiento”. Una traducció més aproximada i correcta, seria “El descenso”. La diferencia no és poca, perquè mentre “enfonsar” i “enfonsar-se” són accions que es realitzen de cop i normalment de manera violenta (penseu en les Torres Bessones de Nova York) en canvi, “descendir” representa una acció contínua, però pausada i sovint deliberada.

Vull dir que la premeditació amb què varen actuar el Führer i el seu Ministre de Propaganda, fins al final, es compagina malament amb la idea d’enfonsament. Però aquesta premeditació sí que té cabuda en l´expressió alemanya “Der Untergang”: “el Descens… cap a les profunditats… de l´Infern”, en el sentit clàssic de la paraula.

Estic segur que Josep Anglada fa el que fa de manera deliberada i premeditada. Amb alevosia. I sap perfectament on vol arribar. Per cert, no sé si aquest Anglada de la pistola troba edificant un final com el d´Adolf Hitler, dins el búnker de Berlín, en 1945, tal com es veu a la pel·lícula…

I a l´Albert Anglada, el psicoesteta del llacet (que no està clar si sap ben bé on s´ha ficat, ni on va, ni on el porten) li recomano que es fixi en el personatge que representa a la pel·lícula l’esposa de Goebbels. Aquesta actriu (que per mi és qui hi fa el millor paper) aconsegueix fer-nos entendre una trista realitat: els apòstols sectaris, remunerats o no, poden arribar a ésser més fanàtics que els fundadors d´aquella secta destructiva de la creu gammada.

I CIA.

I la companyia, els acompanyants. Jo no puc acabar aquestes vulgaríssimes notes, (que són tretes de la història mateixa dels països europeus, de la nostra cultura i de la nostra manera de viure) sense donar un cop d´ull a l´hemeroteca, ara que alguna gent recorda aquella plataforma, que va començar amb el nom impropi de vigatana. Era l´any 2001, quan alguns columnistes (sovint arrencats a la mediocritat acadèmica més pura i grisa; la mediocritat m´horroritza) columnistes cofois amb la influència que creien tenir, a l’hora de configurar l´opinió pública d´Osona, es dedicaven a presentar la mala intenció de Josep Anglada, com a “… una iniciativa individual, més aviat marginal i gairebé pintoresca…” (1). El seu objectiu era desmobilitzar la gent. I als qui gosàvem fer denúncies judicials contra el racisme i la xenofòbia, ens deien que estàvem equivocats i que érem uns irresponsables.

Aquests pretesos comunicadors, tan demòcrates i tan correctes políticament, es varen equivocar de manera estrepitosa, en jutjar tant precipitadament Josep Anglada. I és a aquelles opinions equivocades i equivocadament difoses, a les qui jo faig responsables de la vergonyant situació que avui tenim creada a Vic: l´Anglada ha tret tants regidors com el PSOE. Un PSOE que ja fa temps va renegar dels seus orígens i que té molt poc de socialista, gairebé res d´obrer i molt d´espanyolista…

Aquells columnistes i tertulians equivocats, que ara han vist aigualida la seva tronada prepotència, ja ens varen oferir l´any 2001 símptomes clars de la decadència seca a què estan arrossegant els seus propis partits polítics, des de ja fa anys. Decadència que per altra part està, en aquest Sistema, perfectament estudiada i prevista.

Sort que encara en som molts, els qui sabem que, en aquest país nostre, les coses s´han de fer gairebé sempre per negació. I aquí, per tirar endavant la desprovincianització i, en definitiva, la Revolució, només hi ha un camí: evitar la contra-revolució, fer-li front com sigui… ¡

(1) Nota: Vegeu Josep Burgaya, “Anècdotes i Categories”, a “l´Extra”, suplement de cap de setmana de “El 9-Nou”, corresponent a la setmana del 10 al 16-3-01



Francesc Arnau i Arias
28-6-07

divendres, 22 de juny del 2007

EL FRANQUISME RESSUSCITA A OSONA




La societat osonenca ha estat, des de fa anys, una societat receptora de persones immigrants, de tot l’estat i d’altres països del món. I ha demostrat sempre una gran maduresa i una excel·lent capacitat integradora. Els immigrants, colze a colze amb la gent de la comarca, hem estat treballant per aconseguir la cohesió necessària per viure en pau.
Des de fa uns anys, però, ha aparegut a Vic un virus. És un virus del passat que vol trencar amb aquesta convivència modèlica. És un virus que, a més, amenaça d’estendre’s per tot Catalunya. És un virus que es diu feixisme i que molts ens pensàvem que ja estava eradicat, però que sembla que alguns tenen ganes de fer ressorgir.
N’hi ha que diuen que han votat la PXC perquè estan “empipats”. Amb tots els respectes, però això no és un argument lògic. Ni tan sols és un argument. Quan Hitler matava jueus, els qui el votaven també estaven “empipats”?
Si hi ha petits problemes de convivència (“un veí no em deixa dormir”, per exemple) la solució és parlar-ne, no generalitzar el problema i aplicar-lo a tot un col·lectiu.
PXC ha arribat a l’extrem, absolutament denunciable, de fer córrer un pamflet (amb noms reals de gent d’aquí, compromesa en la defensa de la diversitat cultural) com si en fossin els autors. És la mateixa tàctica que feia servir Goebbels, ministre de propaganda del tercer Reich, a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta, quan governaven els nazis.
El partit de l’Anglada s’hauria d’il.legalitzar, ja que incompleix clarament l’article 510 i altres del Codi Penal vigent.
La feina de tots nosaltres, doncs, ha de ser aturar de nou aquest feixisme ranci de l’ultradreta, i vacunar la nostra societat d’aquest virus. Seguirem treballant. Les circumstàncies actuals, lluny de desmoralitzar-nos, encara ens faran més forts; renovem la nostra crida als ciutadans per tal d’aconseguir una opinió pública que exigeixi els drets i llibertats de tots.

FEIXISME MAI MÉS, NI A VIC NI ENLLOC!

Jamal El Messiani (Centre islàmic de Vic)
Vic, 13 de juny de 2007

divendres, 15 de juny del 2007

L'IMMIGRANT ANGLADA

Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.
L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península.
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.
El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.
El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles.
Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.
El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.
Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col.loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!
El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus. El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.
Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.
Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres. No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!(1)

Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm

Roser Iborra Plans
Torelló, 10 de juny de 2007

diumenge, 10 de juny del 2007

AGAFARIEN LES ARMES

Jo, que només sóc una miqueta racista, estic impressionat de fins a quin punt l’Anglada i els seus han pogut arribar a manipular la gent de Vic. El seu és el vot de la ignorància, i a Vic hi ha molts ignorants. Tants com per haver-li donat quatre regidors al seu partit neofeixista i mal anomenat Plataforma per Catalunya.

M’impressiona que el Cuní i la Rahola, personatges televisius de moda, es deixin arraconar d’aquesta manera pels enviats de l’Anglada. De què té por, en Cuní?

També m’impressiona la timidesa amb què reacciona la part de la societat vigatana i osonenca que se sent representada per les opinions que publica “El 9 Nou”. No haurien de presentar l’Anglada com a un “triomfador” de les eleccions. No haurien de rebatre-li les seves males intencions com si fossin opinions polítiques.

Em sembla escandalós que un senyor que es diu Nàsser Auquiad Labraimi, assessor jurídic de l’executiva de ERC-Vic, amb la seva submissió, conscient o inconscient, pugui arribar a trobar normal que, en alguna biblioteca pública d’Osona, tinguin el “Mein Kampf” d’Adolf Hitler.

No em sembla suficient que ara algun columnista del setmanari “El 9 Nou” reconegui que, fa sis anys, un grup de ciutadans i ciutadanes de la comarca ja vàrem intentar il·legalitzar la PxC, que encara es deia “Plataforma Vigatana”. Els mateixos que aleshores deien que intentar una querella criminal contra l’Anglada i els seus era fer-los propaganda, ara són els qui reaccionen tan tímidament.

Tenim proves suficients per poder tornar a posar una querella criminal contra l’Anglada de manera que, amb el Codi Penal vigent a la mà, i sense necessitat de recórrer a l’antidemocràtica Llei de Partits Polítics, qualsevol partit neofeixista sigui il·legalitzat.

Durant, abans i després de la campanya electoral, l’Anglada ha demostrat, en tots els sentits, que el seu partit és racista, xenòfob i nazi. Ha dit de tot; i a aquestes alçades, en aquest país ja sabem que, qui es pensa que ho pot dir tot, tard o d’hora acaba pensant que ho pot fer tot.

Els Anglades que fins ara hem conegut sabem que no han dubtat, arribat el moment, a agafar les armes i a metrallar el poble i després a internar els supervivents en camps de concentració. Això haurien de tenir-ho en compte els capitalistes i aprenents de bruixots que l’estan promocionant. Per això, i perquè, com deia Bertolt Brecht, “el monstre sempre és viu i a punt de sortir del ventre de la bèstia” cal que fem alguna cosa, ara que potser encara hi som a temps, abans que l’Anglada s’atreveixi a lluir, a la vista de tothom, la pistola que, avui, es veu obligat a portar amagada.


Francesc Arnau i Arias