diumenge, 30 de desembre del 2007

LONDRES: RECORDS DE MUMIA I DELS MOVE 9

Dibuix original de Steve Newell


Londres, 30 de desembre, 2007.- Anys enrera, en un parc públic de Nova York, ja ens vam adonar que a la policia li cridava molt més l’atenció una persona blanca amb rastes que no pas una persona negra amb rastes. Vam veure com es dedicaven més a molestar la blanca: a identificar-la, a escorcollar-la; la renyaven perquè bevia cervesa al carrer…després ens ho varen explicar. Quan els negres porten rastes, en certa manera volen dir que protesten contra les discriminacions de què se’ls fa objecte quotidianament; i quan en porten els blancs es pot interpretar que estan manifestant solidaritat amb els negres. I no hi ha res que el sistema suporti pitjor que les manifestacions de solidaritat entre la gent. Per això, des del poder, sempre es procuren impedir els fenòmens de solidaritat entre la gent treballadora, en general. Però encara és motiu de més preocupacio allà, quan la solidaritat es manifesta entre blancs i negres, o entre blancs i indígenes nord-americans; o entre blancs i llatins del sud.
Per això, quan en aquesta cruilla del sud-est de Londres veiem que se’ns acosta un home d’uns quaranta anys, amb rastes i barba llarga, ros, amb jaqueta verda de camuflatge, immediatament ens adonem que és qui estem esperant: un dels amics dels MOVE a Anglaterra. Després ens explicarà que, quan es va comencar a deixar rastes, la gent també va comencar a tractar-lo d’una altra manera: de vegades per bé, de vegades per mal. Les rastes també li permeten reconèixer de seguida la gent amb prejudicis i la gent que no en té gaire. Es troba amb situacions en què ell mateix nota que gairebé no li caldria obrir la boca per a identificar-se i donar la seva opinió, ja que molta gent es creu que ja sap el que dirà.
Steve està content de poder canviar impressions amb altres persones que coneixen l’organització revolucionària MOVE de Filadelfia, a l’estat de Pensilvania, als USA. Un dels tòpics que es diu dels anglesos és que cada casa és un castell, on tothom s’atrinxera i vol mantenir, tant si com no, la seva independència; en tot cas, la casa de Setve és un castell petit i molt acollidor. Comentem que les cases de la gent són molt importants, que els MOVE, a Filadelfia, ja n’han perdudes dues, de cases: una el 1978, a Powelton Village, i l'altra el 1985, a Ossage Avenue.

BRUTALITAT DE LA POLICIA DE FILADÈLFIA

El 78 fou quan centenars de policies varen metrallar la casa amb armes curtes i llargues, i després, amb canons d’aigua, varen inundar els soterranis per tal de fer sortir els homes, dones i criatures que hi havia amagades. Un policia hi va morir per obra d’una bala perduda disparada des de les files de la pròpia policia. Nou membres dels MOVE foren acusats per aquesta mort i condemnats a la presó per un mínim de trenta anys i un màxim de cent.
El 85, des d’un helicòpter varen bombardejar la casa d’Osage Avenue, amb bombes incendiàries de guerra, de tal manera que no només varen cremar la casa dels MOVE sinó també tota l’illa de cases de la qual formava part…Totes aquestes històries són les que ha reflectit Steve, que és pintor: tota la seva casa és plena de les seves pintures, des de les parets fins al sostre; són uns colors vitals, formes que recorden una mica l’estil naïf; i arreu la reivindicacio de la llibertat per a Mumia Abu Jamal (aquest periodista afro-americà condemnat a mort sota la falsa acusació d’haver mort un policia blanc) i la lluita contra l’esclavatge econòmic: aixo ens uneix, ens entenem de seguida.


NO ES PARLA DE LES PRESONS…

A la gent no li agrada, parlar de les presons. De vegades agrada veure pel.lícules de grans fugues i herois, però no parlar de les presons de veritat, comenten en Steve i el seu amic Judas. A la cadena 5 de la BBC, el dia 2 de gener comencen una sèrie de documentals ("Lockdown") que, segons diuen, revelen l’ambient a les presons més dures del món, però des d’un punt de vista molt determinat. Per exemple, a la Pelican Bay State Prison, de l’estat de Califòrnia, expliquen els enfrontaments entre presos de la banda "Nazi Low Riders" i els de les "Black guerrilla" posant-los, naturalment, al mateix nivell. És a dir, alguns "mass media" parlen de les presons, però com sempre: amb l'enfocament que li interessa al sistema, per seguir mantenint en silenci els qui les han patides més directament, a partir del moment en que en surten. És el mateix que els passava a alguns homes quan tornaven del servei militar obligatori, a Barcelona: no en volien ni parlar, d’aquell veritable instrument de control social.
Amb les presons, a tot arreu, passa igual; les volen seguir mantenint en un grau adequat de marginació, la gent que hi ha està relacionada d’una o altra manera, igual.

INDIFERÈNCIA BRITÀNICA

Comentem a Steve que ahir vam dinar al Soho, el barri xinès de Londres, on, inesperadament, feia sol. És un local molt petit, molt barat. A l’entrada, una noia treballava la pasta de farina, davant d’una finestra, de cara als vianants, que la miraven com a una atracció més.
Sèiem en una taula. Costava d’entendren’s, perquè la cambrera amb prou feines parlava anglès. El petit local es va anar omplint: una parella d’anglesos seien a la nostra taula. El fet en si no tindria res de particular, perquè el local era petit i tothom ho feia: però és que no ens van saludar, ni ens van mirar. Indiferència britànica…La indiferència mateixa a què es refereix el periodista gallec Julio Camba en el seu llibre “Londres”, publicat a la col.lecció Austral, de l’editorial Espasa Calpe a l’Argentina, els anys quaranta del segle passat.
A casa l’Steve, en canvi, la calidesa humana amb què ens rep ens fa sentir molt ben acollits.

"THE GUARDIAN" ENTREVISTA MUMIA ABU JAMAL

Steve ens ensenya un retall del diari "The Guardian", de Londres, que el dia 25 d’octubre passat va publicar la que fou primera entrevista a Mumia en un diari anglès. I, tenint en compte quina és aquí l’opinió pública sobre les presons, Déu n’hi do del to objectiu, però gens neutre, que la periodista Laura ha donat a tot el seu treball. Precedit d’una fotografia a tota plana, hi ha Mumia emmanillat. La fotografia és feta fa alguns anys, quan encara li permetien aquest tipus d’expressions gràfiques.
Steve explica que Mumia és una font d’inspiració inesgotable per a la seva feina de pintor. I això ja ho havíem notat amb totel material gràfic que ens ensenya. Fins i tot ha consultat biblioteques sobre altres significats del nom de Mumia. En l’idioma swahili del centre d’Àfrica, diuen “mumia” d’una medicina, i en àrab “Jamal” vol dir cosa bonica. Ens ensenya octavetes que reivindiquen la figura de Fred Hampton júnior, el fill d’un altre Hampton black panther, que fou assassinat mentre dormia a Chicago, els anys setanta, per l’FBI en el marc del programa antiterrorista COINTELPRO (Counter Intelligence Program). Al dors de la mateixa octaveta, explica el cas de dos nois anglesos, Stephen Lawrence i Duwayne Brooks. El primer fou mort el 1993 a Eltham, al sud-est de Londres, quan estava en companyia del segon. I Duwayne, encara ara, és molestat per la policia anglesa perquè s’atreveix a seguir insistint en la necessitat d’aclarir l’autoria de la mort del seu amic.

BENAZIR BHUTTO

Comentem també que el dia 27, a mitja tarda, anàvem pel carrer i , tot d’un cop, tots els televisors dels aparadors d’electromèstics varen donar la mateixa imatge: “Benazir Bhutto assassinada al Pakistan”. Al vespre, amb més calma, vàrem tenir ocasió d’observar algun informatiu especial dedicat al tema. Sembla com si el poder anglès, en informar d’aquestes coses, intentés sempre situar-se tant al marge com li fos possible; com si consideressin aquests successos aliens totalment. Com si no hi hagués hagut una història anterior d’imperialisme i de corrupció fins a la medul.la. Com si la lluita pel poder en què participava Benazir Bhutto (que va estudiar a Harvard i a Oxford) no tingués res a veure amb l’imperi britànic. A la televisió, un periodista entrevistava un professor paquistanès que viu a Londres i que responsabilitza molt el règim dels USA per aquesta mort.
Ells, que varen animar Butto a tornar al Pakistan, per establir la "seva" democràcia, i que ara no l’han protegida adequadament. Ells, que podien haver-ho fet.
O encara més: de vegades sembla que hi hagi una certa mentalitat britànica segons la qual tots els mals que ara afecten les seves ex-colònies han estat povocats voluntàriament per la gent d'aquells països, que ja fa temps varen voler deixar de ser colònies angleses. D'això ja ens en vàrem adonar el 1968 els estudiants de la Universitat de Barcelona que vàrem anar a fer unes enquestes pel carrer a la ciutat de Coventry, just al centre d'Anglaterra. Era l'epoca de la crisi de Nigèria-Biafra i ens vàrem trobar amb més d'un vianant que, quan li preguntàvem la seva opinió sobre aquella terrible guerra civil, ens contestava: "Ells s'ho han buscat. No volien separar-se de la corona britànica, doncs ara que s'aguantin".

EL “DAILY MAIL” I EL SENSACIONALISME

I la premsa sensacionalista anglesa encara sembla més sensacionalista que l’espanyola o la nord-americana. A primera plana del “Daily Mail” del dia següent a l’atemptat, es veia una gran fotografia de Bhutto, dalt del seu cotxe blindat, mentre saludava la multitud. L’altra meitat de la pàgina l’ocupaven unes grans lletres, a manera de peu de foto: “A TRENTA SEGONS DE LA MORT”. Exagerat “amarillisme” que s’anirà superant en dies posteriors, en publicar entrevistes amb gent que havia conegut la líder morta i que havia freqüentat la mateixa perruqueria (!). Algunes cronologies serioses recorden que el seu pare, Sufickar Ali Bhutto, fou derrocat per un cop militar a finals dels anys setanta i executat a la forca a mans de l’exèrcit paquistanès. Comparen aquesta família dels Bhutto amb els Kennedy a Nord-Amèrica. Algunes cròniques pseudoperiodístiques presenten Bhutto com a la Marilyn Monroe asiàtica.

LES TORRES BESSONES, OMNIPRESENTS

Durant la conversa amb els amics anglesos de Catford, ens adonem que el punt d’inflexió en la política de control social antiterrorista per Londres no són els atemptats de l’any 2004 sinó l’atac d’ Al Qaeda a les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York, l’any 2001. Abans d’aquesta data, els amics dels MOVE i de Mumia a Anglaterra podien organitzar concentracions de solidaritat davant de l’Embaixada nord-americana, prop del Hyde Park Corner; però des de l’onze de setembre de 2001, això està estrictament prohibit, ja que han convertit l’Embaixada en una fortalesa inexpugnable. Ara, els solidaris estan pensant en fer una tramesa de comunicacions a periodistes i parlamentaris. Algun membre del Parlament ja s’ha manifestat alguna vegada contra la pena de mort als USA. Per cert, que sobre aquest tema de la pena de mort i de la vida humana en general, m’ha semblat que són una mica trivials i frívols els qui maneguen els fils de la BBC. El mateix dia de la mort de Bhutto, es podia veure un “show” a la TV en què un humorista d’origen iranià feia broma i jocs de paraules amb la bomba atòmica: “I’m Iranian, and I like uranium”. Tambe es reia obertament de l’execució a la forca de Saddam Hussein, l’any passat. I assegurava que el govern nord-americà hauria organitzat millor que els iraquians aquella execució.
Per acabar-ho d’adobar, el Channel 4 va fer a continuació una pel.lícula de comèdia (Robert de Niro, Dustin Hoffman, Barbra Streissand...) en què la policia nord-americana disparava contra la gent amb les mateixes pistoles elèctriques que tanta polèmica van portar l’any 2004 al municipi de Torelló (Catalunya) quan la policia local va adquirir aquestes armes sense que ni l’alcalde ho sabés. A la pel.lícula, les víctimes de les descàrregues elèctriques es retorcen per terra, però després s’aixequen com si res: com desmentint totes les mortes “accidentals” que aquestes armes han provocat ja tant dins com fora dels USA.

HEATROW: MISÈRIA I DESTRUCCIÓ

L’aeroport de Heatrow està als afores de Londres, molt a l’oest. Però, com ens expliquen les enganxines reivindicatives que hi ha pels barris del voltant de l’aeroport, no el tenen apartat del centre de la ciutat per no molestar la gent, sinó per no molestar el poder. La gent d’aquests barris es queixen que l’ampliació que estan preparant d’aquest aeroport només significa misèria i destrucció per als municipis veïns, que veuen així minvada la seva qualitat de vida i destruït el seu patrimoni històric. Però el centre de laciutat, cada vegada més, està dedicat a protegir els nuclis de poder, com s’encarreguen de recordar les sofisticades reixes que hi ha per tot arreu, especialment a Downing Street i al Parlament, on els cartells que impedeixen el pas arriben a ser fins i tot ofensius per a la ciutadania.

MUMIA: FALTA LA SENTÈNCIA DEL DISSET DE MAIG

Però, tot i aquest panorama, també hi ha motius d’esperanca, si es vol: quan la premsa anglesa fa el calendari dels principals esdeveniments de l’any 2007, també consignen el del 31 de juliol, últim dia d’estada de les forces d’ocupació britàniques a l’ULSTER, després de trenta-vuit anys d’ocupació per combatre no només l’IRA sinó també el poble irlandès. Veurem quan es donarà una situació semblant a aquest final d’ocupació en relació a l’ETA i al País Basc.
I en el cas Mumia, són moltes les esperances que hi ha dipositades en la sentència que encara està pendent com a resultat del judici que es va fer a Filadèlfia el passat disset de maig. Però, com s’encarrega de recordar-nos el mateix Mumia, tant pot ser que li reconeguin el dret a un nou judici com que no, i que li mantinguin la pena de mort.
I els MOVE9, que aquest any 2008 compliran el seu trenta any de privació de llibertat, potser tindran l’opció a la possibilitat del règim obert, però tenint en compte que ells volen poder viure al ritme de la Naturalesa, no està clar que el sistema nord-americà, enemic declarat de la mateixa Naturalesa, pugui suportar la situació d’aquestes personones fent vida en llibertat altra vegada.

Francesc Arnau i Arias


LONDON: REMEMBRANCE OF MUMIA AND MOVE 9

London, 30th dec 2007. Some years ago in a public park in NY, we realised that the police were more attracted by white people with dreadlocks, than by black people with dreads. We have seen how they focused more on disturbing the white person: to identify her, search her, criticise her for drinking beer in the street…afterwards we were told that when black people wear dreads in a certain way they are telling us they are protesting in a certain way against the daily discrimination they suffer; when white people wear dreads we can understand they are demonstrating solidarity with black people. There is nothing the system tolerates less than manifestations of solidarity between peoples. That’s why the powers that be always discourage and prevent actions of solidarity between the working classes in general. But it is even more worrying for the status quo when the solidarity is demonstrated between black and white, or between white and Amerindians or between white and latino. That’s why when at this crossroads in SE London we see Steve approaching us ( 40 years old, dreadlocks and long beard, a white man, camouflage jacket) immediately we realise he is the man we are waiting for: a friend of Move organisation in England. Later he will explain to us that when he started to locks up people also started to treat him in different ways: sometimes for good, sometimes for bad. Dreads also allow him to recognise quickly the people with prejudices and those more broad-minded. He finds himself in situations where he realises that he doesn’t even need to speak in order to introduce himself and give his opinion, because many people feel they already know what he’s going to say.
Steve is happy about being able to talk about the revolutionary organisation Move based in Philadelphia , Pennsylvania, USA.
An English saying is that an Englishman’s home is his castle, where he is entrenched and tries to maintain his independence against all odds; in any case Steve’s house is a little castle and warm in a human sense. It is said that a person’s home is very important. Move people in Philadelphia have already lost two homes: one in 1978 in Powelton Village, the other in 1985 at Ossage Avenue

POLICE BRUTALITY IN PHILADELPHIA

1978 was the year when hundreds of policemen shot Move house with many kinds of firearms, later with water-cannon, flooding the basement in order to flush out the men, women and children who were hiding there. A cop was shot dead by a stray bullet, which hit him in the back of the head, fired by one of his own comrades. Nine Move members were charged with his murder and sentenced to a minimum of 30 years imprisonment and a maximum of 100 years.
In 1985, from a helicopter they bombed Move’s house in Ossage Avenue with incendiary bombs used in Vietnam war, destroying the house and all its occupants (except for Ramona Africa and one young boy, who survived), also burning down the whole block of houses…all these stories are reflect by Steve, who is a painter: all is house is full of his own paintings, from the walls to the ceiling; the colours are vital, the style a little naïve, and everywhere the message is freedom for Mumia Abu Jamal (the Afro-american journalist sentenced to death under the false accusation of murdering a white policeman) and the fight against economic slavery: this unites us and we quickly understand one another.

PEOPLE DON’T TALK ABOUT PRISON.

People don’t like to talk about prison. Sometimes they like to watch movies about big escapes and heroes, but they don’t like to talk about actual prisons and reality, as Steve and his friend Judah point out. On channel 5, an independent channel, starting January 2nd, there is a series of documentaries( “Lockdown”) which as they say will reveal the conditions in the world’s most famous prisons, from a particular point of view. For example in Pelican Bay State Prison, California, they explain a fight between prisoners of the gang ‘Nazi Low-Riders’ and those of ‘Black Guerillas’, putting them Naturally at the same level. This means some of the mass-media are talking about prisons, but as always in the sense that the system is interested in, to continue to keep in silence those who suffer most directly discrimination and criminalisation, even after release. This is the same silence kept by the men returning from compulsory military service in Barcelona: they didn’t even want to talk about that actual instrument of social control.
The same happens with prisons everywhere in the world; those with experience of them are marginalised and ignored by the system.

BRITISH INDIFFERENCE

We explained to Steve that the day before we went to Soho for lunch. This is London’s China-town where unexpectedly the sun was shining. After escaping Macdonalds, KFC and Starbucks, we found a very small restaurant, very cheap. A girl was making pasta from flour in the front window, in order to attract passers by, who saw her as another attraction.
We sat at a table. It was difficult to be understood because the waitress hardly spoke English. The little space was becoming full: an English couple came to sit at our table. This was normal as the space was small and everyone had to share: but they didn’t even greet us, nor even look at us. British indifference…the same indifference quoted by the Gallician journalist Julio Camba in his book
“London”, published in Austral collection, Espasa Calpe Printing House in Argentina in the 1940’s.
In Steve’s house, on the contrary, we are welcomed with warmth.

“THE GUARDIAN” INTERVIEWS MUMIA ABU JAMAL

Steve shows us a supplement of the Guardian newspaper, published in London last October 25th; Mumia’s first interview with mainstream British media. Taking into account the public’s attitude to prisons here, it’s a big deal, it’s objective and unbiased, not at all neutral even sympathetic; Laura, the journalist has done a good job, with a full-page photograph of a hand-cuffed Mumia. The photo is some years old, because the authorities no longer permit Mumia to have his picture taken.
Steve explained to us that Mumia has been an inexhaustible source of inspiration for his artwork. We have already seen this in the graphic work he shows us. He has even consulted libraries about different meanings of Mumia’s name. In Swahili, Mumia means some kind of medicine, Abu means father or ancestor; and Jamal means beauty. Steve showed us leaflets publicising
the case of Fred Hampton Jnr, the son of the other Fred Hampton, black Panther, who was assassinated in his bed in Chicago during the seventies by the FBI, framed and targeted by the COINTELPRO (counter intelligence program). On the other side of the leaflet it explains the case of two black English boys, Stephen Lawrence and Dwayne Brooks. The first was murdered in 1993 in Eltham, SE London, when he was waiting for a bus with his friend, Dwayne. Dwayne was harassed by the police, yet the killers of his friend have never been convicted.

BENAZIR BHUTTO

We also discuss the events of the afternoon of 27th dec, when we were walking the streets and suddenly all the tv sets in the windows of electrical retailers were showing the same image: Benazir Bhutto assassinated in Pakistan.
By night, with more calm we had the chance to watch some special news programmes dedicated to this issue; the British government once again trying to distance themselves from any involvement; they seem to consider themselves being totally unconnected with these events, denying the corrupt imperial and colonial past. They want us to believe that the present-day fight for power in which Benazir Bhutto participated, is unrelated to the British Colonial Empire, ignoring the fact that she was educated at Harvard and Oxford Universities. Being interviewed by a TV journalist, a Pakistani professor, based in London, put the blame for this murder on the US govt’s doorstep, as they encouraged her to return to Pakistan in order to establish US-style democracy, yet they who have the resources, failed to provide her with adequate security.
To go further, it often seems there is a certain British mentality concerning ex-British colonies, which blames the inhabitants of those lands of deliberately provoking such events, or even that these events are the result of their independence. In 1968, as students from Barcelona University, we travelled to Coventry in the Midlands, to interview people in the streets (it was the time of the Nigerian/Biafra crisis). We met more than one citizen who, when asked for his opinion about that horrible civil war, answered:”they themselves have been looking for it. Didn’t they want to separate from the British Crown? Then now they must take the consequences.”

“THE DAILY MAIL” SENSATIONALISM

The sensationalist British press seems even more sensationalist than their Spanish or American counterparts. On the front page the Daily Mail, the day after Bhutto’s assassination, we see a large photo of Her in her armoured car, being cheered by the masses. The other half of the page is occupied by the photo’s caption: “Thirty Seconds from Death”. The exaggerations of the gutter press will grow in the aftermath, by publishing interviews with people who have known the dead leader and who have been clients of the same hairdresser. Some serious chronicles remember that her father Zufickar Ali Bhutto was overthrown by a military coup at the end of the seventies and hanged by the Pakistani army. The media compare the Bhutto family to the Kennedys in USA.
Some of the popular press present Bhutto as the Asian Marilyn Monroe.

EVERYWHERE, EVERYTIME: THE TWIN TOWERS.

During conversation with our English friends in Catford, we realise that the main in the politics of anti-terrorist social control in London are not the bombings in the underground of 2004, but the attack by Al Qaeda against the Twin Towers of the World Trade Centre, NY, 2001.
Before this date Move friends and supporters of Mumia in UK were able to organise demonstrations of solidarity in front of the US embassy, Grosvenor Square, near Hyde Park Corner. Since 9/11/01 this has been forbidden and the embassy has been transformed into a formidable fortress. Right now the solidarity people are thinking about sending messages to journalists and MPs. Some Mps have already expressed opinions against the death penalty in the USA. Certainly this issue about the death penalty and human life in general demonstrates that the direction of the BBC can be trivial and frivolous. The same day of Bhutto’s death, a TV show was screened in which a comic of Iranian origin was making jokes about the atomic bomb: “I am Iranian and I like Uranium”. He was also laughing openly about the hanging of Sadaam Hussein last year. He imagined that the US government would organise this execution better than the Iraquis.

To finish seasoning this dish, Channel 4 afterwards screened a comedy movie (Robert De Niro, Dustin Hoffman, Barbara Streisand…)in which the north American police were shooting against the people with the same electric guns which provoked such large opposition in the city of Torello in Catalonia, Spain in 2004, when the local police acquired these so-called less lethal weapons without the knowledge of the mayor. In the movie the victims of these electric shootings are having convulsions on the ground, afterwards they get up, as if unharmed: in order to deny all the so-called ‘accidental deaths’ caused by these weapons inside and outside of the USA.

HEATHROW: MISERY AND DESTRUCTION.

Heathrow Airport is on the outskirts of London, far to the west. But as the many fly-posters in the area explain, this airport is not far from the city-centre in order not to disturb people, rather it is there to avoid disturbances to the powers that be. The local population are now fighting against the building of another runway which will mean misery and the destruction of their community, way of life as well as local architectural heritage. Meanwhile the city centre becomes ever more dedicated to the protection of powerbases, sophisticated barriers are a constant reminder, especially in Downing Street, Parliament, areas such as Canary Wharf, of the public’s loss of right of access. Even the signs warning you not to trespass, can become an insult to citizens.

MUMIA: WAITING FOR RULING SINCE MAY 17.

Even in this state of affairs, we can still find things to give us hope if we want to! When the British press look back at highlights of 2007 they quote the 31st july, the last day of the British forces occupation of Ulster- after 38 years of occupation and oppression of not only the IRA, but also the local population. We will see when this is possible in the similar situation of the continuing occupation of the Basque country and ETA.
In Mumia’s case there are many hopes hanging on the outcome of his case resulting from the hearing of may 17, Philadelphia. However, as Mumia himself reminds us, anything is possible: this could include the right to a new trial or alternatively the execution of the death penalty.

And the Move 9 who this year 2008 will serve their 30th year of imprisonment, could gain parole, but taking into account their desire to live in tune to Nature’s rythmn, it’s not clear if the US system, a declared enemy of Nature herself, would be able to tolerate this family living once in freedom……

Francesc Arnau i Arias

Translated from original Catalan language with help from Steve Newell

31st dec 2007

dilluns, 24 de desembre del 2007

El Circ del Creixement fa una crítica satírica al consumisme actual



El Grup de Defensa del Ter i l'Assemblea de Joves van organitzar el vespre del dissabte, 22 de desembre, a Vic, una cantada de Nadales i un circ satíric, el Circ del Creixement, per denunciar el model de creixement i de consum en què està immersa la nostra societat.

(Informació d'osona.com)

diumenge, 23 de desembre del 2007

Nova manifestació pel dret de l'habitatge

Marxes convocades a unes quantes ciutats del país amb un missatge internàutic anònim

Just un any després de la manifestació per l'habitatge a diferents ciutats del país, avui n'hi ha una altra de convocada. El col·lectiu V de Vivienda, sorgit entre la ciutadania per la dificultat d'accés a l'habitatge, afirma que no n'és l'organitzadora, sinó que la convocatòria ha estat un correu electrònic anònim que fa dies que circula per la xarxa. Amb tot, el grup s'ha sumat a la convocatòria de les manifestacions, que se celebraran simultàniament a diferents ciutats del país i de l'estat espanyol.

A Barcelona, el punt de trobada és la plaça Catalunya; a Girona, davant de l'edifici de Correus; a València, la plaça de Sant Agustí; a Elx, la plaça Baix Collado.

L'any passat, la manifestació de Barcelona va aplegar més de deu mil persones, que van protestar contra els preus desorbitats de l'habitatge i la bombolla immobiliària. Un any després, els preus continuen als núvols i el preu de les hipoteques és a l'alça, fet que ha alentit el mercat de compra i venda de pisos.

Un missatge contundent

VdeVivienda va sorgir de manera espontània fa poc més d'un any, amb la intenció de posar en relleu el greu problema que representa l'accés a l'habitatge al nostre país. Amb un eslògan contundent, 'No tindràs una casa en la puta vida', s'han donat a conèixer a través de cartells i adhesius enganxats pels carrers de les grans ciutats, i també a través d'internet, amb l'enviament de missatges i la convocatòria d'accions de protesta.

Es defineixen com una organització independent, amb un funcionament 'horitzontal, transparent i democràtic', i que té per objectiu canalitzar i organitzar les manifestacions pel dret a l'habitatge. L'organització culpa l'especulació i la falta de polítiques socials com a causants del problema.

(Informació de vilaweb)

+ Webs relacionades dins Nosaltres.Cat: Habitatge.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Un operari mor en caure des d'un tretzè pis d'un edifici de Granollers



Un operari de 31 anys ha mort aquest divendres al migdia en caure des d’un 13è pis d’un edifici del barri de Primer de Maig, de Granollers. La víctima, que vivia a Santa Coloma de Gramanet (el Barcelonès), treballava per una empresa d’instal•lació de bastides que estava treballant en l’edifici conegut com el gratacels, a la cantonada dels carrers Prat de la Riba i Roger de Flor. L’home va precipitar-se al buit quan li va cedir una estructura metàl•lica. Segons les primeres investigacions de la Policia Local, la víctima portava l’arnés de seguretat però aquest no estava lligat enlloc.

(Informació de El 9 Nou)

La societat civil es mobilitza avui contra el tancament dels repetidors de TV3

Hi haurà concentracions a Castelló i a Gandia

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha convocat avui dues mobilitzacions, una a Castelló i l'altra a Gandia, per reclamar la recepció de TV3 i dels altres canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al País Valencià. I és que la Generalitat Valenciana ha tancat el repetidor de la Carrasqueta i, a més, ha demanat permís al jutge per segellar els del Bartolo i Mandúver, sense avisar prèviament a ACPV, per evitar concentracions de protesta.

ACPV considera que el tancament dels repetidors de TV3 són una vulneració de la llibertat d'expressió i informació, així com un atemptat contra la normalització i la unitat de la llengua.

De fet, tots els partits (el PSPV, EUPV, el Bloc, IdV i ERPV), tret del PP, donen suport a la concentració. A més, també s'hi han adherit els sindicats de la UGT, CCOO i la Intersindical Valenciana.

La concentració de Castelló es farà a les set del vespre al carrer Major, davant la Casa dels Caragols, seu de la Generalitat Valenciana a la ciutat. I la de Gandia també es farà a les set del vespres davant de l'Ajuntament.

Recurs al tancament de la Carrasqueta

A tot això, l'ACPV va recórrer ahir el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, perquè considera que la Generalitat Valenciana va sobrepassar el permís judicial. En efecte, l'advocada de l'entitat, Mercè Teodoro, addueix que el jutge només va autoritzar a tancar i precintar els equips d'emissió de TV3, mentre que la Generalitat va desmuntar-los, a més. Per això, demana la nul·litat de l'actuació.

(Informació de vilaweb)



+ VilaWeb TV: Entrevista amb Eliseu Climent.
+ VilaWeb TV: Conferència de premsa de la Federació Llull sobre el tancament de TV3.
+ VilaWeb TV: 'El tancament de TV3 és una agressió del PP amb la connivència del PSOE'.

divendres, 21 de desembre del 2007

La tortura continua


Este es el relato íntegro de torturas sufridas por el joven vasco Gorka Lupiñez, detenido recientemente por la Guardia Civil. Tras 5 días incomunicado en dependencias policiales, fue enviado a prisión incomunicada por otros 8 días más. Tras 13 días, la familia y defensa pudieron por fin ir a Soto del Real, y oír el trato que sufrió durante esos 5 días.
Manifestaciones de GORKA LUPIAÑEZ MINTEGI.

En Soto del Real, el día 19.12.07.
Estas manifestaciones están completadas con la entrevista mantenida en la misma prisión el 17.12.07.

Para esta entrevista le obligaron a Gorka a entrar en unos determinados locutorios, por lo que es posible que la misma haya sido grabada.

………………………..

- Me detuvieron el día 6 de diciembre hacía las 6 o 6:30 horas, de la tarde. Iba caminando por la carretera cerca de Berriz, y pararon dos Patrol de la Guardia Civil, que me pidieron la documentación y después de hacer comprobaciones durante cerca de una hora y al revisar la riñonera que llevaba, me detuvieron.

- Me tiraron al suelo, y me quitaron los pantalones, dejándome con la malla que llevaba debajo. Me ataron las manos a la espalda. Me dieron patadas, muchas patadas. Uno decía a los otros que me soltasen, para que huyera y poder hacer dos a uno, con referencia a Capbretón. Al final me metieron en el Patrol, me pusieron con la cara pegada al cristal y con un Cetme apoyado en la sien, y así me condujeron, según dijeron, a La Salve en Bilbao. Me prohibieron abrir los ojos

- En La Salve me bajaron a la carrera del vehículo, y me metieron en un cuarto. Me pusieron una capucha más o menos hasta el labio superior, y pude ver algo y oír las voces de los que estaban allí. Había cuatro personas, dos de paisano y dos de uniforme. Me dieron una paliza. Sobre todo golpes en los testículos. Me empezaron a hacer preguntas sobre muchos temas, queriendo que diese nombres. Entre continuos gritos y golpes, uno de ellos montó la pistola, y me la puso en la cabeza. Me llevaron a otro cuarto, y me comunicaron que estaba incomunicado.

- Me sacaron de allí corriendo y me metieron a un coche. Al de unas tres horas, salimos hacia Madrid. Lo dijeron ellos. Me dijeron que allí, en Madrid, me iba a enterar. En el coche iban dos delante, y dos a mi lado detrás. El de mi izquierda me chillaba y golpeaba con la mano abierta. El de la derecha me puso una bolsa de plástico en la cabeza. Cada rato, la cerraba con las manos en el cuello, y me provocaba asfixia.

- Pararon el coche al pasar un peaje, porque uno de ellos, que había estado celebrando el día de la constitución, había bebido estando de juerga, y estaba borracho y necesitaba orinar. Ese Guardia Civil me dijo que nadie sabía que estaba detenido, y que me podía pegar un tiro. Me dijo que ellos sólo se dedicaban a torturar e interrogar, que tenían turnos de cuatro meses, y que por eso tenía que estar allí, aunque no estaba bien. Hasta llegar a Madrid, continuaron los golpes y la colocación de la bolsa en la cabeza. Cuando llegamos a Madrid, me dijeron que estabamos en la Dirección General o algo similar.

- En cuanto entré en un edificio, me llevaron a un cuarto, me desnudaron y me pusieron un antifaz, con el que estuve hasta ser trasladado al Juzgado. Me mandaron hacer flexiones. Me pincharon tres veces en el cuello, en la columna, entre los omoplatos o un poco más arriba. El tercer pinchazo me provocó un dolor muy fuerte, que me bajó por toda la columna. Esto se lo conté a la que se presentó como Médico Forense, y ella me dijo que tenía unos puntitos rojos en esa zona. No sé lo que pondría en sus informes. También me tocaron con algo, que me pareció un papel. Dijeron que era todo ello para calcular cómo podían ponerme los electrodos.

- Por lo que me manifestó la Médico Forense, sobre la hora de la primera visita que me hizo, creo que puedo afirmar que me visitó todos los días. El primer día me dijo que era viernes a la una del mediodía. Yo pensaba para ese momento que llevaba ya días detenido.

- En día y medio me habían obligado a realizar miles de flexiones. A la vez me golpeaban en la cabeza, a los lados y arriba, con algo que podría ser como un listín, o con una porra de algún material como goma. Con los golpes con ese “listín”, veía como luces. Me ponían una bolsa en la cabeza, y me metían dentro de ella humo de tabaco. Me la cerraban hasta provocarme asfixia.

- Los interrogatorios eran continuos. Casi no pisé el calabozo el tiempo que estuve allí. Salvo unas horas el último día. Constantemente me estaban preguntando cosas. Los interrogadores se cansaban y, cada cierto tiempo, podría ser una hora, se cambiaban por otros. Los distinguía por las voces. Ellos dijeron que cambiaban cada hora. Eran habitualmente cuatro, en cada grupo, por las voces.

- Había momentos en los que contestaba a las preguntas con cosas incoherentes, y no sabía razonar ni terminar las frases. Pienso que era por la falta de aire. Cuando desvariaba mucho, me dejaban descansar un poco.

- Me ponían una manta doblada sobre el cuerpo, y me daban puñetazos a través de ella.

- A partir de lo que considero un día y medio desde la detención, me empezaron a hacer la bañera además de las cosas que ya me venían haciendo. Me ataron en un colchón de espuma, y me metieron la cabeza en agua helada.

- Luego empezaron a hacerme lo que ellos llamaban “aguapark”. Decían que se lo habían enseñado los israelitas. El “aguapark”, consistía en que me tumbaban en un colchón, me sujetaban los pies, los brazos y la cabeza, y me echaban agua con una manguera, en la boca y en la nariz. Cuando ya no podía aguantar, tenía que respirar. En ese momento, me tiraban un balde de agua a la cara, y me ahogaba. En algún momento y en esa situación debí de arañar a alguien al revolverme. A partir de ese momento me ataban con “celo” en los tobillos, y en las muñecas me ponían unas protecciones y me ataban también con “celo”.

- Estando desnudo me obligaban a ponerme con los brazos abiertos. Me tiraban baldes de agua muy fría por encima. Como temblaba, decían que era el “ángel nervioso”.

- Aproximadamente cuando sería el segundo día y medio, entre hacerme el “aguapark” y el “ángel nervioso”, me pusieron a cuatro patas en el suelo, y trataron de meterme un palo por el culo. Como no pudieron hacerlo, me tumbaron en el suelo boca arriba, me sujetaron, me levantaron las piernas, y en esa posición me metieron el palo por el culo.

- En algún momento me pusieron atado en un colchón, me sujetaban un cable en el dedo gordo del pie izquierdo, y otro en la mano derecha atado con “celo”. Oía el ruido de descargas eléctricas, pero no sentía nada.

- La Médico me veía todos los días, pero cuando me preguntó por el trato recibido y por como estaba, no le conté nada. Tenía miedo a lo que pudiera ocurrir. Le dije que se lo diría en la Audiencia Nacional. Me mandó dormir, pero le dije que no me dejaban. Para ir ante la Médico, me ponían unas mallas y una camiseta. Me conducían ante la puerta de una habitación, me quitaban el antifaz y me miraban los ojos, al parecer porque llevaba mucho tiempo con ellos tapados. Cuando salía de la habitación, de nuevo me ponían el antifaz y me desnudaban. Me preguntaban qué había dicho a la Médico, mientas me daban porrazos.

- En los días que estuve detenido, me pudieron hacer más de 50 sesiones con la bolsa por día. Hice más de 10.000 flexiones. Dos (2) veces me hicieron lo de la bañera. Muchas veces lo de la manguera. Lo de la simulación de electrodos lo hicieron dos (2) veces. Porrazos y golpes sin límite.

- Como no quería comer, en una ocasión me metieron un sobado en la boca a la fuerza. Echaron “colacao” al suelo, y me obligaron a chuparlo en el suelo.

- Me tiraron numerosas veces del pelo. Tanto de la cabeza como del pubis. Me arrancaron mucho pelo del lado izquierdo de la cabeza.

- Los interrogatorios fueron permanentes y los gritos constantes. Me dijeron que iban a actuar contra mi padre. Que mi madre había muerto de un infarto. Que estaban detenidos mi hermano y su mujer. Y que a mi sobrino, al hijo de ellos, le habían violado con un palo.

- Hice tres declaraciones ante la Guardia Civil. Estaban preparadas. Me dijeron que no tuviera problemas. Que si se me olvidaba algo, el instructor de la declaración me lo recordaría. Y así lo hizo en todas las declaraciones. Me decía lo que se me estaba olvidando, de lo que estaba preparado. Me dijeron que iba a tener un Abogado, pero que no le podía mirar. No sé si estuvo presente algún Abogado en esas declaraciones. Las declaraciones creo que las hice el sábado, el domingo y el lunes. Era a la noche en todos los casos, y ellos decían la hora al iniciarse la declaración.

- Cuando termino la tercera de las declaraciones, me llevaron al calabozo, y me dijeron que me iban a dejar descansar. No habían pasado ni unos quince minutos, un tiempo corto, me llevaron de nuevo a un cuarto donde estaba alguien que no había intervenido en los interrogatorios de los días anteriores. Lo noté por su voz. Me dijo que él tenía una función. Que era sacarme algo que no hubiera dicho con anterioridad. Me empezó a dar bofetadas en la cara, en los dos lados, y me provocó muchas llagas en el interior de la boca. Me ató los testículos y el pene con una cuerda, y se puso a estirar. También me estiraba con la mano. En un momento empecé a sangrar del pene.

- A la forense se lo dije esto y tomó nota. Le dije que tenía los testículos morados y lo vio. Todo esto fue poco antes de ir a la Audiencia. Cuando me iban a llevar a la Audiencia, el Instructor de las diligencias policiales me dijo que tenía que decir al Juez lo mismo que había dicho allí. Que de lo contrario me iba a enterar. Me limpiaron, sobre todo la cabeza, y me vistieron para ir ante el Juez.

- Cuando llegué a la Audiencia me hicieron declarar con Abogado de Oficio. Me negué a declarar ante el Juez, y sí le conté los malos tratos recibidos.

- Cuando me llevaron a la prisión, le dije al médico de la cárcel que tenía varias lesiones en la boca. Me dijo que estaba bien. Le dije que cómo podía decir esto sin mirarme. Y me contestó que estaba bien y que no iba a mirar nada.. No sé lo que habrá puesto en los informes pero no me miró.

…………………………………

Notas.- Estando incomunicado Gorka Lupiañez, y fechado el día 12 de diciembre se remitió un escrito al Juzgado, en el que se le requería para que, en el plazo de 24 horas, se hicieran análisis de sangre y de orina a Gorka. Dado que la causa está secreta, desconocemos en este momento si se dio curso al escrito. Gorka ha manifestado que no se le ha realizado ninguna de esas pruebas.
Permaneció incomunicado hasta el viernes día 14 en la prisión en la que se encuentra en este momento.
Es su voluntad presentar una denuncia por lo ocurrido.
Mira també:
http://www.behatokia.info

Pressupostos generals de l'Estat 2008: insolidaris i insostenibles


Per a CGT, Ecologistes en Acció i Baladre, els Pressupostos Generals de
l'Estat (PGE) dels últims anys, i el previst per al 2008, no són molt
diferents: es basen en models de creixement cada vegada més desiguals i
insostenibles. Sostenim que els PGE per al 2008 mantenen i donen suport
una orientació desigual en el repartiment de la riquesa ja que:

1. L'estat només cobreix el 12% de les necessitats de cures en família,
persones depenents, discapacitats.

2. Encara que la despesa en pensions representa el 62% de tota la
despesa social, la realitat és que el 92% de les dones pensionistes
cobren menys de 2,5 vegades la pensió mínima.

3. El capítol de foment d'ocupació va directament a subvencionar als
empresaris en el que es denomina el foment a la contractació pactat en
l'última Reforma Laboral 2006 .

4. Quant al capítol dedicat a l'atur, no garanteix prestacions
suficients, a més d'estar cada vegada més vinculat a mesures
dissuasòries per a percebre la prestació durant el menor temps possible.

5. La partida dedicada a polítiques d'habitatge s'orienten bàsicament a
finançar deduccions fiscals dels ja propietaris i empreses promotores.

6. La Despesa Militar ascendeix a 25.066 milions d'euros.

Pel que fa a la sostenibilitat ambiental, els PGE també impliquen
resultats desoladors:

1. En lloc de basar l'economia en l'àmbit local apareixen partides
dedicades a la externalització de la “nostra” economia: Fons d'Ajuda al
Desenvolupament (1.572 milions d'euros), Institucions Financeres
Internacionals (904 milions d'euros), ajudes a l'exportació (57 milions
d'euros) o aportacions a la UE (12.208 milions d'euros).

2. Les partides per al transport més impactant abunden: transport aeri
(402 milions d'euros , carreteres (4.220 milions d'euros), AVE (1.267
milions d'euros). En contraposició el finançament per al desenvolupament
de mitjans de transport sostenibles, com el tren convencional, es queda
curt (1.463 milions d'euros). Enfront de les partides assenyalades
anteriorment que fomentaran l'escalfament global, les que són per a
lluitar contra el canvi climàtic resulten molt menors: IDAE (81 milions
d'euros) o lluita contra el canvi climàtic (163 milions d'euros).

3. Les partides de promoció del turisme (391 milions d'euros), fortament
lligat al procés urbanístic, i de construcció de nou habitatge (1.274
milions d'euros) també són considerades com insostenibles. Les partides
que es dediquen a conservació (517 milions d'euros), a defensa de la
costa (278 milions d'euros), a un desenvolupament rural sostenible (100
milions d'euros) o a la protecció de la pesca (52 milions d'euros)
tornen a ser menors que les de destrucció sobre la base de l'urbanisme.

D'aquesta manera, CGT, Ecologistes en Acció i Baladre considerem que
aquests PGE suposen:

- Un creixement econòmic cada vegada més insostenible, injust i desigual.

- Un creixement que no contempla ni les conseqüències socials ni les
necessitats socials reals de la població en general, i de la més
empobrida en particular.

- Un creixement basat en l'explotació de les classes assalariades i en
el saqueig dels recursos.

CGT, Ecologistes en Acció i Baladre

dimecres, 19 de desembre del 2007

ATRAPAT PER UNA PARET


Mor un home en una obra de rehabilitació d'un edifici de la Bisbal d'Empordà
EUROPA PRESS
BARCELONA

Un home ha mort aquesta tarda al quedar atrapat per una de les parets d'un edifici en rehabilitació al carrer del Canonge de la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà) quan ha cedit, segons han informat els Mossos d'Esquadra.

L'home, de 53 anys, era veí de Calonge (Baix Empordà). Els Mossos han rebut l'avís cap a les 17.53 hores i fins al lloc dels fets s'hi han desplaçat un total de 12 dotacions dels bombers de la Generalitat.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Lucio Uturbia, com l'aigua


 http://www.radioklara.org/spip/spip.php?article318

Lunes 17 de diciembre de 2007, por Abel Ortiz
<http://www.radioklara.org/spip/spip.php?auteur6>


Como el agua clara, que baja del monte, se explica uno de los últimos
anarquistas que vivió el exilio, los años de plomo, las partidas, la
persecución, los juicios sumarísimos, los compañeros agarrotados. Cruzó
los Pirineos, cuando eso equivalía a jugarse todo en un mal encuentro
con la guardia civil, en un bautismo que fue, para toda una generación
de militantes libertarios, una cuestión de compromiso, de resistencia
ante un régimen construido sobre ruinas humeantes y medio país
perseguido, de continuidad en la lucha contra el nazifascismo más allá
de las fronteras, más allá del tiempo y del espacio. Quico Sabaté, el
más conocido de los guerrilleros libertarios, escondido en la casa del
joven Lucio, fue su mentor; le enseñó todas esas cosas que no vienen en
los libros y son tan necesarias en tiempos difíciles.

El Che Guevara lo recibió y escuchó su plan para falsificar toneladas de
dólares. La falsificación de moneda y documentación con intenciones
desestabilizadoras era una vieja idea libertaria que Lucio Urtubia y
algunos otros, Laureano Cerrada Santos es un antecedente claro,
utilizaron cuantas veces consideraron necesarias. Siempre funcionó. El
black power, montoneros, tupamaros y muchos más recibieron la aportación
económica procedente de las planchas libertarias de Lucio. Los
anarquistas franceses de acción directa, que aun tienen presos en las
cárceles, y muchos otros, recibieron la solidaridad y la ayuda de Lucio
Urtubia. Sigue ahí, con la puerta de su casa abierta, en un barrio de París.

El apoyo mutuo y todas las ideas ácratas que las juventudes libertarias
francesas y los combatientes antifranquistas transmitieron al joven
albañil que, como Mera, nunca dejó la paleta, calaron hondo. El navarro
maneja ideas claras: actuar más y hablar menos, trabajar, escuchar,
aprender. Como referente histórico es innegable, acercarse a según que
momentos, en según que sitios, es imposible sin Lucio y otros como él.

Puede que la iconografía de nuestros tiempos, estos, prime perfiles
amables, cómodos, fácilmente asimilables por el merchandising,
digeribles, inofensivos. Es decir todo lo contrario a Lucio Urtubia. Un
rebelde, un insumiso, un anarquista, un albañil. Inasimilable por la
“gran sociedad”, se destaca lo espectacular de alguna de sus aventuras.
Se minimiza su filantropía. Se difumina su figura. Ya se hizo antes. Con
Seguí, Pestaña, Durruti, Sabaté y tantos otros. No hay un santoral
anarquista por más que muchos insistan en ello. No hay mártires
libertarios, ni líderes inatacables. Hay una historia. Innegable, como
la trayectoria de Lucio Urtubia, de profesión albañil.

http://www.radioklara.org/spip/spip.php?article318

Enlace a la entrevista a Lucio Urtubia en Ràdio Klara:
http://www.radioklara.org/spip/spip.php?breve73

LLIURE DIRECTE
Información con rigor desde las 6 de la mañana

RÀDIO KLARA 104.4 FM València http://www.radioklara.org Ràdio Bronka 104.5 FM Apartat Correus 25102 08080 Barcelona Tel:933594900 http://www.radiobronka.info Emisió-Internet http://www.radiobronka.info/emision.m3u http://giss.tv:8000/rbronka.ogg

dilluns, 17 de desembre del 2007

En defensa del dret a l'habitatge, manifestació diumenge 23


1. En defensa del dret a l'habitatge, manifestació diumenge 23

Com en altres ocasions, darrerament un correu anònim recorre Internet convocant a manifestacions pel dret a l'habitatge a les diferents capitals de l'Estat espanyol, pel dia 23 de desembre. A Barcelona Vdevivienda ha assumit la convocatòria, que és a les 17.00 a Plaça Catalunya. A hores d'ara no tenim confirmades més convocatòries en l'àmbit de parla catalana. Aquesta convocatòria arriba quan la Vicenta porta més d'una setmana en vaga de fam a la Plaça de Sant Jaume, perquè se sent estafada per l'administració en haver-li negat el pis de protecció oficial que li havien atorgat. També, aquesta setmana s'ha presentat una querella criminal contra MANCIA 2003 SL i TARAVAUS 8086 SL per l’assetjament immobiliari durant quatre anys als inquilins del número 29 del carrer Robador, que va ser anunciada fa dues setmanes per vuit entitats civils de Barcelona.
Tot això passa quan cada vegada hi ha més espais i pisos buits. 9 assemblees de joves de la Cajei, en van assenyalar 50. el passat divendres. Les accions es van fer a Caldes, Sarrià, Tarragona, València, Aldaia, Cardedeu i la Vall de Perputxent.

[2. Prou repressió contra Euskal Herria]
Diverses organitzacions i persones agrupades a l’entorn de la plataforma Amics i Amigues d’Euskal Herria han protagonitzat el passat dijous i divendres una concentració i un acte públic, per mostrar la solidaritat de la societat catalana envers el conjunt del poble basc davant les detencions i empresonament de més de 40 militants polítics i socials a través del macrosumari 18/98.
El Setmanari directa hi dedica 3 pàgines en la secció de dalt a baix de la darrera setmana
i també en podeu saber més a: 18-98plus.com

[3. Volen convertir el desert dels Monegres en el principal centre d'oci del món]
Aquesta setmana s'ha confirmat el projecte “Gran Scala” que pretén convertir els Monegres en un macrocomplex amb 32 casinos, 70 hotels, més de 200 restaurants i mig miler de comerços al ben mig de la zona desèrtica . També un hipòdrom, un camp de golf i diversos parcs d'atraccions i museus. El Psoe demostra així el nivell de la seva credibilitat quan parla de lluitar contra el canvi climàtic. El model de creixement s'imposa contra tota lògica.
Entitats de la Franja de Ponent ja han alertat fins a quin punt aquest projecte és una amenaça a la sostenibilitat del territori i als Monegres, ja s'ha creat un bloc contra el projecte.
Entretant tenim novetats en la lluita en defensa de la Solana de Collserola, en relació a muntanyans II al Baix Gaià
i en relació a la defensa de les terres del Camp de Tarragona.

[4. Els conductors d'autobusos de TMB criden a una vaga d'usuaris]
El col•lectiu de conductors d’autobusos de TMB fa una crida a tota la gent de Barcelona i rodalies a fer una vaga d’usuaris de Bus i Metro , coincidint amb la vagues d’autobusos convocades pels dies 21, 22, 23 i 24 de desembre i 2, 3 i 4 de gener. Expliquen que els preus del transport públic pugen en completa desproporció al sou dels treballadors i treballadores de Barcelona i rodalies. Alhora, milers d’adhesius a les marquesines i als autobusos de TMB han responsabilitzat a Jordi Hereu de la vaga per Nadal dels conductors d’Autobusos
Més info: Comitè de descansos

[5. Manifestació 4F, marxa de torxes i judicis, l'antirepressió no s'atura]
El proper dissabte 22 a les 12.00 a Arc del Triomf (Bcn) hi haurà una manifestació en solidaritat amb els 3 companys presos des del 4 de febrer del 2006, 2 setmanes abans del seu judici. Aquí trobareu més informació d'aquests empresonaments contra tota lògica i justícia.
El mateix dissabte, però a les 19.00 l' Assemblea de Joves de Lleida ha convocat de la mà de Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses polítiques catalanes una marxa de torxes davant l’IEI, per l’estatus polític, el reagrupament i l’amnistia dels presos i preses polítiques catalanes.
Davant la repressió, lluitar contra la impunitat és clau, per això, també és important difondre que dimarts 18 de desembre seran jutjats a Barcelona set membres de la Policia Nacional, entre ells, quatre agents de la Brigada Provincial d'Informació. Se'ls acusa d'haver torturat a un jove de Cornellà detingut a l'octubre del 2004.
Per això, prèviament, s'ha presentat el vídeo Alerta Torà, que documental un altre cas de repressió policial i tortures; el vídeo narra des de les detencions fins el desenvolupament de la querella per tortures.

[6. Sí a TV3 al País Valencià, per la llibertat d'expressió]
La Generalitat Valenciana ha tancat amb nocturnitat i sense avís el repetidor de la Carrasqueta (Alacant) propietat de ACPV, i emet una sanció de 300.000 €. El jutjat de Castelló dóna a ACPV cinc dies i el de València tres per fer al·legacions contra els tancaments dels repetidors del Bartolo (Plana Alta) i Mondúver (Safor)
Esta havent concentracions de protesta pels tancaments a Ontinyent (14 de desembre), Castelló (22 de desembre) i Gandia (22 de desembre). Davant de tot això, l'ACPV presenta públicament la campanya per garantir la continuïtat de TV3 al País Valencià. La campanya implicarà la societat civil dels Països Catalans per fer front a la sanció de 300.000€
Més info: acpv.cat

[7. Nova promoció d'habitatge realment públic]
Sota les sigles de PHRP, les Promocions d'Habitatge Realment Públic, són iniciatives de desobediència civil encaminades a fer respectar el dret a l'habitatge digne. Amb aquest fi, s'okupa un bloc de pisos i s'obren les portes dels pisos buits per a que noves persones puguin accedir al dret de l'habitatge.
Aquesta passada setmana es va obrir una nova promoció al C/ Avinyó. Les anteriors PHRP obertes han estat al C/ Magdelenes i a continuació una altra al C/ Tallers i al C/ Amargós, sempre a la Ciutat Vella de Bcn. Aquestes iniciatives estan adherides a la Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística.
A banda d'això, també aquesta setmana s'ha presentat una nova okupació Kan Ardia a la Barceloneta. però
aquest dilluns s'està desallotjant una casa al C/ Sòcrates

[8. Reflexions després de la macromanifestació de la PDD]
El passat 1 de desembre desenes de milers de persones es manifestaven a Barcelona convocades per la PDD. L'equip editor de la Fàbrica ha volgut saber la valoració que diverses organitzacions de l'esquerra independentista i l'esquerra anticapitalista catalana fan de la mobilització, i quines perspectives de futur genera. S'han adreçat a Endavant, l'MDT, Revolta Global, En Lluita, Corrent Roja i les organitzacions juvenils CAJEI i Maulets. Ho publiquen en aquest enllaç. Altres reflexions a tenir en compte són les de les CUP, d'Attac i les de l'Entesa pel Decreixement.


[9. Noticies Breus]

- El GAV assalta el Casal de Sueca i agredeix els assistents a una presentació del llibre Eric i l'Exèrcit del Fènix

- 6ena Visita de la CCIODH a Mèxic. Presentació Dimecres 19 de desembre a les 19 hores a la UB a la Plaça de La Universitat

- Dijous 20 Presentació "El banquete de la vida" d' Anselmo Lorenzo organitzat per la
Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes i l'Ateneu Enciclopèdic Popular

- Cicle de debats a Girona: és possible un periodisme lliure?

- Xerrada-debat: Les lluites silenciades de les dones a l'Orient Mitjà, l'experiència de Jordània. Dimecres 19 de desembre 18:30 hores Centre de cultura Francesca Bonnemaison Bcn

- Neix el Col·lectiu d'Advocades Caia Afrània .


[10. Webs amb més informacions]
Darrer contrainfos, darrer info usurpa,
Http://www.setmanaridirecta.info, http://www.laccent.cat, Http://barcelona.indymedia.org, Http://valencia.indymedia.org, Http://laplana.indymedia.org, Http://www.elsud.org, Http://www.suportponent.net, Http://www.nodo50.org/alestrinx, Http://www.pobleviu.cat, Http://www.llibertat.cat, Http://www.lavanc.com, Http://www.catnord.cat, Http://www.kaosenlared.net, Http://www.liberinfo.net