El Casal Independentista Manel Viusà de Vic compleix 8 anys de lluita per la justícia social

(Segons informa vilaweb Vic )

Dins els actes de celebració es presentarà l’anuari d’activitats d’aquest any

Núria Serra i Pep Mustè han estat els encarregats de fer la presentació de l’anuari d’activitats d’aquest any i dels actes previstos per celebrar el 8è aniversari del Casal independentista Manel Viusà, de Vic. L’anuari mostra el recull d’unes activitats que deixen clara de la lluita d’aquesta entitat per la llibertat, la igualtat entre homes i dones i la justícia social.

Nascut el 4 de setembre de 1999, el Casal celebrarà a partir de divendres i fins el 7 d’octubre el seu 8è aniversari.

De les activitats recollides en aquest anuari, cal destacar la contínua participació de membres del Casal en la plataforma no a la M.A.T. i en la defensa del territori, el suport donat a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), la solidaritat amb pobles que ‘com el nostre, lluiten pel seu alliberament’ (País Basc, Irlanda -on van assistir a unes jornades sobre Catalunya juntament amb polítics, ex-presos i ecologistes d’aquell país-, Palestina, Sàhara).

També han participat en diverses assemblees a Vic i a Alemanya contra el capitalisme defensat pel G-8 i han participat en tota mena d’actes en solidaritat amb els presos polítics catalans, com l’alliberament d’en Juanra desprès de 6 anys de presó o la campanya per la llibertat de Núria Pòrtulas.

Sovint el Casal ha denunciat el 'feixisme i el racisme de la PxC' i ha donat alhora ple suport a col·lectius com Veus Diverses que lluiten per una major justícia social. També ha fet campanyes perquè els immigrants puguin votar. El Casal, que forma part de la Plataforma pel dret de decidir, ha organitzat a més el 1r Aplec Independentista de Sant Sebastià, i ha participat en tota mena de diades d’identitat nacional: 9 d’octubre a València, Correllengua a Perpinyà, a les Illes...

El local del Casal Independentista ha servit també per passar bones estones entre presentacions de llibres o concerts. Dels llibres presentats, cal destacar-ne: La puta feina de Mathew Tree, Cròniques del 6 de David Fernàndez i Tornarem a lluitar de Roger Ferriols.

I dels concerts, Josep M. Cantimplora, Cesc Freixas, la Coloma... Ara el Casal compleix 8 anys i ho celebrarà amb actes que comencen el 31 d’agost i s’allargaran fins al 7 d’octubre. S’hi presentarà l’anuari d’activitats 2007, el dia 1 de setembre desprès d’un dinar popular i d'un cafè-concert.

Hi haurà tres presentacions de llibres: Els camps d’aviació durant la guerra civil, el 31 d’agost a les 8 del vespre, Bac de Roda, el 8 de setembre, i Terra Lliure punt final, el 22 de setembre. També hi haurà temps per a la música recordant La Trinca amb Miquel Àngel Pascual, membre del grup, la tarda del 29 de setembre. Finalment es farà una visita guiada als refugis de la guerra civil de Barcelona el 7 d’octubre.

SETANTA ESCOLES TANCADES, ENCARA, A NEW ORLEANS

Baltimore, 28. - La setmana que ve, Nzinga-Nana, companya de Marshall Eddie Conway, el pres polític a qui estem visitant a la presó de "Hagerstown Maryland Correctional Training Center", anirà cap a New Orleans, a la gran manifestació que s'està preparant per l’aniversari de l’Huracà Katrina, del 2005. L'Eddie n’està content, que hi vagi, ella que pot.

Encara hi ha 250.000 veïns i veïnes de New Orleans desplaçats per tots els Estats Units, que no poden tornar a casa seva, perquè no poden reconstruir-la, ni tenen feina, ni cap altre mitjà de recuperar-se. Setanta escoles de la ciutat encara estan tancades. No hi ha hospitals ni serveis psiquiàtrics per a la gent que no té assegurança. Alguns dels desplaçats a altres estats, es troben que la seva assegurança de l’estat de Louisiana no els serveix, allà... Els 1175 bilions de dòlars previstos per subvencionar les víctimes, a partir dels pressupostos federals, encara estan congelats...

I ELS ANYS SETANTA?

L’Eddie té una família nombrosa. Ahir mateix em varen convidar a una festa d' aniversari d’uns cosins seus, que es varen conèixer i casar durant els anys setanta del segle passat. Per això, a la festa abundaven els homes i les dones pentinats amb aquella moda que a Europa en dèiem "afro"i que consistia en portar els cabells tant arrissats com es podia, fins a constituir un veritable globus sobre el cap. Sobretot molts negres portaven els pentinats així. I per a mi, aquest pentinat ha quedat associat per sempre a la imatge d’una de les persones considerades oficialment més subversives dels USA d’aquella època: Angela Davis. A la festa, els altaveus també intercalaven música dels setanta. Alguna gent jove es mirava desconcertada. No sabien ben bé com s’havia de ballar, tot allò...

Al voltant nostre, visitants i presos es van succeint. Tots ens fixem en un pres que fa molt mala cara; deu estar malalt. A la seva família nomes li han deixat mitja hora, per estar amb ell. Quan el carceller els diu prou, ningú no protesta. S'aixequen tots i cadascú marxa per la seva porta. Uns cap a dins i els altres cap a fora.

L’Eddie s’interessa pel meu allotjament a Baltimore. Per si tinc la clau, ja que demà marxa la Nana... M’hi trobo bé, a casa de l'Eddie. Tot està ple de motius africans, sobretot d’Egipte. La part de baix del gran mirall de l’entrada és una àguila amb les ales obertes. La part de dalt, el cap d’una faraona; els dos laterals del marc estan ocupats per dues grans creus coptes. A la paret del davant, unes figuretes representen diferents tipus de guerrers negres i algunes escenes de la vida quotidiana. Tot està en el primer espai que es troba en entrar, que és molt gran i serveix alhora com a rebedor i sala d’estar. Hi ha el cap d‘un tigre que sembla sortir de la paret. La reina Nefertiti... és evident que mai no voldran oblidar els seus orígens africans...

Un dels llibres que l'Eddie encara conserva és "We want freedom", de Mumia Abu-Jamal, que en realitat és la seva tesi de final de carrera. I, com que l'Eddie està fent uns estudis semblants, doncs l'ha llegit. I els llibres que li han requisat, segurament hauran acabat a les escombraries, després de passar els corresponents controls

Sempre m’ha impactat la facilitat amb què es llencen els llibres, en aquest país, encara que aquest és un fenomen que he observat que ja comença a passar a l'Eixample de Barcelona.

Precisament l'altre dia, en arribar a Baltimore amb l'autocar semi-pirata de China-Town, quan el conductor va obrir la porta, per tal que la gent pogués baixar, vaig observar com apartava, d’una puntada de peu, un llibre de butxaca que hi havia al graó, segurament amb tota la bona intenció, no fos cas que algú s’hi entrebanqués. Tothom va anar baixant per aquella mateixa porta, però ningú va fer cas del llibre, de manera que vaig tornar enrera i el vaig recollir jo. Era "Un dia a la vida d'Ivan Denisovitch", d'Alexander Solzhenitsyn. És la primera novel·la que va escriure aquest home, quan encara no el coneixia ningú, abans de "L'Arxipèlag Gulag" abans que li donessin el Premi Nobel, de 1974. No ho puc evitar: si veig un llibre per terra, l’agafo i, de vegades, n'he trobat tants, que no he pogut carregar-los tots. Tampoc no podria assistir impassible al fet de cremar d’un llibre. Algú va dir, els anys trenta, a Europa, que allò on es cremaven llibres, tard o d’hora es cremarien les persones... No hi ha dret, que vagi per terra "La vida d'Ivan Denisovitch", la història d’aquell pres que va estar a la presó deu anys... i tres dies de més, per compensar els anys bixestos...

SEMPRE LA GUERRA DE L'IRAK

Sempre em sorprenen, aquests nord-americans. Li explico a l'Eddie que vaig estar veient la televisió i ara resulta que hi ha canals que admeten anuncis publicitaris a favor de continuar la guerra de l'Irak. Amb tota mena d’imatges i de missatges. Una dona que té el seu fill allà, hi surt dient que hi és per alguna cosa, que ni ell ni ella no entendrien que es fessin tornar les tropes ara. Una vídua que ja ha perdut el seu marit a la guerra, hi diu que de què serviria, el seu sacrifici, si tot s'acabés així... I és que aquests dies el debat va picat, perquè ha sortit un tal Warner, senador republicà per Virgínia, que ha començat a parlar de retirar les tropes, que per Nadal n’han de tornar uns quants milers...

En acabar aquest anunci, li fan una entrevista a un professor d’Economia de la Universitat de Harvard. Sembla que això de la crisi de les hipoteques és seriós, que el problema creix. L'Eddie ja coneix diverses famílies de presos que s’hi han trobat. S’havien embarcat en hipoteques grosses per pagar la casa i ara no poden continuar i ho perden tot. Encara més: a New Orleans, hi ha gent que es veu obligada a continuar pagant la hipoteca... de la seva casa en runes! I ara ningú no l’ajuda a reconstruir-la i ha de veure, impotent, com al seu costat es tornen a aixecar hotels i casinos. Fins i tot se n’hi fan de nous.

Quina televisió ! I tot això barrejat amb la crisi espiritual de Teresa de Calcuta. Resulta que ara li han trobat unes cartes molt antigues. Correspondència que mantenia durant una depressió secreta... I tots aquests locutors tant ben arreglats, amb el seu invariable fons de gratacels o de globus terraquis. També en surt un sense corbata, argumentant en favor del retorn de les tropes... deu ser perquè no sigui dit que no hi ha llibertat d'expressió... hi ha organitzacions pacifistes d’aquestes, que tenen una certa força. Fins i tot en faciliten la pàgina web: moveon.org.

També penso que, potser, la seva televisió em sembla tant terrible perquè, quan sóc a Barcelona, no dedico gaire temps a la nostra. Potser sí.

"BLACKOUT"

Li explico a l'Eddie l'apagada general que hi va haver a Barcelona el juliol passat, el dèficit d’infraestructures. La visita es va acabant. Gairebé estem arribant a les dues hores. En aquesta presó és difícil, que les visites superin aquests temps. Ja són quasi les tres de la tarda i, hores d'ara, encara no sabem que aquest vespre, quan arribarem a casa, esclatarà una forta tempesta, amb gran desplegament de llamps i trons, que ens obligarà a desconnectar tots els electrodomèstics, l'ordinador, tot... i que més tard se n’anirà la llum de tot Potomac St. I jo tornaré a recordar l'apagada de Barcelona. I els pronòstics que fan alguns presos sobre mobilitzacions populars massives, no per raons polítiques, sinó purament econòmiques, perquè, al final, ens faltarà el més essencial: ens faltarà de tot.

En tornar a casa, penso que tant l'Eddie com els altres presos que he visitat aquest any, són dels qui expliquen les coses amb una acritud i una ràbia que no tenen res a veure amb cap tipus de depressió. I mentrestant, han anat caient de les primeres pàgines dels diaris les notícies sobre els miners accidentats a Utah i els bombers morts a la zona cero de Manhattan, a causa de l’incendi del Deutsche Bank, que s’ha declarat en ple mes d’agost però que, per a alguns habitants de New York, ha estat com un altre Onze de Setembre.

Al final hi hauré de posar una fe d'errades fixa, en aquestes cròniques. A la crònica del dia 23, he de corregir la data de la mort del músic de jazz i activista polític a que faig referència, cap el final. El senyor Max Roach ha mort recentment i tenia vuitanta-tres anys.

Francesc Arnau i Arias, quinzena crònica, 28-8-07

"ENS HO HAN ROBAT TOT”

Baltimore 27.- Finalment, ahir vàrem aconseguir entrar a la nova presó, on han dispersat Marshall Eddie Conway: "Hagerstown Maryland Correctional Training Center", a unes tres hores a l'oest de Baltimore. L'Eddie ens pregunta (a la seva germana Cookey, a la Doctora Rebecca i a mi) com ha anat el viatge. Li destaquem la calor que feia a la carretera i el control dels gossos, a l'entrada de la presó. És la primera vegada que m'hi trobo i és impressionant. De sobte entra a la sala d'espera un policia, amb tota la impedimenta de sempre: pistola, manilles, porra... i porta un gos lligat curt. El gos sembla dòcil, però és tot el quadre, el que impressiona. La sala és petita i està plena. Som unes 25 o 30 persones. Totes assegudes i quietes, a part d'una nena d'uns quatre anys, que s'apropa al gos i és advertida de seguida pel policia, que no li toqui la boca... El gos ensuma per sota dels bancs i el policia el dissuadeix, dient-li que encara no és el moment de començar a treballar. Aquest policia el que vol, abans que res, és guanyar temps i que la gent s'acostumi al gos. Que el mirin bé, que li preguntin de quina raça és... I així ens passem uns deu minuts, fins que el policia que havia estat donant voltes amb el gos, es queda parat, es treu i es posa la gorra i aixeca la veu per tal que ho sentim tots: "Ladies and gentlemen..." explica que ara començarà la labor del gos, que ens ensumarà tots, buscant telèfons mòbils, drogues, armes de foc, ganivets... que si algú porta alguna d'aquestes coses a sobre, que ho digui ara. Ningú no diu res i, després de recomanar-nos que mantinguem les mans immòbils sobre els genolls, comença la ronda. Tothom espera resignat que el gos li arribi. Els més aprensius, amb la natural inquietud. Uns quants ens mirem i rumiem la situació. Quina utilitat té, això, si tots hem hagut de passar per un detector de metalls, abans d’arribar a aquesta sala ? Doncs com sempre, molestar-nos i intimidar-nos amb l’excusa de la seguretat. Afortunadament, el gos i el seu amo no semblen ésser conscients d’això i van fent la seva feina tan bé com saben...

El responsable del detector de metalls, ara inactiu, s’ho mira tot amb indiferència rutinària. No sembla afectar-li per a res que es dubti de la seva eficiència i de la del seu detector. A alguns de nosaltres ens hi han fet passar amb les sabates a la mà. Descalços però amb les sabates a la mà, per sota de l’arc... per què ? Qui gosaria preguntar-ho? Hi ha un cartell que diu que, si la alarma sona al segon intent de passar, automàticament se t’anul·la la visita. I un altre que diu, que aprofitis ara per anar al wàter, perquè després del proper control, ja no podràs anar-hi, fins al final de la visita amb el pres...

"SÓN 25 DÒLARS L'ENTRADA...!"

Cada cinc o deu minuts, diuen el nom d’un pres, per la megafonia i, a mesura que surten les visites anteriors, entra un nou grup. Mai de més de tres adults i alguna criatura. Darrera nostre queden el primer i el segon control i el carceller de l’ordinador, el qui ens ha gastat la broma dels 25 dòlars. En un primer moment, ha dit que a mi m’havia de cobrar entrada. La Rebecca s'ho ha cregut i ha començat a excusar-se... fins que el carceller, mirant la carcellera que tenia al costat, s’ha enriolat sonorament. S’ho volen passar bé així...

A l'Eddie l’havien portat per tres o quatre presons d’alta seguretat, abans d’arribar aquí, des que l’any passat hi va haver aquells incidents, quan va morir un policia i els diaris ni tan sols varen dir res del pres que també va morir... Durant aquests trasllats, ha perdut gairebé totes les seves pertinences: la TV, els llibres, els arxius de correspondència, escrits que ell havia fet pels seus estudis... "Ens ho roben tot”, diu, "després dels trasllats, cada vegada són més petites les capses en què ens tornen les coses, fins que al final no queda res. Fins i tot ens deixen veure, des dels furgons estant, com saquegen les nostres bosses. A sac i ganxo. Miren el que hi ha i es queden amb tot el que volen. Al final, en aquesta presó, només m'ha arribat una ràdio molt petita i un ventilador..."

La sala de visites és molt gran. Hi ha dos rellotges, diverses banderes, molts cartells amb advertiments de què es pot fer i què no. En un racó, amb un fons de decorat paradisíac, hi ha un pres amb una màquina de retratar. L'Eddie ens demana que ens fem la fotografia junts i, com que la màquina no es instantània, ell ja ens la farà arribar més endavant per correu postal. És la primera vegada que ens entrevistem amb l'Eddie sense cap barrera pel mig. Em ve de nou que, de tant en tant, em doni un copet al genoll o em passi una mà per l'espatlla...

"COM ESTÀ EN MUMIA ?"

'Eddie sap que els advocats d'en Mumia estan acabant els seus recursos legals. Que del judici del disset de maig encara no hi ha sentència. I que pot passar de tot, quan hi ha la pena de mort pel mig... Pregunta també pels altres presos que he visitat jo aquests dies: David Gilbert, Rusell Sohoatz, els MOVE 9... Aquest any trobo l'Eddie molt optimista. Sembla que hi ha possibilitats que surti l’any que ve... o l’altre. Ara, de moment, haurà de tornar a comprar tot el que tenia, tots els llibres d’estudi, l’ordinador, la TV. Per això em demana si podrem fer alguna campanya per Barcelona, per aconseguir diners. Això no ho havia demanat mai, en tots aquests anys...

Després toca parlar de Zapatero i de la ETA; de les esperances que havia despertat aquella treva, tant entre els presos com entre la gent del carrer. Però el PSOE no ha fet passos endavant; l'Eddie em demana que li confirmi coses que ja sap o que intueix... La Dra. Rebecca va intercalant els seus consells relatius a la salut de l’Eddie. Quasi s'enfada quan ell insinua que seguirà prenent les dues pastilles diàries, que li ha prescrit el metge de la presó, contra l'opinió de la Rebecca, que li diu que nomes se’n prengui una. Acaben parlant de la manera com el "Department of Corrections" cobreix les places dels seus serveis mèdics. Últimament hi ha inquietud, perquè han començat a contractar metges que acaben d’arribar de diferents països del tercer món i que accepten cobrar la meitat del sou dels qui han estudiat aquí i que ja tenen alguna experiència...

Parlem de la possibilitat depublicar un llibre amb les cròniques de tots aquests anys i altres coses que hi podríem afegir, ja que vàrem començar a visitar presos politics nord-americans el 1997. Tenen un amic a Baltimore, que dirigeix una editorial. Jo penso que faríem be si el publiquéssim primer a Barcelona. Són coses que pensem aquí, ara, quan el ritme de vida és el que és. Al setembre, en començar el curs, tornen els judicis, els mossos d'esquadra... el ritme canvia i tot és més complicat, pel que fa a la solidaritat amb els presos...

L’Eddie es recorda dels italians, del Giuseppe Pippitone, l’estudiant de Milano que va fer un treball sobre el COINTELPRO ("Counter Intelligence Program"). Potser voldria col·laborar en la iniciativa del nostre llibre...


Francesc Arnau i Arias, catorzena crònica, 27-8-07.

HARLEM: JAZZ I DRAMES

New York 23.- Ja s'acaba el dia, però comença la nit. S'ha acabat a Harlem el concert de jazz al aire lliure, que es feia al "Grant's Tomb Park", molt concorregut. Cadascú es porta la cadira plegable des de casa i almenys s'han ajuntat tres-centes persones, de majoria negra, naturalment. L'entrada és completament lliure, però en un lloc destacat de l'escenari ja consta que el grup bancari Morgan-Chase ha subvencionat el conjunt musical. L'ambient és molt distès i trobem adequat repartir algunes octavetes contra l'Acord deLliure Comerç, que estan preparant amb Colòmbia. És una crida a fer-li saber al congressista de Harlem, Charles Rangel, que volem que voti en contra d’aquest nou abús de què es vol fer víctima Amèrica Llatina.

Una de les noies de la nostra colla ha d'entrar a treballar a la barra del mític "Milton's Playhouse", un establiment dedicat bàsicament a fer concerts de jazz, declarat patrimoni històric i que no queda lluny d'on som. Acabem tots a la barra i comença el segon concert a càrrec de "The SugarHill Quartet": "saxophone", "bass", piano i "drums". Enceten una tonada del Riverside. Tot d'un plegat deixen sol el bateria, que va dels platerets als tambors, sense parar, frenèticament... Callen el piano i el baix, mentre el saxo puja i baixa de l'escenari, en un ball que no arriba a ser ball, però no pot estar-se quiet. Això els passa a molts negres, a tot arreu, quansona el jazz. Entre el públic abunda la gent de cinquanta cap amunt. La Cleo explica que l' han acomiadat de la feina. Treballava en un sindicat, però segons els buròcrates de dalt de tot, feia massa política... A algun amic seu també li ha passat igual. Ara el bateria, que continua sol, fa un so llunyà, gairebé imperceptible... Després, quan vingui a la barra, ens explicarà que ell és de Philladelphia, d'on venen tantes llegendes, diu.

LA VISITA A MARSHALL EDDIE CONWAY

Amb l'ajuda del telèfons mòbils, anem coordinant la visita l'ex-blackpanther Marshall Eddie Conway, que està empresonat des de fa uns trenta cincanys a Baltimore, estat de Maryland. L'any passat no el vàrem poder veure,a causa d'uns incidents dins la presó. Hi va morir un carceller. Després, han dispersat els presos per diferents presons. Veurem si podem entrar a la nova, que està a unes tres hores de Baltimore...

Els músics no paren. De tant en tant, la gent surt fora a fumar. S'excusen i surten i aprofiten per telefonar. Tant a l'escenari com entre el públic, hi ha tota mena de barrets. Gorres de bèisbol, posades del revés,del dret, amb la visera sobre l'orella... gorres africanes. Reconec un barret, estil borsallino, però de colors... Al cap de poca estona, deixo de ser l'únic blanc de la barra, encara que ningú, a part de mi mateix, semblava donar-li cap importància, a aquest petit detall...

A alguns se'ls veu molt mudats, vestits per a la ocasió. D'altres amb roba que jo en diria de feina. Ara el saxo fa un avís, que va pujant, pujant de to i s’hi sumen el piano i el baix, fins que arriben a l'apoteosi.La gent aplaudeix. Ho fan amb un ritme diferent a nosaltres i en qualsevol moment, amb qualsevol excusa. Després d'un "solo" per exemple, abans que acabi la peça... i animen els músics amb crits... es com si aplaudiments i crits formessin part de la tonada que toquen. Un home cec s'obre pas entre les taules. Porta una gorra de l'establiment i amb el seu bastó segueix el ritme.

I A L'IRAK, DONES SOLDAT VIOLADES

Mentre toquen, la gent no deixa les seves converses, sense que per això els músics se sentin gens ofesos. L'Anna, que és infermera, acaba d'arribarde Washington, on treballava en un hospital militar. Explica els horrors de les ferides amb què tornen de l'Irak els soldats. Coixos, desfigurats...algunes dones soldat expliquen les violacions de què han estat víctimes, per part dels seus propis companys, en el si de les unitats militars, quan fan servir les dutxes, per exemple... Hi ha dubtes sobre si els alts comandaments, quan decideixen la composició dels contingents, calculen fins i tot això... En un país musulmà i en la situació que està Bagdad ara, de vegades als marines nord-americans no els és fàcil de trobar “el repòs del guerrer”, de manera que recorren al que tenen més a prop.. I molt sovint amb la tolerància dels oficials. D'això no se'n diu res, ni a nivell oficialni en els mitjans de comunicació.

SEMBLA QUE ACARICIÏN ELS DÒLARS

Em fixo en els cambrers i en com obren les cerveses. Al mateix temps que llencen els taps metàl.lalic, posen un tovalló al coll de l'ampolla, que després el consumidor treu ràpidament, i amb el mateix gest destapa i neteja.I sempre m'ha cridat l'atenció que, com que els bitllets de dòlar són tots del mateix tamany, hi ha gent que els compta, els repassa, els dóna i els guarda d'una manera peculiar, també diferent de la nostra. Així, en prevenir qualsevol error (conscients que se'ls podria desequilibrar el pressupostdel dia) hi ha persones que sembla com si acariciessin els bitllets, abans de dipositar-los sobre la barra.

Jo explico que, aquesta tarda, he assistit a una reunió amb la gent del"Justice Institute", un altre col·lectiu de solidaritat amb els presos.Últimament estan impulsant una campanya en relació a quatre homes i dues dones. Els homes han passat per la presó d'alta seguretat de Taubate, al Brasil. Aquest establiment penitenciari ja ha estat condemnat pel Consell de Col.legis d'Advocats del propi Brasil, a causa dels greus atemptats que s'hi cometen contra la integritat física i psicològica de les persones preses. I les dones estan en una presó de Sao Paulo. Foren detinguts l'any 2002, a la localitat de Sierra Negra, al mateix Sao Paulo.

Tots estan acusats del segrestament d'un alt executiu publicitari brasileny, Washington Olivetto que, després de cinquanta-tres dies, fou alliberat, sense que mai es pagués el rescat de deu milions de dòlars, exigit en un primer moment. El senyor Olivetto, en les seves declaracions davant del jutge, ha reiterat que no reconeix cap dels acusats com a autors del seu propi segrestament. Malgrat tot, segons les últimes noticies, els quatre homes continuen a la presó i han estat sentenciats a trenta anys, juntament amb les dues dones.

Es tracta dels senyors M. H. Norambuena, de 43 anys, reconegut dirigent del "Frente Patriótico Manuel Rodriguez", de Xile; A.C. Moreno, de 34 anys,militant del "Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR); M.R. Ortega, de29 anys, (MIR); W.G. Becerra, de 35 anys, (MIR). I de les senyores MartaUrrego M., de 24 anys, dirigent estudiantil a Colòmbia, casada amb el senyorA.C.Moreno i amb una filla; i la senyora Karina Germano L. de 39 anys, queté doble ciutadania, argentina i espanyola (MIR).

CONTINUEN PERSEGUINT ELS ANTICS BLACK PANTHERS

Mentrestant, al Minton's, els músics fan un descans. Ara hi ha filmusical. També jazz. Però els instruments estan quiets. Han quedat sols a l'escenari. El baix, recolzat al seient del qui el tocava. El saxo en el piano de cua que s'aguanta sol, naturalment, igual que la bateria. I l'Anna comenta el cas de la Senyora Assata Shakur, ex-black panther, exiliada aCuba. Segons l'FBI, aquesta dona ara encarna el prototipus del "terroristadomèstic" i donarien molts dòlars per la seva captura i trasllat als USA. Unex-company seu, que ja va complir una condemna de vuit anys de presó, araestava en llibertat i anava fent créixer un fill que varen tenir junts. Doncs bé, últimament va rebre una visita dels policies, que demanaven la seva col·laboració per posar-li un parany a l'Assata i portar-la aterritori ianqui. Com que aquest home, Kemal, també ex-black-panther, es vanegar en rodó a col·laborar, aleshores el varen tornar a detenir a ell i li varen fer un muntatge policial entorn a la mort d'un policia, trenta anys enrera. Ara torna a estar condemnat i a la presó. Així actua, aquesta policia ianqui. I d'això no en surt res o gairebé res, als mitjans de comunicació...

TORNARA L’ÈPOCA DAURADA DEL JAZZ ?

Els del "Sugar Hill Quartet" continuen a la barra, barrejats amb nosaltres. Per la porta del carrer, apareix un home molt jove amb un clarinet. Un altre de blanc amb una guitarra. Un negre increïblement prim,amb un tambor. Després sabrem que són els aficionats, que venen aquí els dimecres, a buscar la seva oportunitat de pujar a l'escenari un cop per setmana... Els del quartet els acullen molt bé i recomencen la seva actuació, ara amb aquestes noves aportacions més o menys espontànies. Les parets són plenes de fotografies. En lloc destacat hi ha la del gran WilliamP. Gottlieb associat, en el peu de foto, a "The Golden Age of Jazz". Ara comencen una tonada de Max Roach, intèrpret mort recentment als vuitanta-tres anys, i que també era un activista polític. Al costat meu hi ha un blanc de la meva edat, que escolta atentament la música i s'emociona... tornarà, l’època daurada del jazz...?

Francesc Arnau i Arias, tretzena crònica, 23-8-07

ELS DRETS DELS IMMIGRANTS

New York 21.- Aquest matí he anat a la Federal Plaza, Sud de Manhattan, davant de les oficines d'immigració a la roda de premsa convocada en suport de la Senyora Elvira Arellano (que ja ha estat deportada a Mèxic) i del Senyor Víctor Toro, que amenaçat de deportació cap a Xile.

En acabar, he travessat caminant tot el Soho i m'he trobat en una placeta molt petita, que es diu 'del tinent Petrosino'. Jo ja la coneixia, la placa, però feia anys que no hi havia tornat a passar. La primera vegada que em vaig fixar amb el nom del policia Petrosino, vaig fer una associació d'idees una mica estranya i superficial, que em va portar a recordar el policia Mancuso, el mig amic de la mare de l'Ignatius, el protagonista de "La Conjura dels Necis", de John Kennedy Toole. Després, quan vaig llegir el cartell commemoratiu de la plaça, em vaig adonar que el policia Mancuso era un angelet, al costat del policia Petrosino. Aquest Petrosino, emigrat des d'Itàlia,a finals del segle XIX, juntament amb la seva família, va començar netejant sabates, quan encara era un nen, a la porta de la comissaria del barri. Després va treballar per la brigada de neteja, que en aquella època depenia directament de la Policia. I més tard, ja va entrar al Departament de Policia on, gràcies als seus coneixements dels diferents dialectes italians, es va introduir entre els grups d' anarquistes immigrats d’Itàlia i va fer-hi labors de confident.

Va ser l'any 2002, en complir-se setanta-cinc anys de l'assassinat legal de Sacco i Vanzetti quan, després de la gran concentració que es va fer a Union Square, un grupet d' anarquistes de New York em va convidar a un altre acte commemoratiu de l' aniversari, aquest més minoritari. Varem anar en comitiva de quinze o vint amb pancartes, travessant el barri de "Little Italy", fins arribar a la Petrosino Square, que queda al carrer Lafayette, entre Spring St. i Kenmare St. Un cop allà es va procedir a tapar les plaques oficials d' en Petrosino, amb unes altres que portaven el nom de Sacco i Vanzetti... Es varen fer alguns crits i es va cantar algun himne.

CRÍTIQUES CONTRA RIGOBERTA MENCHÚ

A la roda de premsa ha intervingut una persona per part de cada una de les entitats convocats. Ha cridat molt l'atenció la de la Senyora Marina Díaz, de Guatemala; ha explicat que la situació del seu país ja ni tan sols es pot considerar de pobresa, perquè encara és pitjor que això... fins i tot pitjor que el concepte de misèria que normalment aconsegueix imaginar la gent. Denuncia com, de vegades, les ordres de deportació contra els pares i les mares, poden significar també l'expulsió de les criatures que, havent nascut als USA, ja són ciutadans nord-americans i que, retornats als països d'on varen fugir les seves famílies, passaran a tenir un futur ben trist...

És aquesta senyora qui, després de l’acte, amb més tranquil·litat, ens explica, a un grupet, la pena que li fa, quan visita la seva família a Guatemala,veure que joves de quinze i vint anys ja només tenen unes quantes dents a la boca. Els nens petits, que viuen i moren al carrer, buscant per les escombraries alguna cosa per menjar. Les mares joves que recorren a la prostitució, com a única possibilitat d'alimentar els seus fills... un quaranta-cinc per cent d' analfabets...

La Marina explica que, en un primer moment, fa dotze o quinze anys, Rigoberta Menchú va representar una esperança per al poble de Guatemala, peròque, després del premi Nobel de La Pau, ja es va veure que s'havia venut al Sistema. Mai no ha fet cap declaració, a cap nivell, davant de la injustícia constant que es comet amb el poble del seu país. Senzillament s'ha aprofitat de la notorietat que li va donar el fet de que el seu pare morís en aquell incendi de l'ambaixada espanyola, agafat entre dos focs: la Policia i la guerrilla.

LES FRONTERES NOMÉS SÓN PER ALS POBRES

Els del Col·lectiu del Primer de Maig expliquen que la Senyora Elvira Arellano, que ha estat expulsada cap a Mèxic per la frontera de Tijuana, fou simbòlicament acompanyada, a través del pont, per tota una multitud de gent solidària, que li varen fer saber que són persones amb el seu coratge les que fan que, molt sovint, que les lluites populars acabin donant un fruit. Intervenen també diversos sindicalistes, que critiquen el Tractat de Lliure Comerç perquè, diuen, pot significar la lliure circulació de mercaderies, entre l'Amèrica del Nord i la del Sud, però no la lliure circulació de persones... Els rics, els qui tenen prous diners per a tot, poden viatjar i creuar les fronteres que vulguin, mentre que, per als pobres, tot són problemes per moure's i millorar de condició: "Que no hem marxat dels nostres paisos per gust! Que hem vingut cap el Nord empesos per la gana i les necessitats...!"

Una de les intervencions més escoltades és la de l' esposa de Víctor Toro, que crida la gent a la vaga general del dotze de setembre, proclamat dia pels drets dels immigrants: "Que ningú no vagi a comprar als grans supermercats ! Que ningú no vagi a rentar plats! Que ningú no vagi a treballar enlloc !" Són gent lluitadora, aquesta, ja lluitaven en els seus països d'origen. Jo havia conegut Víctor Toro al Bronx, a finals dels anys noranta, en un centre autogestionat que en diuen "La Peña del Bronx". Jo l'havia vist organitzant la gent del barri per poder disposar d'aliments a bon preu i, fins i tot, per cuinar-los. Això és el que el Sistema no li perdona: que es dediqui a organitzar la gent i per això, ara, després de mes de vint anys de viure en aquest país, el volen expulsar amb l'excusa que, quan va arribar, va utilitzar una identitat falsa... què havia de fer, si a Xile manava Pinochet i ell havia estat un dels fundadors del MIR ('Movimiento de Izquierda Revolucionaria') ? Ara encara ha de prendre precaucions. Per exemple, no ha vingut a la concentració d'avui, perquè ara està pendent del recurs contra la deportació i té el judici el mes que ve...

"ELS ESTRANGERS NO SÓN ENEMICS NOSTRES"

Una dona blanca parla com a mare i com a àvia. Explica que està en contra de les deportacions, especialment quan signifiquen la divisió de les famílies... Que cal que tots els treballadors estrangers s'uneixin. que no són els nostres enemics, que no venen a prendre'ns el lloc de treball, ni la casa, ni res...!

Parla una representant dels supervivents de l'huracà Katrina i parlen els treballadors paquistanesos. Demanen que tornin les tropes de l'Irak. Que inverteixin els diners aquí. I no volen lleis discriminatòries: tots tenim els mateixos drets! Parla una altra dona blanca de New Jersey; aquesta s'esforça en parlar en castellà i també defensa la unitat de les famílies. Fan la seva intervenció uns xavals molt joves, latinos, que s'identifiquen com a "La Colla del Hip-hop", i que després m'explicaran que l'any passat varen venir a Barcelona, amb els "latin Kings" i un capellà de Harlem que es diu Luis Barrios. Aquests parlen en castellà i ells mateixos fan la traducció simultània a l'anglès del Bronx... Recordo que, fa anys, Mumia Abu-jamal em va comentar que ell considerava el hip-hop com a una música alliberadora, com el rap... Les paraules d'aquests nois potser són les més dures contra el Govern Ianqui: "Són anti-latinos, són anti-immigrants. I això no pot ser. No ens poden tractar com a criminals! No ens poden assassinar impunement! A Arizona, els feixistes dels "Minutemen" disparen contra els immigrants. Es dediquen, literalment, a la "caça del immigrant" ! I tot perquè passen una frontera que els ha vingut imposada de fora sobre els seus propie territoris. Tota aquella zona: Califòrnia, Colorado, New Mexico, Arizona, en realitat eren territoris mexicans. i ara són el 'Mexico ocupado'...”

Francesc Arnau i Arias, dotzena crònica, 21-8-07

LA VIDA DE DUSTIN HOFFMAN

New York 20.- Aquesta nit passada, als voltants de les dotze, hem arribat a la ciutat, procedents de la frontera amb el Canadà. Allà, a set hores de viatge per carretera, en el comtat de Clinton, dins del mateix estat de New York, queda la presó on està David Gilbert, des de fa vint-i-sis anys, a causa de la seva militància en el grup armat "The Weathermen", literalment "Els Homes del Temps", anomenats així a partir d' una cancó de Bob Dylan, que diu "No cal ser l' home del temps per saber d'on bufa el vent."

Havíem sortit vint-i-quatre hores abans, des de la ciutat de Philladelphia, a l'estat de Pennsylvannia, quatre persones amb un cotxe llogat. Tenint en compte el preu de la benzina (per això fan les guerres) surt mes a compte això que no pas pagar un bitllet d' autocar o de tren per a tothom.

En aquesta ciutat de més de set milions d' habitants, es respira l'aire de normalitat i potser de ressaca, propi d' un diumenge a la tarda del mes d'agost, amb les autopistes col·lapsades per l'operació retorn del cap de setmana. No hi ha res que faci veure que el dissabte varen morir dos bombers,a la mateixa Zona Zero de l' ex-World-Trade-Center, a Manhattan. Nosaltres ens n’hem assabentat, en sortir de la presó, en una area de servei, al veure que la gent esgotava els diaris: Tant el New York Post com el New York Times, a primera pàgina, publiquen la fotografia de l'edifici del Deutsche Bank, en flames. La imatge del Post ocupa tota la pàgina. Els comentaris del text destil·len una certa sorpresa i, al mateix temps, indignació: sembla que aquest gratacels s'ha mantingut totalment abandonat, sense reparar-lo ni donar-li cap utilitat, des de l' atac d' Al Qaeda del 2001. I ara, de cop, no se sap per què s' ha calat aquest foc que, de moment, ja ha costat la vida de dos bombers. I hi ha moltes persones hospitalitzades, a causa dels productes químics que el fum de l'incendi va provocar.

ELS PRESONERS DE GUERRA I ELS DESAPAREGUTS

Aquest diumenge, de bon matí, hem estat dels primers en arribar a les portes de la presó. De totes maneres, a la llista de visites i davant nostre, ja hi ha cinquanta-quatre persones que tenen número per entrar. I, de vegades, un sol número correspon a una família sencera, com en el nostre cas, que som quatre persones amb el mateix número. De manera que ens toca esperar unes dues hores, de les 9 a les 11. Tenim temps d’observar bé el paisatge. La presó està al mig del poble de Danemora, que és un poble relativament petit. Al fons, cap a l' Est, es veuen les muntanyes Adirondack i cap al nord ja comença el Canadà. És una presó de les antigues, de les que es varen construir a mitjans del segle XIX, amb altes muralles de ciment. Ara ja no les fan així. Ara ja no es fan aquestes muralles exteriors, sinó que les filferrades electrificades, amb sofisticats dispositius de videovigilància, donen tot un altre aspecte a les presons construïdes aquests últims anys.

A la porta hi ha tres banderes. Al mig, la de les barres i estrelles. A l'esquerra, la que sembla ser pròpia de les institucions penitenciàries d'aquí, amb l’àguila inevitable a i la paraula 'Excelsior". I a la dreta, la bandera pròpia de l’organització que es preocupa de mantenir la memòria dels presoners de guerra ("Prisoners of War", POW,i dels desapareguts "Missing in Action" MIA), provocats per les nombroses guerres en què participa contínuament aquest país. Aquestes lletres inicials figuren a la bandera al costat del lema "no us oblidem" i el dibuix d' una torre de vigilància, envoltada de filferrades. No em sembla una bandera molt adequada, per estar precisament a la porta de les seves presons. Però aquí està i no crec que la seva presència respongui a cap reglament oficial, sinó més aviat a les preferències d'algun alt responsable. Almenys jo, fins ara, no havia vist aquesta bandera a la porta de cap altra presó.

Anem passant els controls. Abans d'entrar pel detector de metalls, ens fan treure les sabates. Jo porto bamves, desproveïdes de qualsevol peca de metall, però no serviria de res, si els ho faig notar. Finalment arribem a la sala de visites. És gran i distribuïda en taules que compten amb tres o quatre cadires cada una. Apareix en David. Li reconeixem el mateix jersei roig de l' any passat. En canvi, els pantalons són iguals que els que porten els altres presos, és a dir, que només porten mig uniforme, avui.

PARLEM DEL DIARI 'AVUI

La conversa comença a partir de les preguntes que fa el David sobre la marxa de la campanya per Mumia Abu-Jamal. Vol saber amb quin estat d’ànim l'he trobat jo mateix, quan l'he vist la setmana passada... Sap que està a punt de sortir la sentència del judici del disset de maig i que els MOVE de la presó estan intentant aconseguir el règim obert. Cadascú li comenta les sevs coses. Jo li explico que tinc un retall guardat del diari "Avui", de finals de l' any passat. És un article d'opinió, fet per un d' aquests periodistes que, quan li pregunten si ha estat víctima de la censura, s'afanya a dir que no, que mai, que sempre escriu allò que de veritat pensa... Tal com ens avisa Noam Chomsky, això vol dir, en realitat, que el periodista en qüestió sap molt bé les coses que pot dir i les que no pot dir, si vol continuar publicant en aquest tipus de diaris i ser considerat un professional "de prestigi..."

L'article presenta els Weathermen com a gent d' una ideologia totalment superada i, sobretot, insisteix en dir que estaven equivocats des del principi, des dels anys seixanta. Amb el David recordem un documental que va fer, anys enrera, una cadena de televisió nord-americana. Sembla que el periodista ha vist el documental, perquè hi ha referències, que semblen extretes literalment del document audiovisual.

Per exemple, un detall que ens sembla molt representatiu de la frivolitat d' ambdós productes pseudo-periodístics, és que es destaca molt la presència de l'actor Dustin Hoffman, entre el veïnat del Greenwich Village, a New York, el dia que va explotar, en un apartament, l' artefacte casolà, la preparació del qual es va atribuir després als Weathermen. El fet que l'actor resultés il·lès en l'explosió accidental, serveix al periodista per posar un colofó rodó al seu article. I al David i a mi ens serveix per constatar que, de vegades, alguns periodistes del sistema atribueixen més valor a una vida humana que a una altra.

EL CLUB DE BILDERBERG

També li comento al David Gilbert, les al·lusions repetides que, en el programa Koktel kontrainformatiu de Ràdio Ona de Torelló, hem fet a un parell de llibres sobre l' anomenat "Club Bilderberg" d'un tal Estulin, que a mi em sembla que és un producte típic del Sistema que, de tant en tant, necessita autoritzar critiques contra el propi Sistema. També en aquests llibres hi ha referències, poques, als Weathermen, als quals presenten com poca cosa més que drogoaddictes amb inquietuds polítiques adotzenades i, per descomptat, equivocades.

En David pregunta per què la treva d'ETA s'ha trencat. Encetat el tema, hi participem tots els de la taula: el govern espanyol no havia fet cap pas efectiu en direcció a la pau. Cap dels presos no ha estat posat en llibertat. Per què no poden fer, a Madrid, el mateix que s'està fent a Londres l'IRA? Fins i tot a Palestina, de tant en tant, deixen en llibertat algun grup de presos. El David vol puntualitzar: hi ha uns deu mil presos polítics palestins, a les presons de l'Estat d'Israel. i amb prou feines n'han alliberat dos-cents, en el curs de les últimes i accidentades negociacions...

Després ens parla de la seva família. Algú li pregunta com han pogut tirar endavant amb aquest fill que ara té vint-i-set anys, si en fa vint-i-sis que ell és a la presó. En David parla de la mare del seu fill, la senyora Katy Boudin, que va caure presa el mateix any que ell, quan la criatura tenia només catorze mesos... De com els pares d’ella se’n varen fer càrrec, ajudats per altra gent que militava a la mateixa organització...

Li explico els projectes que encara he de realitzar, abans de marxar cap a Europa, a finals de mes. He de visitar els veterans de la Brigada Abraham Lincoln, els qui varen venir a defensar la Segona República Espanyola, els anys trenta, enfront del feixisme internacional. He d'anar a veure a l'ex-black panther Marshall Eddie Conway , que està en una presó de Baltimore, però una mica més lluny que la de l' any passat...El David s'acomiada amb el puny aixecat i em diu que continuï amb les meves visites. Que així, almenys, estic coneixent el bo i millor dels USA... I jo penso que no hi ha dret, que aquest Bush mantingui a la presóE tanta i tanta gent que, molt sovint, el superen llargament per la seva categoria humana...

Francesc Arnau i Arias, onzena crònica, 20-8-07

L'ANARQUISME NO ÉS UN CATECISME

POWELTON VILLAGE, 1978

Philladelphia 18.- Ahir vàrem fer un acte públic, una xerrada, al A-Space, que és el localet on es reuneixen els anarcos del barri. Vàrem parlar una mica de tot. Dels presos d' aquí i dels d'allà, de la història, de les perspectives... una de les intervencions que em va semblar més interessant, fou la d'un noi, que em va preguntar si jo accepto la idea que els presos que ho són a causa d'una condemna per les drogues, es poden considerar també presos polítics. Jo ja estava preparat perquè, tal com vaig explicar en una crònica anterior, el dilluns passat m'ho havia explicat Russel Shoats, dins de la presó de SCI Greene. Ell coneix aquests presos que, de vegades, agafen consciència ells mateixos de la seva inequívoca condició de presos poliíics, que s’adonen de la terrible manipulació de què han estat objecte, per part de l' Estat i a través del món de les drogues. Les dotze o quinze persones que ens hem reunit, estem d' acord en aquest punt. N'hi ha que fan responsable de tot al Sistema i qualifiquen tots els presos de polítics. Tampoc ningú no s' escandalitza...

Després, uns quants vàrem anar a sopar junts: gent dels MOVE, de l'ABC de Philladelphia (Anarchist Black Cross). I vàrem continuar comentant la jugada. Estan molt contents de l’èxit de participació en la caravana de cotxes que es va fer l' altre dia, pels carrers de la ciutat. Al principi hi va haver una filera de més de vint-i-cinc cotxes. Alguns vinguts de lluny: de Harrisburg i, fins i tot, de New York. Es varen realitzar tres parades, estratègicament estudiades i, aquesta vegada, es va voler ignorar el centre comercial de la ciutat. La primera parada fou davant del Museu d' Art. És un edifici gegantí, faraònic, punt turístic per excel·lència, encara que hi ha hores del dia, en què seria difícil assegurar si tota la gentada que hi ronda, hi ha acudit a causa del museu, o a veure l' estàtua de Sylvester Stallone... És un pseudo-monument molt controvertit. Inicialment s'havia instal·lat molt més a prop de la porta principal del museu, però hi varen haver moltes protestes. La gent deia que, al final, al cap dels anys, quan hagués desaparegut tota la nostra generació la gent del futur podria pensar que aquest Rocky Balboa fou un boxejador de veritat, real, i no només un personatge-producte de Hollywood...

De manera que el varen allunyar, cap a un jardí lateral. I ara els curiosos s’apiloten allà. i no falta qui, després, se' n va cap a la porta principal, a fer alguns saltets d’aquells que es veu que va fer l' Stallone, en el mateix lloc i en alguna de les seves pel·lícules.

RÈGIM OBERT PER ALS MOVE.

Ja en aquesta primera parada, pren la paraula un dels portantveus de l’organització revolucionària MOVE. Es dirigeix a tos els vianants que s’acosten al voltant dels megàfons, per explicar la injustícia del cas: com la seva casa fou assaltada salvatgement per la policia, l' any 1978, i com els tribunals varen fer responsables a nou dels adults que hi havien dins de la casa, de la mort d' un policia que va rebre un tret al cap, pel clatell, durant l’assalt. Foren condemnats a presó, per un període en cap cas inferior a trenta anys, però que pot arribar fins a cent, es a dir, pot significar la cadena perpètua.

L' any que ve es compleix la pena mínima, els trenta anys i, per això, existeix la possibilitat legal que els permetin el règim obert, que significaria la vida en una relativa llibertat, al carrer, però estretament controlats i, a la mes mínima infracció, cap a la presó altra vegada.

Entre els qui escolten hi ha, sobretot, gent que aguanta banderes africanes, dels qui propugnen una Àfrica lliure de tot tipus de colonialisme, sense tirans i propietària dels seus propis destins... estaven aquí, fent la seva manifestació i s' han afegit a nosaltres.

NO VOLEM SÍNDRIA SENSE LLAVORS

La caravana continua i ara ens aturem en un barri del Nord de Philladelphia. Es diu German Town i és dels mes deprimits de la ciutat. Molts edificis abandonats, però amb les portes i finestres ben tapiades, que no puguin ésser ocupats. També aquí s’acumula molta gent al nostre voltant. Els portantveus fan les explicacions del cas i, en acabar, l’organització ofereix síndria a la gent. A mi em crida l’atenció que destaquen, com a una novetat, que aquests talls de síndria que ofereixen sí que tenen llavors. I és que als supermercats d’aquest país, es veu que cada cop és més difícil trobar-hi aliments naturals, sense manipular... i, pel que fa a les síndries, els consumidors ja s'han acostumat a menjar-se-les, sense trobar-hi llavors. De manera que poder menjar-les amb llavors, d’alguna manera, és un luxe. I a més, vès a saber què els fan, a les síndries, per aconseguir que creixin sense llavors. Els MOVE, defensors intransigents com són de la Naturalesa, gaudeixen gastant aquestes petites bromes al Sistema...

POWELTON VILLAGE, 1978

Tercera parada de la caravana: Powelton village, el barri on varen succeir els fets de 1978. Ens assenyalen la finestra de l'edifici del davant, d' on diuen que va sortir la bala que va matar el policia, mentre l'edifici estava supervigilat per la pròpia policia, que tenia assetjada tota la zona... La casa dels MOVE ja no hi és, perquè fou enderrocada abans que passés una hora, després del desallotjament. Així, la pròpia policia va fer desaparèixer l'escenari dels fets i va impossibilitar, per sempre més, un possible estudi dels elements de prova que poguessin haver-hi a l’edifici, la trajectòria de les bales, etc... Aquí, algun veí dels nous edificis construïts en tots aquests anys, se’ns acosta per escoltar. És algú a qui no fem por. I fa preguntes, que se li contesten totes.

Es reparteixen les últimes octavetes i es dissol la caravana. Els qui ens quedem a Philladelphia desitgem bon viatge als qui se’n tornen cap a les seves ciutats. Entre anar i tornar, hauran passat a les autopistes més del doble del temps que ha durat la caravana reivindicativa. La distància no els tira enrera. I es que cadascú té la seva manera de fer les coses, com s'encarrega de recordar-nos, al final del sopar d'avui, algú que ja ha llegit l’entrevista a Noam Chomsky que publica aquest mes d' agost "Le Monde Diplomatique" que, per cert, ja es pot llegir en versió catalana on line. Aquest home, professor del Massachusets Technological Institute, ha estat qualificat pel Times de New York, com al filòsof més important del segle XX, entre els qui encara són vius. I en aquesta entrevista, en el marc de les explicacions que dóna, quan li pregunten per la seva adscripcio política, afirma que la ideologia anarquista, el pensament llibertari, no és de cap manera un catecisme al qual s'hagi de guardar fidelitat sinó que, al contrari, compta entre les seves característiques un estat de vigilància permanent pel que fa a la vigència de les idees... Ho tindrem en compte.

Francesc Arnau i Arias, desena crònica, 18-8-07

CAUEN LES BORSES EUROPEES... ELS PRESOS JA HO SABIEN.

Philladelphia 16.- Sobre el mobiliari de la sala d' espera de la presó d'SCI Greene, es podria escriure tot un tractat de sociologia. Hi ha la fotografia del carceller més destacat del mes, el qui ha excel·lit per l’efectivitat del seu treball. Durant els propers trenta dies, tindrà el privilegi de poder disposar d' una placa d’aparcament, just al costat de la del director de la presó, ben a prop de la porta d'entrada. En una vitrina especial, al costat de les que contenen les innombrables copes i trofeus, guanyats pels equips de la presó (carcellers contra presos, presos contra carcellers, carcellers contra carcellers d'altres presons...) hi ha una pala platejada, que van fer servir, ja fa anys, les autoritats penitenciàries, per posar la primera pedra de l' edifici.

En un cartell emmarcat, s' exposen les qualitats que tenen, en tot moment, els tribunals d’oposicions que han d' examinar als aspirants a carcellers, per a les places que contínuament es necessiten en aquest país. Credibilitat, imparcialitat, respecte, companyonia i igualtat. De manera que tothom s’hi pot presentar, amb la seguretat de que serà tractat com es mereix.

Un vellet d' uns vuitanta anys, intenta enfilar-se a la tarima del detector de metalls, que no té més de mig pam d' alçada. Un seu fill l'ajuda. I sona implacable l' alarma. El carceller compren la situació, li inspecciona el cos amb el detector manual i el fa passar per fora. Ha tingut consideració. Encara no hem arribat a la línia divisòria del recinte, on les persones deixen de merèixer gaire consideracions. El punt més clar de la divisió és el locutori.

Apareix Russel Shoats. aquest pres que ho és des de fa trenta-cinc anys, amb dues cadenes perpètues a sobre. No només té les mans emmanillades, sinó que les té lligades estretament a un cinturo de cuiro, de tal manera que no les pot fer arribar més enllè d' un pam de la seva pròpia cintura. De tant en tant, s'aixeca, recula fins a la maneta de la porta que li queda al darrera i s' hi refrega l' esquena. Es grata alguna picor.

Durant tots aquests anys ha intentat escapar-se dues vegades. Quan ell i jo ens varem qüestionar el suïcidi d' en Xirinacs, em va dir que ell no ho ha fet perquè no n'ha sentit mai la necessitat, però que no descarta que, per a altres persones, en altres situacions, pugui ésser una sortida tan vàlida com qualsevol altra.

Ara ja sé que Xirinacs ha estat homenatjat al Fossar de les Moreres, després de passar per Santa Maria del Mar. Tindrà alguna repercussió, aquesta mort, en la convocatòria espontània de vaga general a Catalunya, per al proper dotze de setembre ? Ja ho veurem.

L' ESQUERRA TÉ POR

"Quan tornis al teu país, a Catalunya, digues-li a tothom que cal continuar la lluita, com sigui. Ja sé que és difícil. Hi ha por. L' esquerra té por a tot el món. I no els falten raons, per tenir por, perquè el Sistema és implacable amb tothom que no s' hi mostra prou dòcil. Mira ara el Michael Moore. Li volen fer un judici a causa de la pel·lícula sobre la falta de Seguretat Social als USA. No crec que s' atreveixin a fotre'l a la presó, però ja veurem com acaba."

"Si parlem de sanitat, cal que sapigueu que aquí dins, si et poses malalt, no et curen. Et deixen morir, a no ser que tinguis molt de recolzament a fora, com jo, que sóc un privilegiat. Aquests últims dies he tingut la família preocupada, perquè sentia dolors molt forts al pit. Finalment em varen atendre i el metge m’ha dit que només es tracta d' alguna variació en la pressió sanguínia. M' ha receptat unes pastilles i ja està. Ja em trobo bé. Son petites molèsties que a fora no tindrien més importància, però que aquí dins es poden complicar de seguida, per la falta d’atenció mèdica. Al Mumia volen matar-lo de seguida, amb la pena de mort. A mi em volen matar a poc a poc.”

Veig a Vilaweb que les borses europees han caigut altra vegada, ara acausa de la crisi hipotecària nord-americana. O això diuen. I recordo que tant en Rusell com en Mumia parlen dels "canvis econòmics dràstics que veuen a venir als USA en els propers anys i que repercutiran negativament a tot el món. I això situarà la gent a un pas de la rebel·lió.

"Hi ha molts predicadors, però no ens fa falta cap religió nova. No és aquesta, la qüestió. Amb la tecnologia que hi ha, es podria resoldre qualsevol problema material dels molts que hi ha a la nostra societat, en aquest planeta. Però no volen. D’això en fan un problema. Han transformat la tecnologia en el nostre pitjor enemic."

"MARX I ENGELS TENIEN RAÓ..."

"Jo no em defineixo només com marxista, però reconec que Marx i Engels tenien raó, quan deien que la perdició del món pot venir a causa de l' acumulació de riqueses i de recursos en unes poques mans. I només hi ha una manera d' evitar-ho, que és intentar recuperar l' equilibri. Lluitar contra les desigualtats socials que cada vegada són mes grans en aquest Sistema. I ho hem de seguir intentant. Veiem com els pigmeus encara ara viuen, a Centre-Africa, sense electricitat. Segurament, si en tinguessin, viurien més còmodament, però no en senten la necessitat. Compten amb el que tenen...”

"Sabem que ni els exèrcits més poderosos del món no són invencibles. Napoleó representava la primera forca imperialista del món, en la seva època, però fou vençut per les guerrilles dels espanyols, que no tenien ni un exèrcit organitzat. La guerrilla va guanyar. Varen expulsar les tropes franceses de la península Ibèrica. I des d' aleshores, la paraula "guerrilla" ha passat a formar part del vocabulari de tots els idiomes del món, per designar la resistència contra l' opressor, la lluita per la llibertat... A Bush li pot passar com a Napoleó.”

No n' hi ha prou amb la força bruta, amb tota la força bruta del món. Cal actuar en el sentit de la Història. I això no ho han sabut fer mai, els Imperialistes. O no han volgut, perquè això voldria dir rectificar i anirien contra els seus propis interessos.

A més costa molt, rectificar. Jo, per exemple, fa quatre o cinc dies que sé que vaig cometre un error, en la crònica del sindicalista d' Oakland. Que vaig fer anar la meva imaginació mes enllà de la gorra que portava el senyor Heyman, que és un estibador que compren bastant bé la nostra llengua catalana. I quan ha vist la meva crònica, m' ha fet saber que ell no era l’únic obrer a la reunió de Brooklyn, que no tots els altres eren necessàriament només intel·lectuals, sinó que també hi havia un treballador de correus, un de la indústria editorial, un de sanitat...

Francesc Arnau i Arias, novena crònica, 16-8-07

PARLEM D' EN XIRINACS AMB ELS PRESOS EX-BLACK PANTHERS

Philladelphia 15(2).- Som a la sala d' espera de la presó d'SCI Greene. Jo penso en Xirinacs. El diumenge passat em varen despertar, a les cinc de la matinada, amb una trucada des de Barcelona, per explicar-me això del suïcidi. Mentrestant, la carcellera que ens observa de cua d'ull, des del seu bunker, no para de bellugar-se: ara engega el ventilador, ara l' apaga. ara ajusta els fulls de la llibreta de control. Ara mira la pantalla de video-vigilància i s' hi acosta com si fos molt curta de vista, però no porta ulleres. Li cau una mica de goma d' esborrar pel taulell. Ho neteja i després passa i repassa les seves mans planes pel mateix lloc de la taula on ha netejat. Obesa com és, no pot passar desapercebuda, dins d' aquest espai tant petit que és el bunker dels carcellers de la sala d' espera.

En el mateix mòdul que el Mumia, hi ha un altre pres, que es diu Russell Shoats. Està condemnat a dues cadenes perpeèues, acusat d' haver participat en l' atac a una comissaria de policia, l' any 1972. El mateix any que jo vaig fer el servei militar a l' exèrcit espanyol, penso jo. Aquest home està aquí dintre condemnat per haver fet violència (en l' atac a la comissaria va morir un policia) i a mi, a l' exèrcit espanyol em varen ensenyar com es pot matar una persona. Jo, si en fos capaç, ho sabria fer de diverses maneres: amb arma de foc, amb arma blanca, a garrotades... fins i tot amb les mans nues sabria com fer-ho. I a més em varen obligar a aprendre-ho. I aquí estic, al cantó de fora dels barrots de la presó. Tot depèn de qui teçe el Poder i de part de qui estàs tu...

Vaig conèixer un amic del Rusell Shoats, durant una manifestació a New York. I quan va saber que jo aniria a veure en Mumia, em va demanar que intentés parlar amb en Rusell, encara que el meu nom no figura a la seva llista de visites. I ara estem esperant, a veure si la direcció de la presó m'ho permet. Sembla que sí. El carnet d' advocat de Barcelona, de vegades pot fer el seu efecte.

Finalment apareix en Russel al locutori. És un home de 64 anys, però encara té la barba molt negra. De seguida em pregunta com l' he conegut i vol saber coses del meu país. No puc evitar explicar-li la mort d' en Xirinacs, la seva tasca com a senador a Madrid, els anys setanta; les seves vagues de fam, la seva solidaritat amb els presos, els llibres que n’he llegit (entre ells, "La traïció dels líders", una de les anàlisis més lúcides que conec sobre la Transició Política a l' Estat Espanyol...) En Rusell i jo ens qüestionem el significat d' aquest suicidi. S' ha equivocat,en Xirinacs ? Qui ho podria dir, això ? Rusell fa la seva pròpia interpretació: aquest home, a la seva edat, estava fart de ser un esclau de l' Estat Espanyol i va decidir acabar, per voluntat pròpia. Així ells han perdut un esclau. Així mateix, ho va dir en Rusell. Ni m´ws ni menys. I després, quan he tingut ocasió de llegir la prosa poètica que en Xirinacs va deixar escrita, el mateix dia de la seva mort, veig que la visió d' en Rusell era exacta. I jo només havia tingut temps d' explicar-li’n quatre detalls, de la biografia del suïcida...! Em sembla impressionant. Sensacional.

Com ha pogut aquest pres, ex-Black Panther, ex-militant del seu braç armat (Black Liberation Army) tancat des de fa trenta-cinc anys, conservar aquesta lucidesa...

LA GENT ES REVOLTARÀ PER MOTIUS ECONÒMICS

El Rusell explica que a ell no el varen condemnar a mort, perquè a finals dels anys setanta, el moviment contra la pena de mort era molt fort als USA i això hauria contribuït a augmentar les mobilitzacions populars. Ell també ha escrit molt. Em parla d' un prospecte que acaba de publicar aquest any, que es diu "Liberation or gansgterism", que em pot ajudar a entendre la realitat de la gent que ara està presa en els USA (uns dos milions de persones). Es pot dir que la majoria, sobretot els joves, estan presos a causa de les drogues. I ells també són presos politics, encara que no se n’adonin, perquè tot el tràfic de la droga, aquí, està controlat per la CIA i el FBI. Tot el que passa en aquest terreny, passa perquè ho volen els policies...

Li explico al pres que a Barcelona, el mes de juliol, vàrem tenir una apagada de llums que, en alguns punts de la ciutat, va durar tres dies. I que la gent dels barris va sortir als carrers, a tallar el trànsit; que feien soroll amb olles i cassoles... ho entén molt bé. Diu que això està en la direcció del futur, en el sentit de la Història... que al final passarà (tant en el seu país com en el meu) que la gent es revoltarà per motius estrictament econòmics: "I serà la gent no polititzada. La gent que ara no s’adona de res, perquè esta enfonsada en el consumisme i va tirant de beta... No s' ho imaginen, que poden caure en la misèria. Tenen targetes de crèdit i les fan servir. No pensen en el fet que l'energia s' està acabant i els recursos naturals també..."

"I després hi ha un altre factor que el Sistema sap explotar molt bé, per mantenir la gent dividida i enganyada: la segregació racial. El Sistema sap molt bé com manipular això i mantenir els blancs separats dels negres, que no es barregin i, sobretot, que no se solidaritzin entre ells. Que no s' uneixin.”

"I l'aspecte de les diversions, "l' entertainment", Hollywood, els esports com a espectacle de masses, per embrutir-les. Això també ho saben enfocar molt bé, per distreure la gent, per fer-los depenents... perquè no vegin que la guerra de l' Irak serà la seva perdició. Ara els bancs europeus i xinesos continuen fent préstecs als Estats Units, però arribarà un moment que pararan. Encara que els USA siguin la primera potència mundial, això s'acabarà, perquè ja no faran por a ningú amb els seus exèrcits. Tothom se n’adona, ara, que no son capaços de dominar al poble iraquià. I aquesta és la gran llicó d' aquest poble, que dóna continuïtat a allò que tots sabem des de Vietnam: l' exèrcit dels USA no és invencible...”

"NO ET TENYISSIS MAI LA BARBA, TU...!"

"I això pot provocar la inflació a nivell mundial. La gran depressió dels anys trenta del segle passat, quedaria petita. Aleshores la gent encara es podia refugiar en els boscos, en el camp. Podien cultivar la terra, caçar, pescar... ara tot això s' ha acabat. Ningú no sap com aconseguir menjar, en aquest país, si no és acudint al supermercat.”"De vegades hi ha gent que em pregunta com puc mantenir l' esperança, aquí dintre, amb dues cadenes perpètues a sobre. Doncs, és clar. Econòmicament,aquest Sistema no té futur. No ho podran aguantar. Jo estic en aquesta presó, amb aire condicionat, aigua calenta. Em donen roba i menjo tres vegades al dia. A més. puc anar llegint i aprenent cada vegada més. Això vol dir que, encara que estic privat de llibertat, la meva qualitat de vida és millor que la d' un setanta-cinc per cent dels habitants de la Terra... quan el Sistema es col·lapsi, jo tindré la meva oportunitat, com tothom..."

I una vegada més em crida l'atenció aquesta capacitat d' analitzar la pròpia realitat, en relació amb l' evolució de la situació mundial.

"Ens volen fer depenents d'ells. Mira ara Bill Gates, el multimilionari de la informàtica. Volen que tots aspirem a ésser com ell, a tenir els seus diners, les seves cases, els seus cotxes... Hem de rebutjar tot això. Hem de canviar la nostra mentalitat. Adquirir la filosofia de compartir el que tenim. Volen convèncer-nos que no podem viure sense moltes coses. I això no és veritat. No les tenim ni les necessitem, però ens volen fer desitjar-les. Tu portes barba. La tens blanca. Potser aquests dies, a Barcelona, algun personatge famós de la teva edat, es tenyirà la barba i algú et dirà: "Home, Francesc, et podries tenyir la barba... tan blanca et fa més gran... " I aleshores tu potser et miraràs al mirall, aniràs a la botiga i et compraràs un d' aquests productes meravellosos, per amagar el color natural de la teva barba. No, no te la tenyissis mai tu, la barba...!”

Francesc Arnau i Arias, vuitena crònica, 15-8-07(2)

"FARIEN FALTA QUATRE PLANETES MÉS..."

Philladelphia, 15.- Dins de la presó de SCI Greene, Mumia Abu-Jamal m'anava explicant: "He llegit el llibre de Al Gore, que parla de veritats inconvenients. Aquesta gent de vegades comença a tenir vergonya i comença a parlar de veritat. Sembla que farien falta quatre planetes més, com el planeta Terra, si volguéssim intentar desenvolupar aquest planeta nostre, seguint el mateix model energètic i de consum que s' està seguint a Europa, als Estats Units, al Japó... I inevitablement, les properes guerres ja no seran pel petroli, seran per l' aigua. Ens barallarem per l' aigua... "

"Als qui et diuen comunista perquè expliques tot això, replica’ls que no ho consideres cap insult, que la Cuba Socialista va oferir ajuda als USA, quan va passar l'huracà Katrina, el 2005. I no la hi varen acceptar. I a Cuba hi passa un huracà d' aquests gairebé cada any. I no es mor ningú. Poden lamentar la mort d' alguns animals domèstics, l' enderrocament d'alguna casa, però cap persona no perd la vida a causa d' aquests fenòmens de la Naturalesa... Els cubans, tot i el bloqueig, han estat capaços d' arribar a aquest punt de desenvolupament. De manera que, si no haguessin estatbloquejats per la política imperialista dels USA, compta què podrien fer, per a la gent... !"

"A New Orleans encara hi ha gent que avui, dos anys després de l'huracà, no té casa, no poden tornar a casa seva, perquè ningú no l'ha arreglada i ells no tenen diners per a fer-ho. I el govern no fa res! I encara no han fet bé les reparacions dels murs de contenció dels llacs. Si aquest any tornés a venir l' huracà (i tant de bo que no vingui... !) la catàstrofe es tornaria a repetir. I potser seria pitjor... I tot això perquè l' exèrcit dels USA, que és el principal responsable d'aquelles obres d' enginyeria, no ho ha planificat bé. I perquè no hi han dedicat els diners que fan falta, perquètot s' ho emporta la guerra de l' Irak... a hores d' ara sembla que ja han perdut el compte dels dòlars que porten gastats...”

LA CLASSE OBRERA ES PENSA QUE ÉS CLASSE MITJANA

"Abans es considerava, oficialment, que la classe mitjana estava perfectament representada pels obrers de la fàbrica d' automòbils Ford, per exemple. Ara això ja no és així. Una de les grans mentides de la propaganda oficial ianqui és que aquí no hi ha classes socials. Que tothom és classe mitjana. Que a part d'això només hi ha classe dirigent, que ha de ser-hi i ha d'ésser acceptada per tothom. I la "underclass": els qui estan per sota, que no arriben ni a ésser classe social, perquè no han triomfat, és a dir: els negres, latinos, blancs pobres i altres "minories"... I això és el que fan creure a la gent. Aquests carcellers que veieu per aquí, els qui ens vigilen, per exemple; aquests s' ho creuen tots. Jo parlo molt amb ells. S'ho creuen perquè cobren entre 35.000.- i 40.000.- dòlars a l' any. Però si un mes deixessin de cobrar el sobre, per qualsevol raó, ja no arribarien al mes següent. Caurien en la pobresa. I si es posessin malalts de veritat, es quedarien en la misèria. Normalment, aquí la gent no estalvia. La majoria perquè no poden, perquè totes les coses que són imprescindibles per a viure, estan molt cares...”

"I així està clar que, com que no s' identifiquen amb cap classe social de veritat, com que no arriben a tenir consciència dels seus interessos de classe, no senten la necessitat de defensar-los, ni sabrien com fer-ho...”

"Va passant el temps i els capitalistes estan fent desaparèixer les manufactures d' aquest país. I se les emporten a països del mal anomenat Tercer Món, on la mà d'obra és moltíssim més barata. I la majoria dels obrers d' aquí ni se n’adonen...”

"Ara, per aquí, corre un tipus que es diu Bill Clinton, que ja no és president, però que té una esposa que es diu Hillary, que és senadora i que pot guanyar les eleccions presidencials de l' any que ve, només per això: perquè està casada amb aquest Clinton que, no sé per què, li va caure molt bé a la gent negra d' aquest país. I com que ell els queia bé, ara els qui votin ho faran per ella...”

"I aquest Clinton no només ha passat a la historia per l'escàndol sexual amb la Lewinsky, sinó per l'impuls sensacional que va donar als Tractats de Lliure Comerç. Alguns es pensen que aquests tractats només serveixen per a seguir explotant, més i millor, els països del tercer món. I no és veritat. També hi ha un efecte invers, que consisteix en el fet que s'empobreixen encara més les classes desfavorides nord-americanes, perquè s' emporten les indústries fora, per abaratir així el procés de producció. I la Hillary, en la seva campanya, ni en parla, de tot això... I, si arriba a ésser presidenta, s'aprofitaran de l' aura que li donarà el fet de ser la primera dona presidenta de la història, per afavorir impunement aquest tipus de polítiques opressores...”

"ELECT A MADMAN AND YOU'LL GET MADNESS...!"

"Elegiu un home boig i obtindreu bogeria."

Per New York vaig veure, la setmana passada, unes enganxines que deien això i que anaven acompanyades de la cara del president Bush. En Mumia afegeix que, aquesta bogeria, se’ls ha de suposar a tots els presidents, des del primer moment en què es presenten a les eleccions. Qui, si no un boig, es gastaria entre setanta-cinc i cent milions de dòlars en una campanya electoral, que els pot donar accés a un sou presidencial, durant quatre anys, que en cap cas sobrepassaria els dos milions de dòlars, en total ? Tant en Bush com qualsevol altre president, només tenen una manera de desmentir-ho, això: han d'acceptar que no actuen moguts pel sou, sinó que ja estan venuts a les grans empreses transnacionals, des d' un bon principi. I per moltíssim més que pel sou d' un president...!

I tot això passa en un país que funciona sota un estricte control policial. És un estat policial (continua en Mumia, i m' ensenya les seves mans emmanillades per davant) Fa poc hi va haver un altre escàndol, a nivell policial. Un ex-agent de l'FBI ("Federal Bureau of Investigation"), que es diu Tyrone Power, havia participat en el COINTELPRO ("Counter Intelligence Program"), un pla policial especial, antisubversiu que, teòricament, només va estar en vigor a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Aquest policia, Power, penedit de la seva actuació en la pràctica del Terrorisme d' Estat, va discutir amb els seus superiors i, entre altres coses, va voler saber de veritat si el Cointelpro ja s' havia acabat en els nostres dies o si, al contrari, encara estava en alguna mesura en vigor. La resposta que va obtenir (i d' aquí ve l' escàndol) és: Per que hauríem d' abandonar les normes de funcionament del Cointelpro, si ens està donant tan bons resultats ? I cal tenir en compte que, en virtut d'aquest pla policial, en el seu moment, es va assassinar impunement líders del moviment negre, com per exemple Martin Luther King, Fred Hampton, Malcom X...”

"És per això que, ara mateix, en el marc de la dretanització a què estan sotmetent la ciutadania d' aquest país, et pots trobar amb una opinió majoritària que et digui: d' acord, la policia fa barbaritats amb alguna gent, però si això serveix perquè no hi hagi mai més un Onze de Setembre, ja m' esta bé...”

En Mumia i jo estem d' acord, en això: resulta trist i difícil de combatre, però ho seguirem intentant. Sense parar. No podem parar. Si ho féssim, ens passarien per sobre.

Francesc Arnau i Arias, setena crònica,15-8-07

MUMIA ABU-JAMAL: LA RESISTÈNCIA

(San Francisco, maig de 2007)

Philladelphia 14.- Durant la visita a la presó, encara que ningú no parla de la sentència, jo noto que hi ha una tensió a l' ambient, que no hi era l' any passat. I és que el 17 de maig d' aquest any, es va fer una vista judicial en què, entre altres coses, es discutia la possibilitat d' un nou judici, en el cas de Mumia Abu-Jamal, aquest periodista afro-americà, que està al corredor de la mort de la presó de SCI Greene (State Correctional Institution Greene) a l' estat de Pennsylvania, des de 1981, amb l' acusació d' haver mort un policia blanc. En Mumia sembla que és qui ho té més clar: no vol ni creure's el mínim, és a dir, que el tribunal complirà el compromís(assumit d' ofici) en el sentit de fer pública aquesta sentència, abans que passin noranta dies des de la realització de la vista. Ell diu que està preparat per a tot. El seu advocat no crec que pugui dir el mateix. Jo recordo com n'era, de llarga i dura l’espera, ara fa tres anys, quan teníem pendent una sentència de Zigor Larredonda i Muñoz (pres polític català) en què podien carregar-li una mort i condemnar-lo a trenta anys. Al final el varen absoldre. També aleshores s' hauria pogut dir que el pres estava més tranquil que l' advocat. I és que, amb una petició fiscal de pena de mort, no em puc ni imaginar l' angoixa de l' espera.
Jo vaig començar a fer d' advocat a finals del 1974. El general Franco va morir un any més tard i, afortunadament, no em va tocar fer cap d' aquelles defenses, anomenades aleshores "de pena màxima o capital".

UN LLIBRE NOU: "JAILHOUSE LAWYERS"

En Mumia no només aguanta aquesta situació d' incertesa vital extrema, sinó que, a més, és capacçde tenir la serenitat suficient com per acabar d'escriure, ara mateix, un altre llibre: "Jailhouse Lawyers", és a dir, "Advocats de presons", per oposició als "Street Lawyers" o "Advocats de carrer". Aquest llibre està dedicat als advocats que defensen les persones que, un cop condemnades, han de complir llargs anys de presó o cadena perpètua. Normalment, els presos són gent de molt poques possibilitats econòmiques i, per això, no hi ha gaire advocats que es decideixin per aquest tipus de labor. I els d' ofici, com sol passar a tot arreu, són molt poc dignes de confiança, amb les excepcions de rigor...

Així, resulta que un advocat de presos és aquella persona que (sense ésser pròpiament advocat de carrera) està complint ell mateix una pena de privació de llibertat i, a poc a poc, ha anat estudiant les lleis i està preparat per a defensar els seus drets dins de la presó. Quan els altres presos se n’adonen, li consulten els seus propis casos, com ara abusos de poder de què són víctimes, per part dels carcellers, i els demanen, literalment, que els defensin.

En Mumia sap molt be tot això, perquè aquesta descripció de l' advocat de presó també li escau a ell mateix. Durant tots aquests anys, ha tingut ocasió d' estudiar moltes lleis per a defensar-se ell mateix, i també defensar a molts altres presos. Penso que aquest és un dels llibres que jo llegiré, tan aviat com es publiqui... En Mumia em diu que fer d' advocat d' aquesta manera, a ell li ha resultat sempre interessant, provocador i frustrant, al mateix temps.

Trobo els qualificatius adequats i ajustats a algunes de les sensacions que jo mateix sento, en la meva feina, feta sempre des de fora de les presons. O sigui que, des de dintre, aquestes sensacions s'han de veure augmentades al màxim...

EL PRESIDENT BUSH I LA GUERRA DE L' IRAK

En Mumia procura seguir per televisió el desenvolupament de les rodes de premsa que fa la Casa Blanca, encara que, segons diu, totes no les aguanta i en les que aguanta, acostuma a no arribar fins el final... Estem en un punt en què gairebé tot el que diu el president Bush és mentida. I se li nota a la cara que ni ell mateix s' ho acaba de creure tot. En la situació que tenim creada internacionalment, ja no hi ha cap govern que pugui governar i, al mateix temps, mantenir que la guerra de l' Irak s'havia de començar o, encara pitjor, que ara s' ha de continuar. Hi ha qui diu quel Tony Blair, a Anglaterra, ho ha fet molt malament, però no és cosa únicament deTony Blair. A Itàlia passa el mateix amb Berlusconi. I recordem el que li va passar, ja fa temps a Aznar...

Als Estats Units està passant igual: la guerra està perduda des del dia segÜent d' Abu Graib. Des que el ciutadà-mig nord-americà va tenir ocasió de veure alguna de les fotografies sortides d' aquella presó iraquiana. Aquesta societat ianqui és molt conservadora. I per això, afortunadeament, aquí no hi ha qui aguanti la mirada d' una d' aquestes imatges on es veuen dos o tres simpàtics marines ianquis, quan practiquen la violació d' una adolescent iraquiana. I cal tenir en compte que no s' han fet públiques ni una tercera part de les fotos. Bush ja mai més no ha pogut tornar a governar tranquil·lament, des d' aquell escàndol.

MICHAEL MOORE I LA SANITAT, ALS USA

En Mumia és un d' aquests presos que, malgrat portar tants anys a la presó, no han perdut per a res el sentit de la realitat que es viu a fora. No costa gens explicar-li una pel·lícula que estiguin estrenant ara mateix. No només ho entén tot de seguida sinó que, si et descuides, s' anticipa a explicar-te el final. Mentre el dissabte passat, a Philladelphia, estava veient l’última de Michael Moore ("Sicko"), jo em deia per a mi que aquesta sí que m' aniria be per a explicar-li a algun pres. És un documental sobre el sistema de Seguretat Social als Estats Units, a base de denunciar les situacions que es creen en un país de tres-cents milions d' habitants, on quaranta set milions no tenen cap classe d' assistència mèdica garantida.

Contràriament al que es pugui pensar d'entrada, els problemes no només són per als desproveïts d'assegurança, sinó que, els qui en tenen, quan arriba l'hora de la veritat, és com si no en tinguessin. Aquest Moore fa una volta pels hospitals de diversos països: Canadà, Anglaterra, França i... Cuba! A tot arreu, la situació és millor que als USA. A nivell mundial queden gairebé en el número quaranta de la llista, amb una situació sanitària que és pitjor que la d' alguns països africans...

Li explico al Mumia que al cinema em va acompanyar en Gary, un col·laborador de l’organització revolucionària MOVE, des de fa mes de deu anys. Aquest home, no gaire més jove que jo mateix, m' explica que, l’any passat, va tenir una caiguda i es va fer mal en un genoll. No va anar a cap dispensari, perquè va pensar que allò no tenia importància i s' ho va curar ell mateix. Com a conseqüència d' aquesta cura casolana, realitzada com explica el propi Gary, a falta de tenir l' atreviment suficient per córrer el risc de no poder pagar la factura en el dispensari, al cap d' uns dies el genoll se li va anar inflant i, finalment, es va rendir i va acceptar la idea d'anar a buscar el metge.

Li varen fer unes cures que varen anar molt poc més enllà de desinfectar la ferida. Import de la intervenció mèdica: tres mil dòlars. Com que en Gary no té assegurança, va explicar la seva situació a l'administració del dispensari i així, sense gaire discussions, li varen rebaixar la factura a mil dòlars. Com que ell va continuar discutint, li varen oferir la possibilitat que pagués a terminis de cinquanta dòlars mensuals. I, tenint en compte aquest final, en Gary es considera afortunat. Podrà continuar endavant, sempre i quan no tingui gaire caigudes d' aquestes en un mateix any...

En Mumia no mostra cap tipus de sorpresa i, tornant a la pel·lícula del Moore, és aquí on m' anticipa el final: només els serveis mèdics de la República Socialista de Cuba atenen sense problemes a aquelles cinc o sis persones que, havent resultat ferides l'onze de setembre de l' any 2001, com conseqüència dels atacs d' Al Qaeda, encara ara, sis anys després, no han estat ateses degudament en els USA, pais on sempre han treballat i han pagat els seus impostos.

NOMÉS A GUANTÁNAMO T'ATENEN PER QUALSEVOL MALALTIA

Michael Moore explica que, segons la propaganda oficial nord-americana, els serveis sanitaris del camp de concentració de Guantánamo són tan bons, que qualsevol persona presa allà, pot ser atesa de qualsevol malaltia. Si això fos així, diu el director de cinema, Guantánamo seria l'únic territori sota bandera ianqui, on existís atenció mèdica completa i gratuïta. Per això, al final del documental, Moore intenta entrar a la base militar on hi ha víctimes de l' onze de setembre, però no ho aconsegueix i s' ha de conformar amb arribar a l' Havana. És allà on finalment els ferits són atesos degudament i sense haver de pagar res, com haurien fet els cubans amb qualsevol habitant d'aquest planeta que els ho hagués demanat.

Al Mumia li comento que, segurament, són detalls com aquest els que fan que, a la vista de les meves modestes cròniques, algun dels meus lectors em qualifiqui de comunista i m' acusi de fer propaganda comunista, en una època en què a Europa els propis partits comunistes eviten ésser qualificats així. I deu ésser per això que alguna gent (i no només de la ultradreta) es pensa que m' insulta, quan em diu això.

Francesc Arnau i Arias, sisena crònica,14-8-07

UN SINDICALISTA D’OAKLAND

New York 10.- Surto del metro a la parada de Bergen, a Brooklyn. Ningú no diria que, quan l' he agafat, a Manhattan, anava xop com un pop. La roba ja gairebé se m'ha assecat. Són coses del microclima d'aquesta ciutat i, com que ara continua plovent i alhora fa molta calor, arribo regalimant aigua i suor al restaurant on té lloc l' acte públic on he estat convidat avui.

Som deu o dotze homes i una sola dona, asseguts a la taula gran de la sala. Escoltem atentament el senyor Jack Heyman, sindicalista del "International Longshore and Warehouse Union", el sindicat dels estibadors del port d'Oakland (Califòrnia). De tots nosaltres, és l'únic que porta la gorra posada. Aquesta diferenciació, segurament involuntària, és com si vingués a confirmar un altre tret diferencial que a mi em semba evident en aquesta situació: el senyor Heyman és l'únic obrer de la colla. L'auditori sembla que està compost més aviat per intel·lectuals, mestres o professors pertanyents a diferents organitzacions populars i ciutadanes.

El sindicalista Heyman, que té uns seixanta-cinc anys, és d' aquestes persones que irradien una aurèola que els ve donada per la seva història de militància i combativitat. Per sobre la taula corren unes fotocòpies del diari "San Francisco Chronicle", que li va publicar un parell d' articles temps enrera. El diari el presenta com a un dels estibadors que fou detingut a Oakland, l'any 2003, durant una manifestació contra la guerra de l' Irak. Aquell dia la policia va disparar amb els anomenats projectils "no letals" que varen provocar nombrosos ferits. L' escàndol va ser tan gran que fins i tot la Comissió de Drets Humans de la ONU va condemnar la càrrega policial...

EL GOVERNADOR SCHWARZENEGGER CONTRA EL SINDICAT

El 1999, aquest sindicat va organitzar una vaga típicament política, que va aconseguir paralitzar tots els ports de la costa oest dels USA. El seu objectiu era, ni més ni menys, que reivindicar la llibertat d' un pres afroamericà condemnat a mort, sota l' acusació d' haver mort un policia blanc: Mumia Abu-Jamal.

Una altra de les fites reivindicatives que el sindicalista explica, és la victòria que l' any 2004 varen aconseguir les infermeres del sindicat, enfront del Governador Arnold Schwarzennegger, que es negava a augmentar el nombre de personal als hospitals. Aquest va ser un fet que va demostrar a molta gent que, amb una labor sindical efectiva, es poden aconseguir objectius que podrien semblar inassolibles...En els últims anys, el port d' Oakland (un dels quatre principals ports de mar dels USA) té una mitjana dos milions de containers descarregats anualment, per un valor de trenta bilions de dòlars. Però al mateix temps hi ha escoles a la mateixa ciutat, que han de tancar perquè els falten dinersper pagar els sous dels mestres... i cada vegada hi ha més casos d'estibadors morts, a causa de les males condicions amb què els fan treballar: un noranta-cinc per cent dels containers descarregats no són inspeccionats prèviament, per si portessin materials perjudicials per a la salut, encara que actualment hi ha mitjans tecnològics suficients per a fer-ho de manera segura.

Els del sindicat estan acostumats a enfrontar-se amb tota classe d'amenaces, fins i tot procedents de les més altes instàncies. Per exemple, poc abans de la invasió de l' Irak, algun responsable sindical va rebre trucades del Secretari de Defensa Donald Rumsfeld i d' altres personatges propers a la Casa Blanca, que els amenaçaven amb ordenar una ocupació militar dels molls, si es produïa alguna mobilització contrària als interessos de la "seguretat nacional". El senyor Heyman i els seus companys i companyes varen replicar que la seguretat dels ports comença per inspeccionar tots els containers que es descarreguen, i per acabar amb les guerres imperialistes, en lloc d' ofegar la llibertat d' expressió de la gent que treballa als ports.

I AL MOLL DE BARCELONA, LA COORDINADORA

El senyor Heyman em parla de l’organització sindical que tenen els estibadors del port de Barcelona, coneguda com a "La Coordinadora". L’opinió que en té és que són gent molt coherent, que es mantenen fidels a un sindicalisme de classe. Cosa bastant rara, diu, en aquests temps en què tants i tants sindicats es venen a l' Estat respectiu, de vegades només per un plat de llenties, que ve donat pels viatges pagats (de turisme sindical) a països on el model de funcionament és burocràtic i d'absoluta submissió al capital.

"Això que el Partit Demòcrata no està en aquesta guerra, no us ho cregueu. No és veritat. En realitat ells volen la guerra tant com els Republicans. Per això varen votar a favor. No volen acabar-la... però nosaltres sí. que podem acabar-la!". “Aquest és (diu Heyman, que ja s' ha tret la gorra) l' esperit que ha d' animar les jornades que estem preparant sobre "El Sindicalisme i la guerra de l' Irak" . Hi haurà quatre grans ponències: 1) Com afecta aquesta guerra als sindicats? 2) Els soldats que estan contra la guerra. 3) La limitació dels Drets i llibertats Civils i 4) El racisme en aquesta guerra.” Aquest últim tema els preocupa especialment, perquè han constatat que, fins i tot en sectors sindicals molt combatius i d' esquerres, hi ha de tant en tant brots de racisme, que no es poden explicar únicament amb les provocacions que quotidianament surten des del Poder.

I l' acte s' acaba. Hem començat a les onze del matí i han estat dues hores de rebre injeccions de moral i d'ètica obrera. En Heyman només ha reposat durant les escasses intervencions d' altres assistents. Els cambrers, que fins ara no havien parat de servir-nos te, ens fan saber que estan esperant un grup de cinquanta comensals per l' hora de dinar. I que necessitaran totes les taules.

Mentrestant, l’emissora Pacifica Radio comenta que demà, dissabte, pels principals carrers i avingudes de Filadèlfia, ha de tenir lloc una gran caravana de vehicles,que es manifestaran per demanar la llibertatprovisional de les nou persones preses de l’Organització revolucionària MOVE, que ja fa gairebé trenta anys que estan a la presó. Som diversos els qui ens aixequem de la taula dient que, demà, hi serem.

Francesc Arnau i Arias, cinquena crònica, 10-8-07

CINTES GROGUES, BLAVES I VERDES, CONTRA LA GUERRA

New York 9.- Ahir el judici d' Starbucks va començar més d'una hora tard. A causa de la tempesta s'havien produït inundacions al metro de la ciutat, amb la consegüent interrupció del servei. Col·lapses de vehicles al carrer, aglomeracions de gent a estacions de metro, parades de bus... Tots els advocats varen arribar tard... i la jutgessa també, perquè també venia amb metro. Quan ella arriba, s' interessa per les dificultats que estan tenint els qui encara falten, fa trucar per telèfon, per saber si serà possible continuar el judici. En un moment donat, només falta la secretària. I la jutgessa comenta que, arribats en aquest punt, cal considerar la secretària mes imprescindible que ella mateixa, ja que sense fer actes del desenvolupament del judici, no es pot recomençar la sessió.
Mentre ens esperem, en Daniel comenta la dificultat d' aconseguir que assisteixin persones amigues com a públic, perquè aquests dies tothom està treballant o de vacances, fora de la ciutat. Per absentar-se del treball, naturalment, cal demanar permís a l' empresa. I quan saben que és per assistir a un judici... malament! Ara ha arribat un altre cambrer, amic. I a la tarda apareixerà un altre sindicalista, que és del ram dels transports. Condueix un comboi del metro. Té uns cinquanta anys i escaig, porta turbant a l' estil hindú i parla castellà amb força fluïdesa. Quan s'assabenta que tinc intenció de visitar els veterans de la Brigada Lincoln (els qui varen venir, des de Nord-amèrica, voluntàriament. a defensar la Segona República Espanyola, durant la Guerra Civil dels anys trenta), m' avisa que aquesta setmana passada ha mort un dels seus membres, que tenia noranta-un anys. Tinc por que no sigui un dels qui jo conec.


PROHIBIDA L' ESTRELLA DE DAVID

Durant la sessió judicial del matí (que ha resultat inevitablement molt curta), continua declarant la mateixa testimoni de l' empresa, que va començar ahir. Al final, carregada de mala consciència, assumeix quasi totalment la postura de la patronal i recolza la decisió d’acomiadar el Daniel.

A la tarda, es trenca la monotonia i el judici adquireix un ritme diferent. Li toca declarar al primer testimoni de la defensa, un noi de la mateixa edat del Daniel, que també té el carnet del sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW) i llueix la xapeta a la solapa de la camisa. Sempre m' ha resultat especialment teatral, la manera com els jutges s'aixequen i alcen la mà dreta, en aquest país, per prendre el jurament als testimonis.

El cambrer, també dempeus i amb la mà dreta aixecada, assegura que dirà tota la veritat i només la veritat. I així comença a explicar les malifetes que l' empresa Starbucks ha anat cometent contra el personal de la Cafeteria de l' Avinguda Madison. La reacció sindical amb les octavetes, les pancartes i els piquets informatius enfront dels establiments... Queda clar que ha arribat un moment, en aquest conflicte, en què la problemàtica ha transcendit l’àmbit estricte de les relacions laborals i ha arribat a despertar, fins i tot, una certa consciència ciutadana. Per això, en algunes concentracions de treballadors, apareixen altres col·lectius, com la gent de "Make the road by walking" (Feu el camí caminant) o "Milion Workers March", els quals aspiren a organitzar manifestacions que arribin a un milió de treballadors...

A un cambrer l’havien sancionat perquè portava penjada al coll una medalla amb l' estrella de David. Ell es va defensar de l' antisemitisme de l' encarregat, argumentant senzillament la seva condició de jueu, però no hi va haver manera d' aturar la discriminació...

Es veu que aquest noi que declara, (que també té amics dins de la sala) s' està esforçant molt i realment aconsegueix donar una molt bona impressió a la jutgessa. Dóna proves del fet que els militants d' aquest sindicat no només saben manifestar-se respectuosament, sinó que a més, fan seriosament la seva feina professional. En canvi, l' empresa no perd oportunitat de fustigar els seus treballadors, tant si es tracta de les samarretes, de les insígnies o de les gorres que porten...

La jutgessa va prenent nota de tot, pel seu compte, malgrat que la secretària ja ho està gravant tot en cassettes, que periòdicament va renovant, fins que es dóna per acabada la sessió. La jutgessa explica que tant dijous com divendres li és impossible de fer judici i emplaça tothom per dilluns que ve. Jo penso que no hi podré ser, perquè aquest cap de setmana està previst el desplaçament, amb els amics dels MOVE, a la presó de Mumia Abu-Jamal, State Correctional Institution Greene, a la punta més oriental de l' estat de Pennsylvania. Després, en Daniel ja em posarà al dia de l’evolució del judici.

COCA-COLA, STARBUCKS I POLICIA

Al vespre, marxo cap a casa, baixant per la Cinquena Avinguda. I a la cruïlla del carrer 29, em trobo una església protestant: "Congregation and friends of Marble Collegiate Church". Em crida l' atenció que, a la tanca de ferro que rodeja tota l' església, hi ha penjada una gran quantitat de cintes de color groc, de mig metre de llargada. També n’hi ha de blaves i verdes, intercalades, però moltes menys. Al costat, uns grans cartells expliquen el seu significat.
Les cintes grogues representen les pregàries per les famílies i els amics dels MILERS de persones que han perdut la vida a l' Irak, en compliment del deure. El nombre de cintes grogues augmenta cada dia, a mesura que continuen morint allà més soldats dels Estats Units. Veig que aquestes cintes grogues tenen totes un nom inscrit amb especificació de la graduació militar del mort, mentre que les verdes i blaves no en tenen cap, de nom.
Les cintes blaves representen les pregàries per les famílies i els amics de les DESENES DE MILERS de ciutadans iraquians, que ja han perdut les seves vides i per tots els qui han resultat ferits a la guerra. El cartell especifica que la quantitat de dolor i patiment es humanament impossible de quantificar.
El cartell acaba explicant que les cintes verdes representen les pregàries per la pau, que continuen diàriament, a l’espera d' aquell dia en què la guerra ja no sigui una opció.
El cartell porta data del 19-3-06, tercer aniversari del començament de la invasió de l' Irak. Segurament, per tant, encara ressenyen només desenes de milers d' irakians morts, quan ara, el New York Times ja dóna xifres properes al milió de civils morts en aquesta guerra, que es il·legal, segons els criteris mínims del Dret Internacional.
Continuo caminant cap el sud de Manhattan i arribo a Union Square. Aquí sempre hi ha paradetes de diferents mercats i productes, però avui un gran cartell anuncia que és la Nit de la Policia. Hi ha diferents taules, una per a cada cos de la policia. I al costat, formant part del muntatge, els inevitables stands de la Coca-Cola i d' Starbucks, que naturalment són entitats col·laboradores... les taules estan ateses majoritàriament per dones. M'acosto i agafo un prospecte de la secció especial de la Policia Antiterrorista. Sota la rúbrica que diu Què pot fer un bon ciutadà per ajudar, es fa constar el que la Policia aconsella: denunciï si ha vist algú que fa fotos a prop d' una instal·lació del Govern, que es pugui considerar sensible, o alguú que confeccioni un mapa, o que observi amb llargavistes... o que prengui notes ! i, en llegir això, sense ni adonar-me’n he guardat precipitadament a la motxilla el meu bolígraf i el meu quadern de notes, no fos cas que...

Francesc Arnau i Arias, quarta crònica, 9-8-07