L'EXÈRCIT DELS USA ATACA ELS USA

New York 7.- Avui, en acabar la sessió del matí del judici entre la cadena de cafeteries Starbucks i el Sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), a l' hora del lunch, he anat al Bryant Park, on existeix una biblioteca a l’aire lliure, a la cantonada del carrer 42 amb la Sisena Avinguda, que també és coneguda com a Avinguda de las Ameriques. Em disposava a començar tranquil·lament el meu entrepà i la lectura del "Washington Post",quan un parell d' estudiants, que semblaven molt aplicats, se m' han acostat i m' han interromput. M' oferien deu dòlars, per tal que els expliqués, precisament, la meva opinió sobre el funcionament dels tribunals nord-americans. I encara que els he dit que aquests dies estic assistint com a observador al judici aquest d' Starbucks, suposo que dec haver fet una cara rara, perquè de seguida s' han excusat dient que tornarien més tard, quan ja hagués acabat el meu entrepà... Jo em quedo amb la impressió de que els rars són ells (aquests nord-americans) perquè a mi encara no m' havia passat mai ni enlloc això que, per contestar més o menys de pressa una mena d'enquesta, m'oferissin diners... de totes maneres, va passar una hora i no varen tornar. S' acostava el començament de la sessió judicial de tarda i vaig haver de marxar. A l' altra punta del parc, em va semblar veure'ls asseguts en una taula, prenent notes davant d'una tercera persona, que deu haver guanyat deu dòlars.
La primera notícia de la portada del Post de Washington, ve donada per una gran fotografia de Bagdad, al vespre, on es veuen uns helicòpters patrullant. El peu de la foto explica que, malgrat tots els controls, ahir va esclatar un altre camió-bomba, va matar trenta una persones (entre ells sis soldats ianquis) i va deixar nombrosos ferits. També a primera plana es destaca que, a la ciutat de Basora, al sud de l' Irak, la violència creix, a mesura que les tropes britàniques es retiren. I els nord-americans tenen por que passi el mateix a Bagdad, quan les seves tropes marxin...
Hillary Clinton i Rudolf Giuliani continuen sense parar la seva campanya particular per a les properes eleccions a la presidència USA... Al municipi de Huntington, a l' estat d' Utah, dilluns es va enfonsar una mina de carbó i va atrapar sis miners, que avui encara no se sap si són vius o morts...
A una sola columna i en pagines interiors, es pot llegir que en una presó d' Atlanta, a l' estat de Georgia, hi ha un pres afro-americà condemnat a mort, que es diu Troy Davis. Està acusat de matar un policia i havien de posar-li la injecció letal el passat 17-7-07, però els seus advocats varen aconseguir que, el dia abans, els tribunals li concedissin una pròrroga de vida de noranta dies, a causa del fet que havien transcendit contradiccions dels testimonis, posteriors al judici i ara caldrà que tornin a declarar. Veurem.
Precisament aquests dies estem esperant noticies sobre la sentència del judici que se li va fer, el passat 17 de maig, a Mumia Abu-Jamal, el periodista afro-americà condemnat a mort, també amb l' acusació d' haver mort un policia... blanc.
I ara repasso un còmic de tres tires, que l' humorista Tom Toles del Post ha publicat avui. S’hi veu un ciutadà davant de la pantalla del televisor, on el locutor està donant notícies de la guerra de l' Irak: "La potència estrangera que subministra armes als nostres enemics, a l' Irak, ja ha estat identificada i resulta que és... els Estats Units... que han perdut el rastre de la tercera part del total d' armes enviades a l' Irak... Sembla que no serà possible donar una resposta ràpida a la situació... a causa de que els militars nord-americans estan dedicats plenament a atacar USA i a defensar USA... simultàniament !"

"STARBUCKS: PER QUÈ NO ENS DEDICA UNA MICA DE TEMPS ?"

Avui, a la sessió del matí, ha declarat un alt executiu d' Starbucks, que és el responsable de tots els establiments de la costa Est dels USA. Només a la ciutat de New York hi ha cent trenta cafeteries de la cadena. A preguntes dels advocats del treballador, aquest home fa una declaració molt agressiva, contra el sindicalista Daniel Gross. Hi ha moments en què les seves pròpies afirmacions el posen en evidència. Com quan explica, indignat, que els treballadors i treballadores l' esbroncaven i l' increpaven, el dia de la vaga, quan va voler travessar el piquet informatiu de la porta principal de la cafeteria, per anar cap a casa seva. Aquí la jutgessa li ha demanat un exemple de les paraules textuals que li deien. I l' executiu ha contestat: "Em deien que per que no dedicava una mica del meu temps a parlar amb ells". I això ho ha dit imitant els marramiaus d' un gat, que és com, segons ell, li cridaven els del piquet.
I com que s' ha adonat que això no impressionava la Jutgessa, llavors ha afegit que recorda perfectament que el Daniel era un dels del piquet. I que fou ell el que li va dir: "No te' n vagis, que ja sabem on vius!". Això ha indignat en Daniel, que al final de la sessió ens ha comentat que, afortunadament, té testimonis del fett que ell no va participar en el presumpte assetjament de què parla l' executiu. I que, en canvi, sí que va fer de portantveu dels treballadors, quan varen arribar les càmeres de televisió a la roda de premsa.
La sessió de tarda s' ha acabat quan encara no havia declarat del tot l'altre testimoni del dia. Una senyora que s' ha presentat com a Cap de la Secció de Recursos Humans i que, pràcticament, esta aportant molt poca llum al cas. Sempre és d' agrair que almenys no sigui tant agressiva com l'executiu anterior...

ALGUNS ACCIDENTS SÓN OBRA DE DÉU

Al final del dia, he tingut temps d' anar a la biblioteca, a veure què trobava per entendre una mica més les reaccions de la gent d'aquí, davant d'accidents com el del pont de Minnessota d' ara o allò de New Orleans, el 2005. Trobo un llibre confeccionat a base fotografies dels Arxius Municipals de New York. El llibre s' ha publicat aquest any 2007 i el fotògraf es deia Eugène de Salignac. El títol: "New York rises" (Nova York s' eleva).
Resulta que a principis del segle passat, el 25-6-1923, a la cruïlla d'Atlantic Avenue i Flatbush Avenue, al barri de Brooklyn, va caure al mig del carrer un tren de dos vagons, que circulava elevat, i va matar instantàniament set persones. Setanta més varen quedar ferides. L' empresa de transports va qualificar el fet de "obra de Déu", però l' alcalde d' aleshores, James J.Hylan, que havia treballat com a maquinista de tren anys enrera, va ordenar una investigació exhaustiva. Així, resulta que els inspectors municipals varen descobrir que la major part de la infraestructura estava podrida i demanava a crits un recanvi, ja que s' havia inaugurat en 1898 i ni amb prou feines n’havien fet el manteniment...
Els anys passen, però el Sistema Capitalista continua intentant les mateixes tàctiques de distracció.

Francesc Arnau i Arias, 7-8-07, tercera crònica.

LA MULTINACIONAL STARBUCKS DE CAFETERIES, CONTRA ELS SINDICALISTES

New York 6.- Aquest matí, a dos quarts de deu, quan entràvem a la sala del judici, encara em ressonaven al cap els crits que feien, la tarda del dissabte, aquells nanos (i no tant nanos) que s'emborratxaven davant nostre, a la destil·leria de cervesa de Brooklyn. Tot d' un plegat, un d' ells s' estirava al terra i començava a fer flexions amb els braços, fins que no podia més. Dos o tres vigilaven que les flexions es fessin correctament, és a dir, que el cos no toqués a terra per a res. I tots els altres, que eren vuit o deu més, cridaven com a energúmens i entrecreuaven juguesques amb dòlars. Quan el de les flexions va superar el numero mínim que li havien marcat, la cridòria va ser sensacional. Mitja concurrència estava pendent d' això. L' altra mitja seguia bevent cervesa i anaven a la seva. El de les flexions va fer-ne alguna més, però ja ningú no li feia cas. Els vuit o deu anaven passant comptes de les juguesques amb dòlars. La taula estava plena de gots de plàstic, plens i buits. De cop, s' aixeca un noi que estava molt prim i comença a menjar-se les pizzes, que havien sobrat i que encara estaven dins les capses de cartró, que diuen "to take away". Mastega amb les dues galtes inflades. No dóna l' abast. Comencen altra vegada les juguesques i els crits d'ànim. El noi s' ho va empassant tot. Han de treure-li un tros de cartró de la mà. Per poc no se l' empassa... No queda ni una engruna de pizza... i tornen a passar comptes amb els dòlars. Uns han guanyat i altres han perdut. I així dissabte rera dissabte, juguesca rera juguesca...
No puc evitar d' imaginar-me aquests nois (juntament amb les noies que els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells) vestits amb l' uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes, enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni ningú els importi res...




LA JUTGESSA DIU BON DIA I SOMRIU



Però entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament d'un sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks. La sala no és gran ni petita. No hi ha restriccions per entrar-hi. Hi entra tothom que vol. No som gaires. Hem passat el control de la planta baixa i ara estem al pis número 14 d' un d' aquests gratacels del carrer 45, prop de Times Square, al mig de Manhattan.
Els advocats de l' empresa i els dels treballadors seuen en taules diferents i ben separats. Una mampara de mig metre els separa dels quatre bancs destinats al públic. I sobre una discreta estrada, d' encara no un pam d' alçada, hi ha la taula del jutge i al seu costat la del secretari. Entremig, la cadira destinada als testimonis que han de declarar.
Quan és l’hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, peròsense toga. De toga no en porta ningú. És la Jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s' asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial.
Abans que res, pregunta als advocats si volen parlar alguna cosa "off the record", abans de començar el judici. L' advocat del treballador s' afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta el cassette i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l' empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador. Daniel Gross, el sindicalista acomiadat, riu i ens comenta en veu baixa que sembla mentida, que una empresa que ven cafè a mes de quaranta països, a tot el món, estigui rondinant perquè ha de fer unes quantes fotocòpies.
Després entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers", que és el que son en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així no afluixen i continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament diuen que és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta (segons els advocats de la cadena Starbucks), és enfonsar l' empresa. I a més diuen que el Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals i que tampoc no li agraden els jutjats socials...





ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT



La jutgessa diu de seguida que es farà un descans per dinar i per això m’adono que el judici pot durar tot el dia. Efectivament, ens hi passarem vuit hores, repartides entre el matí i la tarda. I a més, no hi ha ningú a la porta esperant. Ningú no es queixa perquè el judici s' allarga. Avui és l'únic judici que han convocat. Això també és es nou, per a mi, acostumat com estic al fet que els jutges, a Barcelona, m’apressin per acabar les meves defenses, amb l' excusa que hi ha encara molts altres judicis pendents i que la gent s'està esperant a la porta.
El plat fort de la sessió d' avui ve donat per la declaració d' un testimoni de l' empresa, el manager de l' Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava el Daniel. És el típic encarregat, que té com a missió no dir-li la veritat al tribunal, sinó dir només allò que convingui als interessos de l' empresa. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps, per assegurar-se que mereix la seva aprovació.
Hi ha episodis que resultarien francament ridículs i ens en riuríem, si no fos que el que està en joc és el lloc de treball... Com quan el manager explica que no fan cap discriminació entre els treballadors que porten les xapes oficials de l' empresa i els que prefereixen portar les insígnies del sindicat. O quan explica que alguns treballadors s' han queixat, perquè el Daniel els fa "mobbing". En Daniel ens comenta que hi ha hagut dos treballadors que han estat objecte de pressions, per part de l' empresa, per tal que els denunciïn, amb l' excusa els hauria insistit en la conveniència d'organitzar-se en el Sindicat IWW.
L' interrogatori d' aquest testimoni ha durat gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat reconeixent que la decisió d' acomiadar al Daniel va ser exclusivament seva, quan en realitat legalment un manager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.





QUIN CONTRAST AMB EL SINDICALISME DE COLÒMBIA!



Entre el públic també hi ha present l' amic Julián, originari de Colòmbia, treballador de la construcció a New York i corresponsal de l'emissora Ràdio Bronka, de Barcelona. La seva presència em fa recordar que, en els últims deu anys, han estat assassinats dos mil cinc cents (2.500.-) sindicalistes colombians, per obra del terrorisme d' estat, finançat sobretot per les grans empreses multinacionals. Aquests dies, un altre amic colombià m' ha fet veure uns quants documentals: "Fosas Comunes", que ja l' han passat, fa pocs mesos, al programa "Contravias" de la TV colombiana, presentat pel periodista Hollman Morris. "La Sierra", de l' any 2003, on s' explica la lluita entre els paramilitars i la guerrilla de ELN (Ejército de Liberación Nacional) en aquest barri de Medellín; recentment ha aconseguit un premi al Miami Film Festival. "The Hidden Story", de l' any 2001, realitzada per unes ONG, per explicar la guerra bruta, a càrrec de l' estat colombià. I "La Ley del Monte", de 1989, realitzada per la cadena de TV anglesa Channel Four. Tot plegat resulta francament esgarrifós...





"NO HI HA RES MÉS FORT QUE EL SOLDAT IANQUI”



En acabar el judici, ens acomiadem fins demà, que ha de continuar. I jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà. Molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos. Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen: "No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".
Menys mal que, al costat d' això, ja he vist que a diverses llibreries tenen l'última obra de Noam Chomsky: "Failed States" ("Estats Fracassats"), que comença recordant aquell manifest que varen fer, ja en els anys cinquanta del segle passat, Bertrand Russell i Albert Einstein, on recordaven al món que cal renunciar a la guerra, si no volem acabar amb la raça humana...

Francesc Arnau i Arias (segona crònica, 6-8-07)

"VOLEM DINERS PELS PONTS I LES CIUTATS ! NO PER LA GUERRA !"

New York 4.- Per distreure la gent que fa les llargues cues de viatgers, davant del control de passaports de l'aeroport Kennedy, la policia ha instal·lat pantalles gegants a les sales d' espera, on van passant butlletins informatius. La nit de dijous passat, quan va arribar el meu avió, la notícia estrella era l' enfonsament del pont de Minneapolis, sobre el riu Mississippi, al seu pas per l' estat de Minnessota. El locutor només fa que repetir que tothom ha d' estar tranquil, perquè no hi ha cap indici que es tracti d' una acció terrorista, encara que el cap de policia de la zona assegura que s'està muntant, sobre el terreny, un dispositiu policial com els que estan previstos per a qualsevol "escena del crim". Pel Sistema, aquest és l'únic punt important: emmarcar el fet en la seva guerra particular contra el terrorisme, encara que sigui per exclusió... No són importants, les persones que han mort. El que compta es que no les ha matat AlQaeda.

Ara bé, a les cares d' alguna gent es nota que no en tenen prou, amb això. Es recorden de New Orleans, el 2005. Va quedar claríssim que aquell desastre s'hauria pogut evitar. Que hi havia hagut un problema de falta de manteniment de les infraestructures. Per això, amb motiu de l' enfonsament del pont, ja han sortit comunicats acusadors, com el de la plataforma popular "Troops out now!" ("Que tornin les tropes ja !"). I el titular del seu comunicat diu: "Money for bridges and cities ! Not war!" es a dir, "Volem diners pels ponts i les ciutats! No a la guerra!". I jo recordo l'enfonsament del túnel del metro al barri del Carmel, a Barcelona, el 2006. I l'apagada general a la mateixa ciutat, a mitjans de juliol passat: diferents països, mateixos problemes, mateixos responsables.

SOLIDARITAT AMB COLÒMBIA

Com sempre, en arribar, els meus amics de Nova York em posen al dia sobre les campanyes que s' estan desenvolupant aquí. La que es fa contra el Tractat de lliure Comerç amb Colòmbia, per exemple. Es tracta de fer veureals congressistes nord-americans que no poden, ara mateix, centrar-se en tirar endavant aquest tractat econòmic --que no és ni més ni menys que una manera mal dissimulada de seguir explotant els països de Llatinoamèrica, sinó que, abans, cal que es preocupin de la quotidiana violació de drets humans a Colòmbia.

Em parlen molt d' un senador colombià, Gustavo Petro, militant d' un partit d' esquerres, que es diu "Polo Democrático". Sembla que aquest home s' està jugant la vida a diari, a Bogotà, amb les seves intervencions parlamentàries d' oposició al president Álvaro Uribe que, com tothom sap, té vincles molt estrets amb els esquadrons de la mort dels paramilitars contra-revolucionaris. Per cert, que aquest senador va venir a Barcelona, el maig passat, i va participar en actes públics amb el recolzament de la Mesa Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.

Una altra de les fites solidàries d' aquests dies, a Colòmbia, la constitueix una iniciativa del pare d' una de les persones segrestades per les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), que és la guerrilla més antiga del continent sudamericà. Aquest pare, conegut com el professor Moncayo o també com "El Caminante de la Paz", ha recorregut uns mil quilòmetres a peu, juntament amb la mare, des del departament de Narino fins a Bogotà, per reivindicar l' inici de converses entre govern i guerrilla, de manera que es faci possible un acord humanitari, que faciliti una sortida a la guerra civil, amb el consegüent alliberament d'ostatges.

La família Moncayo, encara que el seu fill segrestat és policia i fa deu anys que el tenen les FARC, ha aconseguit polaritzar l' atenció de l'opinió pública, de tal manera que moltíssima gent, tant de dretes com d' esquerres, li està fent costat. Es per això que el president Uribe s' ha vist obligat a prestar-li atenció i ha acceptat un debat públic amb ell, fa pocs dies, al mig de la plaça Bolivar, al bell mig de la capital colombiana. Ara bé, la inflexible postura oficial de què va fer ostentació el president, contrari a tota posició negociadora, va fer que el debat no tingués cap resultat pràctic, a part de constatar quina és la trista realitat.

Mentre escric aquesta crònica, tenim sintonitzada l’emissora colombiana "Radio Caracol". En un moment donat, el locutor es refereix al professor Moncayo, qualificant-lo de "profeta", segons la visió que popularment es té d' ell. Aquest professor nega rotundament que pensi presentar-se a cap elecció. No vol liderar res més que no sigui la reivindicació de l'apertura de negociacions entre guerrilla i govern. La música de fons que se sent per la ràdio, mentre parlen d'això, és aquella d'en Joan Manel Serrat, quan canta els versos machadians "Caminante no hay camino... se hace camino al andar..." I algun dels colombians presents, s' emociona.

I el dilema de la lluita armada. En parlar de profetes, jo recordo aquelles paraules de Maquiavel, en el capítol sisè de "El Príncep", quan constata que "... tots els profetes armats han triomfat i els desarmats han estat destruïts..."

SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS D' STARBUCKS.

Daniel Gross, sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks, ja fa un any que està acomiadat. El dilluns que ve té judici, davant de la jurisdicció laboral, juntament amb altres treballadors acomiadats. Aquest noi, que és molt jove, ja ha acabat Econòmiques i ara està estudiant Dret. Està molt content, quan li ensenyo un exemplar de la revista "Directa", de Barcelona, on es va publicar una referència crítica contra Starbucks. I a continuació em convida a assistir com observador al judici de dilluns. Hi seré.

I pels barris del Lower East Side, a Manhattan, els canvis se succeeixen i augmenten any rera any. Cada vegada hi ha més bars per a yuppies. I els lloguers són cada vegada mes cars. I una nena de quatre anys plora, perquè la seva mare l’escridassa, enmig d' un jardí públic. Una mare que sembla que no entén res. I els trossos d' entrepans, abandonats per terra, són trepitjats una i altra vegada... quina disbauxa... quina ignorància...!

Francesc Arnau i Arias, NY, 4-8-07

Mumia Abu-Jamal: 12 motius per a l'esperança

Periodista revolucionario condenado a muerte en los Estados Unidos

Por Julia Wright (Cosimapp), el 3 de junio de 2007

En el caso de Mumia Abu-Jamal, la audiencia federal (cortedel tercercircuito) del pasado 17 de mayo en Filadelfiaha sido marcada por un éxito jurídico ymilitante que no cayó del cielo. Es fruto de la lucha obstinada llevada desdehace un cuarto de siglo – desde el día del arresto de Mumia Abu-Jamal, el 9 de diciembre de 1981– para que la inocencia que clama, las pruebas de esta y los testimonios que la corroboran, sean finalmente tenidos encuenta por la justicia americana. Cada uno de estos combates ganados, enumerados a continuación, ha sido obtenido desde una alta lucha y nos incita aún a más vigilancia.

Recordemos en primer lugar que , el 17 de mayo,los argumentos de la defensa han concernido principalmente el racismo que ha pervertido todos losaspectos del procedimiento jurídico habiendoconducido a la condena a muerte de Mumia: racismo del juez Sabo que tenía antes de sufallecimiento el récord de condenas a muerteen los Estados Unidos (apuntando a casi todaslas minorías), racismo en la selecciónde los jurados, aunque prohibido desde 1986por la Corte suprema.

Pero, paso a paso, fecha a fecha, evento por evento, el movimiento internacional para Mumia ha expuesto los mitos, ha desvelado las mentiras, ha quebrado el silencio de los medios de comunicación mercenarios y de los políticos que no dudan en prometer cabelleras para hacerse elegir.De esta manera el movimiento internacional ha hecho del caso Mumia un caso-punto de guía, ya desde entonces y de ahora en delante de proporción inédita:

1.Dos eventos por lo menos, programados en losEstados Unidos alrededor del 17 de mayo,fueron apuntados por el Orden fraternal de la policía(FOP) y diversos gangs [grupos] de extrema derecha a su servicio. También, los locales donde debían hacerse el concierto hip-hoppara Mumia en Nueva York el 12 de abril, y despuésun mes más tarde un homenaje a Mumia por el Sindicato de los escritores de Nueva York, fueron amenazados o clausurados y el apoyo a Mumia tuvo que deslocalizar estos eventos, ganando así nuevos lugares de audiencia para su causa.

2.Dentro de la misma iniciativa de renovación,el 17 de mayo ha inspirado la fundación de una nueva asociación americana, Journalists for Mumia[Periodistas para Mumia](ver http://www.abu-jamal-news.com/), con la finalidad de parar las manipulacionesde los medios de comunicación.

3.El 17 de mayo habían sido invitadasunas personalidades especialistas del CoIntelPro(programa clandestino del FBI para vigilar,infiltrar, acosar y asesinar a los que seoponen al gobierno), su historia, sus objetivosy su presencia constatada en cantidaden la confabulación construidacontra Mumia.Esta elección ha completado magistralmenteel asunto jurídico condenandoEL RACISMO POLÍTICO que ha pervertido el procesojurídico original – igual que el racismo a secas.Citemos, entre otros, Ward Churchill, el experto másconocido del CoIntelPro, Kathleen Cleaver,antigua secretaria internacional de losPanteras negras y co organizadoradel Tribunal internacional para Mumia (1997)y Cynthia McKinney, elegida negra a la Cámarade los representantes hasta que fue echada tras la investigación que ella llevó a cabosobre la ilegalidad del CoIntelPro .Sin hablar de la presencia de pilares del movimiento de apoyo, tales como Pam y Ramona Africa (Move) y de delegaciones extranjeras, las más notables siendo aquellas viniendo deFrancia y de Alemania– y de esta última nos llega un nuevo libro echando una luz inédita sobre las manipulaciones policiales.

4.Aún a mediados de mayo, Francia estaba en la delantera del caso,gracias a la decisión valiente, creadora y históricamenteinédita de este país, de la municipalidad de Saint-Denisde nombrar una calle en el honor de un condenadoa muerte “para que no muera”. Esta iniciativa había creado un tal vocerío dentro de los neo-liberalesamericanos que una resolución fue votada a marchas forzadas en la Cámara de los representantes, antes de que fuera retomada por los Demócratas, para ordenara Saint-Denis el desbautizar la calle. El 17 demayo caía algunos días después del primer aniversariode la inauguración de esta calle, aniversario marcado por la presencia en París y después en Marsella de una delegación de personalidades del mundo abolicionista americano.

5.la unidad entre la lucha para la abolición de la pena de muerte y la liberación de los prisioneros políticos revolucionarios tales como Mumia ha sido forjada y ha resistidoa los asaltos de aquellos que han querido“despolitizar” el movimiento abolicionistaen los Estados Unidos, tratando de ponerlo en contradicción con la lucha paralas ideas de Mumia. Pero la presencia, dentro de la delegación del primer aniversario de la calle Mumia, de Harold Wilson-el condenado a muerte número 122 y finalmentel iberado tras reconocerse su inocencia, antiguo vecino de celda de Mumia que le ayudó aganar su combate para la inocencia – y de una ilustración fuerte de la alianza entre Mumia y los abolicionistas.

6.La idea de dar el nombre de Mumia a una calle ha nacido en Marsella, cuyo Comité Mumia forma hoy en día parte de lared de apoyo transpirenaica que desciende hasta Barcelona. La municipalidad de Marsella estando políticamente lejos de tal iniciativa, el colectivo de Marsella renombra simbólicamentecada año una avenida desde hace 12 años.Es tras ser inspirados por la“creatividad” de los militantes franceses que Suzanne Ross y Sundiata Sadiq, coordinadores de Nueva-York para Mumia, han lanzado un Comité para nombrar una calle Mumia en Harlem .Las calles se diseminan,los movimientos de calle sólo podrán seguir.

7.El caso Mumia es cada vez más un prisma a través del cual los movimientos históricos de oposiciónal imperialismo americano se cimientan dentro de lamovilización. Se sabe que antes del fin de los años 90,el pacto de la solidaridad internacionalLeonard Peltier-Mumia Abu-Jamal estaban sellados por un intercambio de cartas entre estos dos prisioneros emblemáticos. Los Panteras negras y los Moveestán unidos en su combate para el reconocimiento de suestado de prisioneros políticos. Y los escritores antiguerra tales como Noam Chomsky y Howard Zinn han firmado todos peticiones y declaraciones para Mumia.

8.Una nueva obra, Race against Death:A Back Revolutionary in White America, de Michael Schiffman, acaba de publicarunas fotos inéditas de la escena del crimen tomadaspor un periodista independiente llegado el primeroen el lugar, que prueban que hubo manipulaciónde las pruebas por los policías llegadosdespués.Una foto muestra a un policíaSOSTENIENDO EN LA MANO DESNUDA EL ARMA DEL CRIMEN. La acusación habiendo rechazado tener en cuenta estas fotografías molestas para ella, estas no fueron sometidas a ningún examen de los juradosdurante el proceso jurídico original.

9.El 17 de mayo, los tres jueces de apelaciones federales, ciertamente influenciados por las repercusiones internacionales del caso,han mostrado a través de sus preguntas unaimparcialidad inédita, cuando hasta entonces sólola arrogancia y el racismo estaban sobre la mesa.Y esto a pesar del hecho que dos de los jueces habían sido nombrados por Reagan, el tercero sólo habiéndolo estado por Clinton.

10.La estrategia eficaz de Move consiste en llevarel caso así como la urgencia de la abolición de lapena de muerte delante de las instancias nacionales deorganizaciones moderadas, tanto si son negras o blancas.De esta manera, la intervención memorable dePam Africa en la Conferencia nacional de la NAACP(asociación representando a la burguesía negra)ha hecho nacer una nueva NAACP de base, aliada a la NAACP-Legal Defense Fund que siempre ha sido más radical.

11. Pero es de la NAACP-Legal Defense Fund que vino la verdadera sorpresa del 17 de mayo con la persona de Christina Swarns, brillante abogada afroamericana, que dio una impresión cierta en los jueces y sobretodo en el público. Una mujer negra de talento y de combate se ha levantado para Mumia. Esto es lo queHarlem y los ghettos, desde Filadelfia a Chicago,retendrán de este 17 de mayo, día en que desfilaronpara Mumia los comités de Toronto, Ámsterdam, Nueva York,Chicago, San Francisco, San José (CA), Londres.

12.Una sola pregunta permanece: hemos llegado a la vuelta decisiva y ¿el senyor Robert Bryan[abogado actual de Mumia], el cual recordemos ha aceptado actuar pro bono,aceptará un entendimiento más estrecho y coordinado con la estrategia militante analizada más arriba [en este texto], aceptará ceder la plaza a aquella o a aquel más al alcancede representar a Mumia en la fase final – o por lo menos de abrir su equipo a Christina Swarns o a otras mujeres y hombres del despacho internacional, donde el talento y la rabia de salvar unas vidas ya no dejan sombra alguna de la duda?

CAMPAÑA INTERNACIONALPARA LA LIBERTAD DE MUMIA ABU-JAMALPERIODISTA AFROAMERICANOEN EL CORREDOR DE LA MUERTE DE PENSILVANIAPARÍS (Francia)C. O. S. I. M. A. P. P.Comité de Apoyo Internacionala Mumia Abu-Jamal y a los Prisioneros Políticos

Concentraciones todos los miércolesde 18H a 20H delante del consulado americano en el ángulo de la plazade la Concorde con la calle Rivoli,metro Concorde (París)

tel: 00 33 (0)1 43 54 23 78

DIRECCIÓN DE MUMIA EN LA GALERÍA DE LA MUERTE DE PENSILVANIA:

Mumia Abu-Jamal

SCI GREENE169 Progress Drive

Waynesburg, PA 15370USA

Mira també:http://libertad-umia.blogspot.comhttp://www.mumiabujamal.net/

Llibertat d'expressió!

¿ 20 de Julio de 2007?
Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.
Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007

PXC: la merda creix (1)

Algú m’ha dit que en la meva mínima anàlisi sobre les Eleccions Municipals publicada en dos articles en passades edicions de “El Triangle” no havia dit res dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya.
Algú m’ha dit que en la meva mínima anàlisi sobre les Eleccions Municipals publicada en dos articles en pasades edicions de “El Triangle” no havia dit res dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya. I té raó. No n’he dit res perquè trobo que aquesta colla cal tractar-los a banda. A aquests cal mirar-los no com un fenomen més o menys electoral sinó com la mateixa merda de sempre que són. Gent d’ordre que només vol treballar i estar segurs a casa seva –diuen- i que darrere d’aquestes paraules hi amaguen, conscientment o incosncientment, les cambres de gas, l’exclusió, el racisme i el pitjor que la humanitat ha creat al llarg de la seva història, la discriminació pura i dura, ara encara només en intenció però amb la intció de fer-se llei.
Alguns diran que els seus votants només són gent que no veu bé que els serveis socials els utilitzin només els immigrants. Em repugnen els pobres que només saben mirar els més pobres per donar-los la culpa de la seva pobresa quan tots sabem que sense extrema riquesa no hi hauria extrema pobresa, quan tots sabem que el neoliberalisme porta inexorablement a fer pitjor tot allò que no sigui privat, exclusiu dels qui paguen a banda... i els principals neoliberals no es diuen Mohamed i Fàtima sinó Jordi i Pujol, o si voleu, Josep i Anglada. Oblidar la classe ens porta a la “raça”
És clar que la tasca contra el feixisme que s’està covant a casa nostra no ha de ser només d’enfrontament pur i dur i ens cal molta pedagogia, però no només. Ens cal, sobretot, un discurs d’esquerres que apunti els veritables culpables de la pèrdua de drets socials a casa nostra i arreu d’Europa: que apuntin la dreta neoliberal i la dreta que es diu socialista i és, també, neoliberal, amb noms i cognoms. Si no recuperem aquest discurs majoritàriament les mentides a la cua del peix aniran podrint el cos social i els rumors esdevindran vot per als que demanen la “preferència nacional”.

Jordi Martí Font

ONA MOVE!

Volem fer una crida a tothom qui es preocupa pels drets humans per explicar que les nostres amigues de l’organització revolucionària MOVE, preses a SCI-Cambridge Springs (Pensilvània, USA), tornen a ser molestades pels guàrdies de la presó. Un guàrdia (home) va aturar la nostra amiga, Janet Africa, amb l’excusa que havia d’escorcollar-la. Janet el va informar que va en contra de les seves creences el fet que un guàrdia la toqui, i que tenia dret a ser escorcollada per una dona, segons el reglament de la presó.
La van portar davant d’una carcellera, que es diu Dover, i aquesta, bel.ligerant, li va dir que no tenia dret a cap tracte especial, i que seria el guàrdia masculí qui l’escorcollaria. Mentre Janet replicava, va venir un altre guàrdia, a veure què era aquell aldarull. Aleshores la carcellera Dover els va dir que castigaria Janet per mala conducta i que la portaria al “forat”, és a dir, a la cella d’aïllament.
Tot això, evidentment, era una comèdia des del principi, perquè tots els carcellers saben quina és la postura de les preses MOVE pel que fa als escorcolls fets per homes. I tampoc no té sentit el que deia la carcellera Dover fent referència a un “tracte especial”, ja que el dret a ser escorcollada per una persona del mateix sexe està contemplat en la normativa de la presó.
Els carcellers saben que els nou presos i preses dels MOVE estan a punt d’aconseguir la llibertat condicional, i provoquen aquesta mena de situacions per tal de tenir una excusa per a no concedir-los-la. Pot ser que això sigui només el començament de l’assetjament als presos i preses.
Us demanem, que segons les vostres possibilitats, contribuïu a aturar aquest assetjament. Podeu:
1.Trucar a la presó i demanar per la supervisora. En cas de no poder-hi parlar, deixeu-li un missatge.
El número de la presó és 001-814 398-5400.
2. Escriure a la presó:

SCI-Cambridge Springs
Debbie Sims Africa #006307

Janet Hollaway Africa #006308

Janine Phillips Africa #6309451

Fullerton Ave.Cambridge Springs, PA. 16403-1238
3. Enviar el vostre nom, cognoms i DNI a aquesta adreça:
coordinadoraantifeixista@hotmail.com
Durant aquest proper mes d’agost, una delegació d’aquesta coordinadora visitarà les preses i farà arribar, personalment, les signatures recollides a la presó.
Ona Move!
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/
http://www.onamove.com/

PXC: la merda creix

Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment.
Rellegeixo aquests dies “L’ou de la serp”, les cròniques periodístiques que Eugeni Xammar va escriure des d’Alemanya per a “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat” als anys trenta i que retraten l’ascens del nazisme en la cultíssima societat alemanya del moment. La cultura no va aturar la percepció, esperonada per la crisi econòmica que vivia el país, que tots els mals dels alemanys venien els jueus. No importa que siguin nouvinguts o que visquin en un lloc de fa centenars d’anys. El que importa és que buscant culpables sempre és més fàcil acusar els qui menys es poden defensar o els qui prescindeixen de fer-ho. Dels acudits a les cambres de gas només van passar uns anys.
Quant de temps haurem d’esperar per no sentir més irresponsables com els de CiU del Vendrell que proposaven un govern municipal unitari amb PXC a dins? Quan entendran que a l’extrem de la dreta hi ha l’exclusió i la negació dels drets humans per a tothom i aquests es diuen humans precisament perquè van destinats a totes i tots els humans?
No vull acabar sense tractar un tema que em rebenta especialment. Diuen els xenòfobs amb cara de bona gent que els musulmans discriminen les dones. I tenen raó en una part important de l’aplicació de l’islam. Tal com fa el cristianisme en la majoria de les seves aplicacions. Tal com la nostra societat suposadament igualitària en matèria de gènere feia només trenta anys enrere, tractant-les com a menors d’edat... I em rebenta perquè la majoria dels qui ara defensen aquesta igualtat que els “moros” impedeixen mai no han mostrat cap mena d’interès a defensar els drets de la dona, cap ni un. Em sorprèn agradablement que hagin canviat de bàndol, però tots sabem que no és això.
La nostra feina ara és que el neofeixisme esdevigui només una anècdota. Si no, el nostre camí col·lectiu repugnarà els nostres fills i a nosaltres mateixos. I no val a dir que són com nosaltres però una mica ximplets. Perquè així era com anomena Xammar a Hitler en un dels seus articles el 1923 i no cal que us expliqui com va acabar el ximple.

Jordi Martí Font

Anglades, Goebbels i CIA

Els últims dies de la campanya electoral de maig, vaig llegir a Vic l’octaveta apòcrifa, en què es demanava el vot per a la Plataforma per Catalunya d´en Josep Anglada, després d´exposar-hi tota una sèrie de falsedats i malifetes, atemptatòries contra la dignitat de nombroses terceres persones, tant físiques com jurídiques. No vaig trigar en adonar-me que aquest pamflet no l´havia fet ell, tot sol. Ha de tenir algú que li redacti aquestes coses. Després, per internet, vaig trobar el currículum d’Albert Anglada, el de Sant Quirze de Besora, on ja es fa constar que aquest Anglada, un mercenari de la ploma, és l´encarregat de propaganda de l´altre Anglada, el que proposa la pena de mort despietada com a solució final de tots els problemes.

LA PSICOLOGÍA D’ADOLF HITLER.

A hores d´ara ja deuen ésser una mica avançades les diligències judicials per deduir responsabilitats penals, en l´afer de les octavetes intoxicadores, però, si encara hi hagués algun dubte, es podria realitzar una diligència provatòria definitiva, que consistiria a tancar l´Anglada (el que està contra els treballadors estrangers) en una habitació tot sol, durant dues hores, amb paper i llapis, a veure si és capaç de fer una redacció escolar. A veure si, per exemple, és capaç d´explicar (per escrit) la seva opinió sobre l´estudi psicològic que la Gestapo li va fer al Führer nazi-feixista Adolf Hitler, el 1942. Un estudi que ara acaba de publicar la revista “Sapiens”.

L´ALBERT I EL TERCER REICH

Pel que fa a l´altre Anglada, l´Albert –que igual pot posar la seva ploma al servei dels interessos capitalistes de la patronal osonenca, com al servei dels qui tenen llicència d´armes, porten pistola i encara creuen en l’àguila imperial franquista; cal tenir en compte que no deixa de ser només un nouvingut a la ultradreta. I que no es pot pas matar tot el que és gras. I que potser d´aquí a poc temps n´haurem de parlar com d´un passavolant que haurà hagut de demandar l´Anglada de la Plataforma, davant de la jurisdicció laboral, perquè a ell tampoc li haurà pagat tots els seus honoraris, pels serveis prestats.

I a aquest Anglada de St. Quirze, pixatinters tan versàtil (a qui jo havia tingut fins ara per una persona de naturalesa pacífica i reposada, d´un temperament molt allunyat de la grolleria angladista) caldria fer-li veure que n´està molt, d´equivocat, però que ell encara té remei, si treu enraonadament les conseqüències naturals de tot això, confessa i es penedeix de la seva implicació en la maniobra de l´octaveta apòcrifa.

Per ajudar-lo, amb aquest objectiu, li podríem fer passar també dues hores assegut en una biblioteca (penseu que qui no seu, no sap) on tingui a l´abast obres de consulta plausibles i pertinents, amb l´encàrrec que expliqui la seva opinió sobre les tesis que es contenen a l´obra de Friederich Nietzsche. “Així parlava Zarathustra”, per exemple. Així confio que Albert Anglada s’adonaria que la seva capacitat d´anàlisi filosòfica és molt superior a la de Paul Joseph Goebbels, el Ministre de Propaganda del Tercer Reich, que va ordenar divulgar les obres de Nietzsche entre el poble alemany, pensant que la teoria del superhome faria més creïbles els seus deliris mafiosos i nacional-socialistes.

“DER UNTERGANG”

No sé si els dos Anglades han tingut ocasió de veure la pel·lícula “Der Untergang”, del director Olivier Hirschbiegel. Aquest títol fou traduït al castellà, massa literalment, de manera inexacta i poc fidel, com a “El Hundimiento”. Una traducció més aproximada i correcta, seria “El descenso”. La diferencia no és poca, perquè mentre “enfonsar” i “enfonsar-se” són accions que es realitzen de cop i normalment de manera violenta (penseu en les Torres Bessones de Nova York) en canvi, “descendir” representa una acció contínua, però pausada i sovint deliberada.

Vull dir que la premeditació amb què varen actuar el Führer i el seu Ministre de Propaganda, fins al final, es compagina malament amb la idea d’enfonsament. Però aquesta premeditació sí que té cabuda en l´expressió alemanya “Der Untergang”: “el Descens… cap a les profunditats… de l´Infern”, en el sentit clàssic de la paraula.

Estic segur que Josep Anglada fa el que fa de manera deliberada i premeditada. Amb alevosia. I sap perfectament on vol arribar. Per cert, no sé si aquest Anglada de la pistola troba edificant un final com el d´Adolf Hitler, dins el búnker de Berlín, en 1945, tal com es veu a la pel·lícula…

I a l´Albert Anglada, el psicoesteta del llacet (que no està clar si sap ben bé on s´ha ficat, ni on va, ni on el porten) li recomano que es fixi en el personatge que representa a la pel·lícula l’esposa de Goebbels. Aquesta actriu (que per mi és qui hi fa el millor paper) aconsegueix fer-nos entendre una trista realitat: els apòstols sectaris, remunerats o no, poden arribar a ésser més fanàtics que els fundadors d´aquella secta destructiva de la creu gammada.

I CIA.

I la companyia, els acompanyants. Jo no puc acabar aquestes vulgaríssimes notes, (que són tretes de la història mateixa dels països europeus, de la nostra cultura i de la nostra manera de viure) sense donar un cop d´ull a l´hemeroteca, ara que alguna gent recorda aquella plataforma, que va començar amb el nom impropi de vigatana. Era l´any 2001, quan alguns columnistes (sovint arrencats a la mediocritat acadèmica més pura i grisa; la mediocritat m´horroritza) columnistes cofois amb la influència que creien tenir, a l’hora de configurar l´opinió pública d´Osona, es dedicaven a presentar la mala intenció de Josep Anglada, com a “… una iniciativa individual, més aviat marginal i gairebé pintoresca…” (1). El seu objectiu era desmobilitzar la gent. I als qui gosàvem fer denúncies judicials contra el racisme i la xenofòbia, ens deien que estàvem equivocats i que érem uns irresponsables.

Aquests pretesos comunicadors, tan demòcrates i tan correctes políticament, es varen equivocar de manera estrepitosa, en jutjar tant precipitadament Josep Anglada. I és a aquelles opinions equivocades i equivocadament difoses, a les qui jo faig responsables de la vergonyant situació que avui tenim creada a Vic: l´Anglada ha tret tants regidors com el PSOE. Un PSOE que ja fa temps va renegar dels seus orígens i que té molt poc de socialista, gairebé res d´obrer i molt d´espanyolista…

Aquells columnistes i tertulians equivocats, que ara han vist aigualida la seva tronada prepotència, ja ens varen oferir l´any 2001 símptomes clars de la decadència seca a què estan arrossegant els seus propis partits polítics, des de ja fa anys. Decadència que per altra part està, en aquest Sistema, perfectament estudiada i prevista.

Sort que encara en som molts, els qui sabem que, en aquest país nostre, les coses s´han de fer gairebé sempre per negació. I aquí, per tirar endavant la desprovincianització i, en definitiva, la Revolució, només hi ha un camí: evitar la contra-revolució, fer-li front com sigui… ¡

(1) Nota: Vegeu Josep Burgaya, “Anècdotes i Categories”, a “l´Extra”, suplement de cap de setmana de “El 9-Nou”, corresponent a la setmana del 10 al 16-3-01



Francesc Arnau i Arias
28-6-07

Joan Carles Fuentes admet que va fer 3.000 còpies d'un pamflet que ridiculitzava els immigrants

Segons informa El 9 TV,

Joan Carles Fuentes ha comparegut finalment aquest dijous al jutjat de Vic per declarar en relació al repartiment d'un pamflet que ridiculitzava els immigrants a Vic. Fuentes ha reconegut haver fet 3.000 còpies del pamflet que, segons ell, es va trobar a la bústia de casa seva i que després va repartir amb altres membres de Plataforma per Catalunya. Va anar a una empresa i va pagar la factura en nom del mateix partit. El jutjat havia intentat citar Fuentes dues vegades abans d'aquest dijous quan finalment ha anat al jutjat acompanyat del seu advocat, l'ultradretà Esteban Gómez Rovira.
El primer dia que havia de comparèixer, ell i Josep Anglada van fer una roda de premsa on negava haver fet més de 3 o 4 còpies per als amics.

La declaració del regidor de PxC davant del jutge s'ajorna per tercera vegada

La declaració davant del jutge de Carles Fuentes, regidor de PxC per l’Ajuntament de Vic, prevista per avui aquest matí, s’ha tornat a ajornar. Amb aquesta, ja són tres les vegades que s’ha canviat la cita al jutjat de Vic.El passat divendres, la declaració no va ser possible perquè els Mossos d’Esquadra no van poder citar Fuentes formalment. Llavors, es va traslladar a ahir dimarts, tot i que tampoc es va poder celebrar la trobada perquè només es va poder fer la citació per telèfon, no personalment. Finalment, es va convocar Fuentes per avui aquest matí, però el regidor de PxC va demanar el canvi de dia per demà dijous, també pel matí, la qual cosa el jutge va acceptar.
Fuentes està implicat en la presumpta distribució d’uns pamflets abans de les eleccions on es ridiculitzaven els immigrants, Es podria enfrontar a una acusació per un delicte contra els drets fonamentals i les llibertats públiques. El tema és a debat al Fòrum d’osona.com.

EL FRANQUISME RESSUSCITA A OSONA

La societat osonenca ha estat, des de fa anys, una societat receptora de persones immigrants, de tot l’estat i d’altres països del món. I ha demostrat sempre una gran maduresa i una excel·lent capacitat integradora. Els immigrants, colze a colze amb la gent de la comarca, hem estat treballant per aconseguir la cohesió necessària per viure en pau.
Des de fa uns anys, però, ha aparegut a Vic un virus. És un virus del passat que vol trencar amb aquesta convivència modèlica. És un virus que, a més, amenaça d’estendre’s per tot Catalunya. És un virus que es diu feixisme i que molts ens pensàvem que ja estava eradicat, però que sembla que alguns tenen ganes de fer ressorgir.
N’hi ha que diuen que han votat la PXC perquè estan “empipats”. Amb tots els respectes, però això no és un argument lògic. Ni tan sols és un argument. Quan Hitler matava jueus, els qui el votaven també estaven “empipats”?
Si hi ha petits problemes de convivència (“un veí no em deixa dormir”, per exemple) la solució és parlar-ne, no generalitzar el problema i aplicar-lo a tot un col·lectiu.
PXC ha arribat a l’extrem, absolutament denunciable, de fer córrer un pamflet (amb noms reals de gent d’aquí, compromesa en la defensa de la diversitat cultural) com si en fossin els autors. És la mateixa tàctica que feia servir Goebbels, ministre de propaganda del tercer Reich, a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta, quan governaven els nazis.
El partit de l’Anglada s’hauria d’il.legalitzar, ja que incompleix clarament l’article 510 i altres del Codi Penal vigent.
La feina de tots nosaltres, doncs, ha de ser aturar de nou aquest feixisme ranci de l’ultradreta, i vacunar la nostra societat d’aquest virus. Seguirem treballant. Les circumstàncies actuals, lluny de desmoralitzar-nos, encara ens faran més forts; renovem la nostra crida als ciutadans per tal d’aconseguir una opinió pública que exigeixi els drets i llibertats de tots.

FEIXISME MAI MÉS, NI A VIC NI ENLLOC!

Jamal El Messiani (Centre islàmic de Vic)
Vic, 13 de juny de 2007

Un regidor de la PxC haurà de declarar al jutjat per incitar a la discriminació racial

Segons ha informat El 9TV,


El número 3 de la llista de la Plataforma per Catalunya a Vic ha de declarar aquest divendres al jutjat de Vic per un suposat delicte d'incitar a l'odi i a la discriminació racial. Se l'acusa d'haver repartit uns fulletons abans de les eleccions ridiculitzant els immigrants per tal d'aconseguit vots pel partit xenòfob de Josep Anglada.

veure video

Endavant contra el feixisme!

Després de la primera reunió convocada avui (19 de juny) per Veus Diverses, a la qual han assistit una cinquantena llarga de persones, se n'ha convocada una altra per al proper dimarts, 26 de juny, al mateix lloc i hora (casal Claret, carrer de la Ramada, 14, Vic, 9 del vespre), per tal d'anar concretant les diferents propostes.

Queda anul.lada la reunió que havíem convocat per al dia 22 al Casal Independentista.

Seguirem treballant!

Protestes a Manlleu i Roda contra la Plataforma per Catalunya

(Presa de possessió de l'alcalde de Manlleu, 16-6-07)

El Moviment Assembleari per la Convivència ha fet arribar un comunicat a totes les llars de Manlleu i Roda convocant-los a una protesta contra l'entrada als consistoris dels dos pobles de la Plataforma per Catalunya.

La concentració es farà a la plaça major dels dos pobles a partir de les 11 del matí. Aquest moviment creu que el partit xenofòb creat per Josep Anglada basa el seu programa en la discriminació i per aixÒ es va decidir encetar una sèrie d'actuacions.

Ja fa uns dies a Roda es va fer una concentració on les persones portaven una samarreta que deia "Jo també sóc immigrant, controla'm"

L'IMMIGRANT ANGLADA

Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.
L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península.
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.
El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.
El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles.
Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.
El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.
Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col.loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!
El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus. El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.
Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.
Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres. No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!(1)

Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm

Roser Iborra Plans
Torelló, 10 de juny de 2007

Veus Diverses convoca partits, entitats i organitzacions per actuar contra la xenòfòbia

L’associació Veus Diverses de Vic ha convocat una reunió oberta a “totes les entitats, organitzacions i partits democràtics, així com a les persones que a títol individual”, per tal d’intercanviar opinions i debatre propostes d’actuació per tal de “millorar la convivència i contenir la xenofòbia”. La trobada tindrà lloc el proper dimarts, dia 19 de juny (21:00 hores), al Casal Claret, al carrer de la Ramada, 14, de Vic. La proposta sorgeix després d’analitzar els resultats electorals de les darreres eleccions municipals i l’auge dels partits xenòfobs.

NOTA DE PREMSA

VEUS DIVERSES

Els resultats de les darreres eleccions municipals han posat de manifest el creixement de la xenofòbia i el racisme a diversos punts de Catalunya, i a Osona especialment. Nosaltres veiem amb preocupació aquest fenomen i entenem que la societat democràtica no pot quedar impassible ni indiferent davant d’aquests fets. Allò que es qüestiona actualment és, globalment, el sistema de drets i llibertats democràtiques, així com la convivència pacífica entre les persones de diferent procedència, cultura o condició social.

Per tot això, hem cregut necessari de convocar una reunió oberta a totes les entitats, organitzacions i partits democràtics, així com a les persones que a títol individual, per tal d’intercanviar opinions i debatre propostes d’actuació per tal de millorar la convivència i contenir la xenofòbia.

Acte-manifest en contra de la presa de possessió dels candidats per PXC a l’ajuntament de Manlleu

El proper dissabte dia 16 de juny a l’ajuntament de Manlleu pels voltants del migdia, tindrà lloc la corresponent presa de possessió de les diferents forces polítiques.
Com bé se sap, PXC ha doblat la seva presència a l’Ajuntament de Manlleu, per aquest motiu convidem a totes aquelles persones que demostrin disconformitat amb aquest pensament xenòfob, asfixiant, feixista i antidemocràtic, a fer força conjunta i a participar en el moment de la investidura, per tal de fer sentir les nostres veus i fer saber que no volem al nostre poble persones que no respectin els drets a les persones i menys a les nouvingudes.

Es vendran samarretes el mateix dia a la Plaça Fra Bernadí a partir de les 11:30 i els següents dies a l’Embarcador del Ter i al Punt Jove (Si-dral), amb l’eslògan:

“JO TAMBÉ SÓC IMMIGRANT, CONTROLEU-ME!”

Trobada a la plaça Fra Bernadí a les 12 del migdia, us esperem!

AGAFARIEN LES ARMES

Jo, que només sóc una miqueta racista, estic impressionat de fins a quin punt l’Anglada i els seus han pogut arribar a manipular la gent de Vic. El seu és el vot de la ignorància, i a Vic hi ha molts ignorants. Tants com per haver-li donat quatre regidors al seu partit neofeixista i mal anomenat Plataforma per Catalunya.

M’impressiona que el Cuní i la Rahola, personatges televisius de moda, es deixin arraconar d’aquesta manera pels enviats de l’Anglada. De què té por, en Cuní?

També m’impressiona la timidesa amb què reacciona la part de la societat vigatana i osonenca que se sent representada per les opinions que publica “El 9 Nou”. No haurien de presentar l’Anglada com a un “triomfador” de les eleccions. No haurien de rebatre-li les seves males intencions com si fossin opinions polítiques.

Em sembla escandalós que un senyor que es diu Nàsser Auquiad Labraimi, assessor jurídic de l’executiva de ERC-Vic, amb la seva submissió, conscient o inconscient, pugui arribar a trobar normal que, en alguna biblioteca pública d’Osona, tinguin el “Mein Kampf” d’Adolf Hitler.

No em sembla suficient que ara algun columnista del setmanari “El 9 Nou” reconegui que, fa sis anys, un grup de ciutadans i ciutadanes de la comarca ja vàrem intentar il·legalitzar la PxC, que encara es deia “Plataforma Vigatana”. Els mateixos que aleshores deien que intentar una querella criminal contra l’Anglada i els seus era fer-los propaganda, ara són els qui reaccionen tan tímidament.

Tenim proves suficients per poder tornar a posar una querella criminal contra l’Anglada de manera que, amb el Codi Penal vigent a la mà, i sense necessitat de recórrer a l’antidemocràtica Llei de Partits Polítics, qualsevol partit neofeixista sigui il·legalitzat.

Durant, abans i després de la campanya electoral, l’Anglada ha demostrat, en tots els sentits, que el seu partit és racista, xenòfob i nazi. Ha dit de tot; i a aquestes alçades, en aquest país ja sabem que, qui es pensa que ho pot dir tot, tard o d’hora acaba pensant que ho pot fer tot.

Els Anglades que fins ara hem conegut sabem que no han dubtat, arribat el moment, a agafar les armes i a metrallar el poble i després a internar els supervivents en camps de concentració. Això haurien de tenir-ho en compte els capitalistes i aprenents de bruixots que l’estan promocionant. Per això, i perquè, com deia Bertolt Brecht, “el monstre sempre és viu i a punt de sortir del ventre de la bèstia” cal que fem alguna cosa, ara que potser encara hi som a temps, abans que l’Anglada s’atreveixi a lluir, a la vista de tothom, la pistola que, avui, es veu obligat a portar amagada.


Francesc Arnau i Arias

Què fem?

Estaries disposat/da a signar una tercera querella contra Josep Anglada i la PXC?

O creus millor fer una altra acció?

Fes-nos arribar la teva opinió a aquest correu electrònic:

coordinadoraantifeixista@hotmail.com

Si som prou gent, podem fer alguna cosa.

Si la fem, t'ho farem saber.