Baltimore, 28. - La setmana que ve, Nzinga-Nana, companya de Marshall Eddie Conway, el pres polític a qui estem visitant a la presó de "Hagerstown Maryland Correctional Training Center", anirà cap a New Orleans, a la gran manifestació que s'està preparant per l’aniversari de l’Huracà Katrina, del 2005. L'Eddie n’està content, que hi vagi, ella que pot.
Encara hi ha 250.000 veïns i veïnes de New Orleans desplaçats per tots els Estats Units, que no poden tornar a casa seva, perquè no poden reconstruir-la, ni tenen feina, ni cap altre mitjà de recuperar-se. Setanta escoles de la ciutat encara estan tancades. No hi ha hospitals ni serveis psiquiàtrics per a la gent que no té assegurança. Alguns dels desplaçats a altres estats, es troben que la seva assegurança de l’estat de Louisiana no els serveix, allà... Els 1175 bilions de dòlars previstos per subvencionar les víctimes, a partir dels pressupostos federals, encara estan congelats...
I ELS ANYS SETANTA?
L’Eddie té una família nombrosa. Ahir mateix em varen convidar a una festa d' aniversari d’uns cosins seus, que es varen conèixer i casar durant els anys setanta del segle passat. Per això, a la festa abundaven els homes i les dones pentinats amb aquella moda que a Europa en dèiem "afro"i que consistia en portar els cabells tant arrissats com es podia, fins a constituir un veritable globus sobre el cap. Sobretot molts negres portaven els pentinats així. I per a mi, aquest pentinat ha quedat associat per sempre a la imatge d’una de les persones considerades oficialment més subversives dels USA d’aquella època: Angela Davis. A la festa, els altaveus també intercalaven música dels setanta. Alguna gent jove es mirava desconcertada. No sabien ben bé com s’havia de ballar, tot allò...
Al voltant nostre, visitants i presos es van succeint. Tots ens fixem en un pres que fa molt mala cara; deu estar malalt. A la seva família nomes li han deixat mitja hora, per estar amb ell. Quan el carceller els diu prou, ningú no protesta. S'aixequen tots i cadascú marxa per la seva porta. Uns cap a dins i els altres cap a fora.
L’Eddie s’interessa pel meu allotjament a Baltimore. Per si tinc la clau, ja que demà marxa la Nana... M’hi trobo bé, a casa de l'Eddie. Tot està ple de motius africans, sobretot d’Egipte. La part de baix del gran mirall de l’entrada és una àguila amb les ales obertes. La part de dalt, el cap d’una faraona; els dos laterals del marc estan ocupats per dues grans creus coptes. A la paret del davant, unes figuretes representen diferents tipus de guerrers negres i algunes escenes de la vida quotidiana. Tot està en el primer espai que es troba en entrar, que és molt gran i serveix alhora com a rebedor i sala d’estar. Hi ha el cap d‘un tigre que sembla sortir de la paret. La reina Nefertiti... és evident que mai no voldran oblidar els seus orígens africans...
Un dels llibres que l'Eddie encara conserva és "We want freedom", de Mumia Abu-Jamal, que en realitat és la seva tesi de final de carrera. I, com que l'Eddie està fent uns estudis semblants, doncs l'ha llegit. I els llibres que li han requisat, segurament hauran acabat a les escombraries, després de passar els corresponents controls
Sempre m’ha impactat la facilitat amb què es llencen els llibres, en aquest país, encara que aquest és un fenomen que he observat que ja comença a passar a l'Eixample de Barcelona.
Precisament l'altre dia, en arribar a Baltimore amb l'autocar semi-pirata de China-Town, quan el conductor va obrir la porta, per tal que la gent pogués baixar, vaig observar com apartava, d’una puntada de peu, un llibre de butxaca que hi havia al graó, segurament amb tota la bona intenció, no fos cas que algú s’hi entrebanqués. Tothom va anar baixant per aquella mateixa porta, però ningú va fer cas del llibre, de manera que vaig tornar enrera i el vaig recollir jo. Era "Un dia a la vida d'Ivan Denisovitch", d'Alexander Solzhenitsyn. És la primera novel·la que va escriure aquest home, quan encara no el coneixia ningú, abans de "L'Arxipèlag Gulag" abans que li donessin el Premi Nobel, de 1974. No ho puc evitar: si veig un llibre per terra, l’agafo i, de vegades, n'he trobat tants, que no he pogut carregar-los tots. Tampoc no podria assistir impassible al fet de cremar d’un llibre. Algú va dir, els anys trenta, a Europa, que allò on es cremaven llibres, tard o d’hora es cremarien les persones... No hi ha dret, que vagi per terra "La vida d'Ivan Denisovitch", la història d’aquell pres que va estar a la presó deu anys... i tres dies de més, per compensar els anys bixestos...
SEMPRE LA GUERRA DE L'IRAK
Sempre em sorprenen, aquests nord-americans. Li explico a l'Eddie que vaig estar veient la televisió i ara resulta que hi ha canals que admeten anuncis publicitaris a favor de continuar la guerra de l'Irak. Amb tota mena d’imatges i de missatges. Una dona que té el seu fill allà, hi surt dient que hi és per alguna cosa, que ni ell ni ella no entendrien que es fessin tornar les tropes ara. Una vídua que ja ha perdut el seu marit a la guerra, hi diu que de què serviria, el seu sacrifici, si tot s'acabés així... I és que aquests dies el debat va picat, perquè ha sortit un tal Warner, senador republicà per Virgínia, que ha començat a parlar de retirar les tropes, que per Nadal n’han de tornar uns quants milers...
En acabar aquest anunci, li fan una entrevista a un professor d’Economia de la Universitat de Harvard. Sembla que això de la crisi de les hipoteques és seriós, que el problema creix. L'Eddie ja coneix diverses famílies de presos que s’hi han trobat. S’havien embarcat en hipoteques grosses per pagar la casa i ara no poden continuar i ho perden tot. Encara més: a New Orleans, hi ha gent que es veu obligada a continuar pagant la hipoteca... de la seva casa en runes! I ara ningú no l’ajuda a reconstruir-la i ha de veure, impotent, com al seu costat es tornen a aixecar hotels i casinos. Fins i tot se n’hi fan de nous.
Quina televisió ! I tot això barrejat amb la crisi espiritual de Teresa de Calcuta. Resulta que ara li han trobat unes cartes molt antigues. Correspondència que mantenia durant una depressió secreta... I tots aquests locutors tant ben arreglats, amb el seu invariable fons de gratacels o de globus terraquis. També en surt un sense corbata, argumentant en favor del retorn de les tropes... deu ser perquè no sigui dit que no hi ha llibertat d'expressió... hi ha organitzacions pacifistes d’aquestes, que tenen una certa força. Fins i tot en faciliten la pàgina web: moveon.org.
També penso que, potser, la seva televisió em sembla tant terrible perquè, quan sóc a Barcelona, no dedico gaire temps a la nostra. Potser sí.
"BLACKOUT"
Li explico a l'Eddie l'apagada general que hi va haver a Barcelona el juliol passat, el dèficit d’infraestructures. La visita es va acabant. Gairebé estem arribant a les dues hores. En aquesta presó és difícil, que les visites superin aquests temps. Ja són quasi les tres de la tarda i, hores d'ara, encara no sabem que aquest vespre, quan arribarem a casa, esclatarà una forta tempesta, amb gran desplegament de llamps i trons, que ens obligarà a desconnectar tots els electrodomèstics, l'ordinador, tot... i que més tard se n’anirà la llum de tot Potomac St. I jo tornaré a recordar l'apagada de Barcelona. I els pronòstics que fan alguns presos sobre mobilitzacions populars massives, no per raons polítiques, sinó purament econòmiques, perquè, al final, ens faltarà el més essencial: ens faltarà de tot.
En tornar a casa, penso que tant l'Eddie com els altres presos que he visitat aquest any, són dels qui expliquen les coses amb una acritud i una ràbia que no tenen res a veure amb cap tipus de depressió. I mentrestant, han anat caient de les primeres pàgines dels diaris les notícies sobre els miners accidentats a Utah i els bombers morts a la zona cero de Manhattan, a causa de l’incendi del Deutsche Bank, que s’ha declarat en ple mes d’agost però que, per a alguns habitants de New York, ha estat com un altre Onze de Setembre.
Al final hi hauré de posar una fe d'errades fixa, en aquestes cròniques. A la crònica del dia 23, he de corregir la data de la mort del músic de jazz i activista polític a que faig referència, cap el final. El senyor Max Roach ha mort recentment i tenia vuitanta-tres anys.
Francesc Arnau i Arias, quinzena crònica, 28-8-07
Encara hi ha 250.000 veïns i veïnes de New Orleans desplaçats per tots els Estats Units, que no poden tornar a casa seva, perquè no poden reconstruir-la, ni tenen feina, ni cap altre mitjà de recuperar-se. Setanta escoles de la ciutat encara estan tancades. No hi ha hospitals ni serveis psiquiàtrics per a la gent que no té assegurança. Alguns dels desplaçats a altres estats, es troben que la seva assegurança de l’estat de Louisiana no els serveix, allà... Els 1175 bilions de dòlars previstos per subvencionar les víctimes, a partir dels pressupostos federals, encara estan congelats...
I ELS ANYS SETANTA?
L’Eddie té una família nombrosa. Ahir mateix em varen convidar a una festa d' aniversari d’uns cosins seus, que es varen conèixer i casar durant els anys setanta del segle passat. Per això, a la festa abundaven els homes i les dones pentinats amb aquella moda que a Europa en dèiem "afro"i que consistia en portar els cabells tant arrissats com es podia, fins a constituir un veritable globus sobre el cap. Sobretot molts negres portaven els pentinats així. I per a mi, aquest pentinat ha quedat associat per sempre a la imatge d’una de les persones considerades oficialment més subversives dels USA d’aquella època: Angela Davis. A la festa, els altaveus també intercalaven música dels setanta. Alguna gent jove es mirava desconcertada. No sabien ben bé com s’havia de ballar, tot allò...
Al voltant nostre, visitants i presos es van succeint. Tots ens fixem en un pres que fa molt mala cara; deu estar malalt. A la seva família nomes li han deixat mitja hora, per estar amb ell. Quan el carceller els diu prou, ningú no protesta. S'aixequen tots i cadascú marxa per la seva porta. Uns cap a dins i els altres cap a fora.
L’Eddie s’interessa pel meu allotjament a Baltimore. Per si tinc la clau, ja que demà marxa la Nana... M’hi trobo bé, a casa de l'Eddie. Tot està ple de motius africans, sobretot d’Egipte. La part de baix del gran mirall de l’entrada és una àguila amb les ales obertes. La part de dalt, el cap d’una faraona; els dos laterals del marc estan ocupats per dues grans creus coptes. A la paret del davant, unes figuretes representen diferents tipus de guerrers negres i algunes escenes de la vida quotidiana. Tot està en el primer espai que es troba en entrar, que és molt gran i serveix alhora com a rebedor i sala d’estar. Hi ha el cap d‘un tigre que sembla sortir de la paret. La reina Nefertiti... és evident que mai no voldran oblidar els seus orígens africans...
Un dels llibres que l'Eddie encara conserva és "We want freedom", de Mumia Abu-Jamal, que en realitat és la seva tesi de final de carrera. I, com que l'Eddie està fent uns estudis semblants, doncs l'ha llegit. I els llibres que li han requisat, segurament hauran acabat a les escombraries, després de passar els corresponents controls
Sempre m’ha impactat la facilitat amb què es llencen els llibres, en aquest país, encara que aquest és un fenomen que he observat que ja comença a passar a l'Eixample de Barcelona.
Precisament l'altre dia, en arribar a Baltimore amb l'autocar semi-pirata de China-Town, quan el conductor va obrir la porta, per tal que la gent pogués baixar, vaig observar com apartava, d’una puntada de peu, un llibre de butxaca que hi havia al graó, segurament amb tota la bona intenció, no fos cas que algú s’hi entrebanqués. Tothom va anar baixant per aquella mateixa porta, però ningú va fer cas del llibre, de manera que vaig tornar enrera i el vaig recollir jo. Era "Un dia a la vida d'Ivan Denisovitch", d'Alexander Solzhenitsyn. És la primera novel·la que va escriure aquest home, quan encara no el coneixia ningú, abans de "L'Arxipèlag Gulag" abans que li donessin el Premi Nobel, de 1974. No ho puc evitar: si veig un llibre per terra, l’agafo i, de vegades, n'he trobat tants, que no he pogut carregar-los tots. Tampoc no podria assistir impassible al fet de cremar d’un llibre. Algú va dir, els anys trenta, a Europa, que allò on es cremaven llibres, tard o d’hora es cremarien les persones... No hi ha dret, que vagi per terra "La vida d'Ivan Denisovitch", la història d’aquell pres que va estar a la presó deu anys... i tres dies de més, per compensar els anys bixestos...
SEMPRE LA GUERRA DE L'IRAK
Sempre em sorprenen, aquests nord-americans. Li explico a l'Eddie que vaig estar veient la televisió i ara resulta que hi ha canals que admeten anuncis publicitaris a favor de continuar la guerra de l'Irak. Amb tota mena d’imatges i de missatges. Una dona que té el seu fill allà, hi surt dient que hi és per alguna cosa, que ni ell ni ella no entendrien que es fessin tornar les tropes ara. Una vídua que ja ha perdut el seu marit a la guerra, hi diu que de què serviria, el seu sacrifici, si tot s'acabés així... I és que aquests dies el debat va picat, perquè ha sortit un tal Warner, senador republicà per Virgínia, que ha començat a parlar de retirar les tropes, que per Nadal n’han de tornar uns quants milers...
En acabar aquest anunci, li fan una entrevista a un professor d’Economia de la Universitat de Harvard. Sembla que això de la crisi de les hipoteques és seriós, que el problema creix. L'Eddie ja coneix diverses famílies de presos que s’hi han trobat. S’havien embarcat en hipoteques grosses per pagar la casa i ara no poden continuar i ho perden tot. Encara més: a New Orleans, hi ha gent que es veu obligada a continuar pagant la hipoteca... de la seva casa en runes! I ara ningú no l’ajuda a reconstruir-la i ha de veure, impotent, com al seu costat es tornen a aixecar hotels i casinos. Fins i tot se n’hi fan de nous.
Quina televisió ! I tot això barrejat amb la crisi espiritual de Teresa de Calcuta. Resulta que ara li han trobat unes cartes molt antigues. Correspondència que mantenia durant una depressió secreta... I tots aquests locutors tant ben arreglats, amb el seu invariable fons de gratacels o de globus terraquis. També en surt un sense corbata, argumentant en favor del retorn de les tropes... deu ser perquè no sigui dit que no hi ha llibertat d'expressió... hi ha organitzacions pacifistes d’aquestes, que tenen una certa força. Fins i tot en faciliten la pàgina web: moveon.org.
També penso que, potser, la seva televisió em sembla tant terrible perquè, quan sóc a Barcelona, no dedico gaire temps a la nostra. Potser sí.
"BLACKOUT"
Li explico a l'Eddie l'apagada general que hi va haver a Barcelona el juliol passat, el dèficit d’infraestructures. La visita es va acabant. Gairebé estem arribant a les dues hores. En aquesta presó és difícil, que les visites superin aquests temps. Ja són quasi les tres de la tarda i, hores d'ara, encara no sabem que aquest vespre, quan arribarem a casa, esclatarà una forta tempesta, amb gran desplegament de llamps i trons, que ens obligarà a desconnectar tots els electrodomèstics, l'ordinador, tot... i que més tard se n’anirà la llum de tot Potomac St. I jo tornaré a recordar l'apagada de Barcelona. I els pronòstics que fan alguns presos sobre mobilitzacions populars massives, no per raons polítiques, sinó purament econòmiques, perquè, al final, ens faltarà el més essencial: ens faltarà de tot.
En tornar a casa, penso que tant l'Eddie com els altres presos que he visitat aquest any, són dels qui expliquen les coses amb una acritud i una ràbia que no tenen res a veure amb cap tipus de depressió. I mentrestant, han anat caient de les primeres pàgines dels diaris les notícies sobre els miners accidentats a Utah i els bombers morts a la zona cero de Manhattan, a causa de l’incendi del Deutsche Bank, que s’ha declarat en ple mes d’agost però que, per a alguns habitants de New York, ha estat com un altre Onze de Setembre.
Al final hi hauré de posar una fe d'errades fixa, en aquestes cròniques. A la crònica del dia 23, he de corregir la data de la mort del músic de jazz i activista polític a que faig referència, cap el final. El senyor Max Roach ha mort recentment i tenia vuitanta-tres anys.
Francesc Arnau i Arias, quinzena crònica, 28-8-07
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada