MUMIA ABU-JAMAL: LA RESISTÈNCIA

(San Francisco, maig de 2007)

Philladelphia 14.- Durant la visita a la presó, encara que ningú no parla de la sentència, jo noto que hi ha una tensió a l' ambient, que no hi era l' any passat. I és que el 17 de maig d' aquest any, es va fer una vista judicial en què, entre altres coses, es discutia la possibilitat d' un nou judici, en el cas de Mumia Abu-Jamal, aquest periodista afro-americà, que està al corredor de la mort de la presó de SCI Greene (State Correctional Institution Greene) a l' estat de Pennsylvania, des de 1981, amb l' acusació d' haver mort un policia blanc. En Mumia sembla que és qui ho té més clar: no vol ni creure's el mínim, és a dir, que el tribunal complirà el compromís(assumit d' ofici) en el sentit de fer pública aquesta sentència, abans que passin noranta dies des de la realització de la vista. Ell diu que està preparat per a tot. El seu advocat no crec que pugui dir el mateix. Jo recordo com n'era, de llarga i dura l’espera, ara fa tres anys, quan teníem pendent una sentència de Zigor Larredonda i Muñoz (pres polític català) en què podien carregar-li una mort i condemnar-lo a trenta anys. Al final el varen absoldre. També aleshores s' hauria pogut dir que el pres estava més tranquil que l' advocat. I és que, amb una petició fiscal de pena de mort, no em puc ni imaginar l' angoixa de l' espera.
Jo vaig començar a fer d' advocat a finals del 1974. El general Franco va morir un any més tard i, afortunadament, no em va tocar fer cap d' aquelles defenses, anomenades aleshores "de pena màxima o capital".

UN LLIBRE NOU: "JAILHOUSE LAWYERS"

En Mumia no només aguanta aquesta situació d' incertesa vital extrema, sinó que, a més, és capacçde tenir la serenitat suficient com per acabar d'escriure, ara mateix, un altre llibre: "Jailhouse Lawyers", és a dir, "Advocats de presons", per oposició als "Street Lawyers" o "Advocats de carrer". Aquest llibre està dedicat als advocats que defensen les persones que, un cop condemnades, han de complir llargs anys de presó o cadena perpètua. Normalment, els presos són gent de molt poques possibilitats econòmiques i, per això, no hi ha gaire advocats que es decideixin per aquest tipus de labor. I els d' ofici, com sol passar a tot arreu, són molt poc dignes de confiança, amb les excepcions de rigor...

Així, resulta que un advocat de presos és aquella persona que (sense ésser pròpiament advocat de carrera) està complint ell mateix una pena de privació de llibertat i, a poc a poc, ha anat estudiant les lleis i està preparat per a defensar els seus drets dins de la presó. Quan els altres presos se n’adonen, li consulten els seus propis casos, com ara abusos de poder de què són víctimes, per part dels carcellers, i els demanen, literalment, que els defensin.

En Mumia sap molt be tot això, perquè aquesta descripció de l' advocat de presó també li escau a ell mateix. Durant tots aquests anys, ha tingut ocasió d' estudiar moltes lleis per a defensar-se ell mateix, i també defensar a molts altres presos. Penso que aquest és un dels llibres que jo llegiré, tan aviat com es publiqui... En Mumia em diu que fer d' advocat d' aquesta manera, a ell li ha resultat sempre interessant, provocador i frustrant, al mateix temps.

Trobo els qualificatius adequats i ajustats a algunes de les sensacions que jo mateix sento, en la meva feina, feta sempre des de fora de les presons. O sigui que, des de dintre, aquestes sensacions s'han de veure augmentades al màxim...

EL PRESIDENT BUSH I LA GUERRA DE L' IRAK

En Mumia procura seguir per televisió el desenvolupament de les rodes de premsa que fa la Casa Blanca, encara que, segons diu, totes no les aguanta i en les que aguanta, acostuma a no arribar fins el final... Estem en un punt en què gairebé tot el que diu el president Bush és mentida. I se li nota a la cara que ni ell mateix s' ho acaba de creure tot. En la situació que tenim creada internacionalment, ja no hi ha cap govern que pugui governar i, al mateix temps, mantenir que la guerra de l' Irak s'havia de començar o, encara pitjor, que ara s' ha de continuar. Hi ha qui diu quel Tony Blair, a Anglaterra, ho ha fet molt malament, però no és cosa únicament deTony Blair. A Itàlia passa el mateix amb Berlusconi. I recordem el que li va passar, ja fa temps a Aznar...

Als Estats Units està passant igual: la guerra està perduda des del dia segÜent d' Abu Graib. Des que el ciutadà-mig nord-americà va tenir ocasió de veure alguna de les fotografies sortides d' aquella presó iraquiana. Aquesta societat ianqui és molt conservadora. I per això, afortunadeament, aquí no hi ha qui aguanti la mirada d' una d' aquestes imatges on es veuen dos o tres simpàtics marines ianquis, quan practiquen la violació d' una adolescent iraquiana. I cal tenir en compte que no s' han fet públiques ni una tercera part de les fotos. Bush ja mai més no ha pogut tornar a governar tranquil·lament, des d' aquell escàndol.

MICHAEL MOORE I LA SANITAT, ALS USA

En Mumia és un d' aquests presos que, malgrat portar tants anys a la presó, no han perdut per a res el sentit de la realitat que es viu a fora. No costa gens explicar-li una pel·lícula que estiguin estrenant ara mateix. No només ho entén tot de seguida sinó que, si et descuides, s' anticipa a explicar-te el final. Mentre el dissabte passat, a Philladelphia, estava veient l’última de Michael Moore ("Sicko"), jo em deia per a mi que aquesta sí que m' aniria be per a explicar-li a algun pres. És un documental sobre el sistema de Seguretat Social als Estats Units, a base de denunciar les situacions que es creen en un país de tres-cents milions d' habitants, on quaranta set milions no tenen cap classe d' assistència mèdica garantida.

Contràriament al que es pugui pensar d'entrada, els problemes no només són per als desproveïts d'assegurança, sinó que, els qui en tenen, quan arriba l'hora de la veritat, és com si no en tinguessin. Aquest Moore fa una volta pels hospitals de diversos països: Canadà, Anglaterra, França i... Cuba! A tot arreu, la situació és millor que als USA. A nivell mundial queden gairebé en el número quaranta de la llista, amb una situació sanitària que és pitjor que la d' alguns països africans...

Li explico al Mumia que al cinema em va acompanyar en Gary, un col·laborador de l’organització revolucionària MOVE, des de fa mes de deu anys. Aquest home, no gaire més jove que jo mateix, m' explica que, l’any passat, va tenir una caiguda i es va fer mal en un genoll. No va anar a cap dispensari, perquè va pensar que allò no tenia importància i s' ho va curar ell mateix. Com a conseqüència d' aquesta cura casolana, realitzada com explica el propi Gary, a falta de tenir l' atreviment suficient per córrer el risc de no poder pagar la factura en el dispensari, al cap d' uns dies el genoll se li va anar inflant i, finalment, es va rendir i va acceptar la idea d'anar a buscar el metge.

Li varen fer unes cures que varen anar molt poc més enllà de desinfectar la ferida. Import de la intervenció mèdica: tres mil dòlars. Com que en Gary no té assegurança, va explicar la seva situació a l'administració del dispensari i així, sense gaire discussions, li varen rebaixar la factura a mil dòlars. Com que ell va continuar discutint, li varen oferir la possibilitat que pagués a terminis de cinquanta dòlars mensuals. I, tenint en compte aquest final, en Gary es considera afortunat. Podrà continuar endavant, sempre i quan no tingui gaire caigudes d' aquestes en un mateix any...

En Mumia no mostra cap tipus de sorpresa i, tornant a la pel·lícula del Moore, és aquí on m' anticipa el final: només els serveis mèdics de la República Socialista de Cuba atenen sense problemes a aquelles cinc o sis persones que, havent resultat ferides l'onze de setembre de l' any 2001, com conseqüència dels atacs d' Al Qaeda, encara ara, sis anys després, no han estat ateses degudament en els USA, pais on sempre han treballat i han pagat els seus impostos.

NOMÉS A GUANTÁNAMO T'ATENEN PER QUALSEVOL MALALTIA

Michael Moore explica que, segons la propaganda oficial nord-americana, els serveis sanitaris del camp de concentració de Guantánamo són tan bons, que qualsevol persona presa allà, pot ser atesa de qualsevol malaltia. Si això fos així, diu el director de cinema, Guantánamo seria l'únic territori sota bandera ianqui, on existís atenció mèdica completa i gratuïta. Per això, al final del documental, Moore intenta entrar a la base militar on hi ha víctimes de l' onze de setembre, però no ho aconsegueix i s' ha de conformar amb arribar a l' Havana. És allà on finalment els ferits són atesos degudament i sense haver de pagar res, com haurien fet els cubans amb qualsevol habitant d'aquest planeta que els ho hagués demanat.

Al Mumia li comento que, segurament, són detalls com aquest els que fan que, a la vista de les meves modestes cròniques, algun dels meus lectors em qualifiqui de comunista i m' acusi de fer propaganda comunista, en una època en què a Europa els propis partits comunistes eviten ésser qualificats així. I deu ésser per això que alguna gent (i no només de la ultradreta) es pensa que m' insulta, quan em diu això.

Francesc Arnau i Arias, sisena crònica,14-8-07