HARLEM: JAZZ I DRAMES

New York 23.- Ja s'acaba el dia, però comença la nit. S'ha acabat a Harlem el concert de jazz al aire lliure, que es feia al "Grant's Tomb Park", molt concorregut. Cadascú es porta la cadira plegable des de casa i almenys s'han ajuntat tres-centes persones, de majoria negra, naturalment. L'entrada és completament lliure, però en un lloc destacat de l'escenari ja consta que el grup bancari Morgan-Chase ha subvencionat el conjunt musical. L'ambient és molt distès i trobem adequat repartir algunes octavetes contra l'Acord deLliure Comerç, que estan preparant amb Colòmbia. És una crida a fer-li saber al congressista de Harlem, Charles Rangel, que volem que voti en contra d’aquest nou abús de què es vol fer víctima Amèrica Llatina.

Una de les noies de la nostra colla ha d'entrar a treballar a la barra del mític "Milton's Playhouse", un establiment dedicat bàsicament a fer concerts de jazz, declarat patrimoni històric i que no queda lluny d'on som. Acabem tots a la barra i comença el segon concert a càrrec de "The SugarHill Quartet": "saxophone", "bass", piano i "drums". Enceten una tonada del Riverside. Tot d'un plegat deixen sol el bateria, que va dels platerets als tambors, sense parar, frenèticament... Callen el piano i el baix, mentre el saxo puja i baixa de l'escenari, en un ball que no arriba a ser ball, però no pot estar-se quiet. Això els passa a molts negres, a tot arreu, quansona el jazz. Entre el públic abunda la gent de cinquanta cap amunt. La Cleo explica que l' han acomiadat de la feina. Treballava en un sindicat, però segons els buròcrates de dalt de tot, feia massa política... A algun amic seu també li ha passat igual. Ara el bateria, que continua sol, fa un so llunyà, gairebé imperceptible... Després, quan vingui a la barra, ens explicarà que ell és de Philladelphia, d'on venen tantes llegendes, diu.

LA VISITA A MARSHALL EDDIE CONWAY

Amb l'ajuda del telèfons mòbils, anem coordinant la visita l'ex-blackpanther Marshall Eddie Conway, que està empresonat des de fa uns trenta cincanys a Baltimore, estat de Maryland. L'any passat no el vàrem poder veure,a causa d'uns incidents dins la presó. Hi va morir un carceller. Després, han dispersat els presos per diferents presons. Veurem si podem entrar a la nova, que està a unes tres hores de Baltimore...

Els músics no paren. De tant en tant, la gent surt fora a fumar. S'excusen i surten i aprofiten per telefonar. Tant a l'escenari com entre el públic, hi ha tota mena de barrets. Gorres de bèisbol, posades del revés,del dret, amb la visera sobre l'orella... gorres africanes. Reconec un barret, estil borsallino, però de colors... Al cap de poca estona, deixo de ser l'únic blanc de la barra, encara que ningú, a part de mi mateix, semblava donar-li cap importància, a aquest petit detall...

A alguns se'ls veu molt mudats, vestits per a la ocasió. D'altres amb roba que jo en diria de feina. Ara el saxo fa un avís, que va pujant, pujant de to i s’hi sumen el piano i el baix, fins que arriben a l'apoteosi.La gent aplaudeix. Ho fan amb un ritme diferent a nosaltres i en qualsevol moment, amb qualsevol excusa. Després d'un "solo" per exemple, abans que acabi la peça... i animen els músics amb crits... es com si aplaudiments i crits formessin part de la tonada que toquen. Un home cec s'obre pas entre les taules. Porta una gorra de l'establiment i amb el seu bastó segueix el ritme.

I A L'IRAK, DONES SOLDAT VIOLADES

Mentre toquen, la gent no deixa les seves converses, sense que per això els músics se sentin gens ofesos. L'Anna, que és infermera, acaba d'arribarde Washington, on treballava en un hospital militar. Explica els horrors de les ferides amb què tornen de l'Irak els soldats. Coixos, desfigurats...algunes dones soldat expliquen les violacions de què han estat víctimes, per part dels seus propis companys, en el si de les unitats militars, quan fan servir les dutxes, per exemple... Hi ha dubtes sobre si els alts comandaments, quan decideixen la composició dels contingents, calculen fins i tot això... En un país musulmà i en la situació que està Bagdad ara, de vegades als marines nord-americans no els és fàcil de trobar “el repòs del guerrer”, de manera que recorren al que tenen més a prop.. I molt sovint amb la tolerància dels oficials. D'això no se'n diu res, ni a nivell oficialni en els mitjans de comunicació.

SEMBLA QUE ACARICIÏN ELS DÒLARS

Em fixo en els cambrers i en com obren les cerveses. Al mateix temps que llencen els taps metàl.lalic, posen un tovalló al coll de l'ampolla, que després el consumidor treu ràpidament, i amb el mateix gest destapa i neteja.I sempre m'ha cridat l'atenció que, com que els bitllets de dòlar són tots del mateix tamany, hi ha gent que els compta, els repassa, els dóna i els guarda d'una manera peculiar, també diferent de la nostra. Així, en prevenir qualsevol error (conscients que se'ls podria desequilibrar el pressupostdel dia) hi ha persones que sembla com si acariciessin els bitllets, abans de dipositar-los sobre la barra.

Jo explico que, aquesta tarda, he assistit a una reunió amb la gent del"Justice Institute", un altre col·lectiu de solidaritat amb els presos.Últimament estan impulsant una campanya en relació a quatre homes i dues dones. Els homes han passat per la presó d'alta seguretat de Taubate, al Brasil. Aquest establiment penitenciari ja ha estat condemnat pel Consell de Col.legis d'Advocats del propi Brasil, a causa dels greus atemptats que s'hi cometen contra la integritat física i psicològica de les persones preses. I les dones estan en una presó de Sao Paulo. Foren detinguts l'any 2002, a la localitat de Sierra Negra, al mateix Sao Paulo.

Tots estan acusats del segrestament d'un alt executiu publicitari brasileny, Washington Olivetto que, després de cinquanta-tres dies, fou alliberat, sense que mai es pagués el rescat de deu milions de dòlars, exigit en un primer moment. El senyor Olivetto, en les seves declaracions davant del jutge, ha reiterat que no reconeix cap dels acusats com a autors del seu propi segrestament. Malgrat tot, segons les últimes noticies, els quatre homes continuen a la presó i han estat sentenciats a trenta anys, juntament amb les dues dones.

Es tracta dels senyors M. H. Norambuena, de 43 anys, reconegut dirigent del "Frente Patriótico Manuel Rodriguez", de Xile; A.C. Moreno, de 34 anys,militant del "Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR); M.R. Ortega, de29 anys, (MIR); W.G. Becerra, de 35 anys, (MIR). I de les senyores MartaUrrego M., de 24 anys, dirigent estudiantil a Colòmbia, casada amb el senyorA.C.Moreno i amb una filla; i la senyora Karina Germano L. de 39 anys, queté doble ciutadania, argentina i espanyola (MIR).

CONTINUEN PERSEGUINT ELS ANTICS BLACK PANTHERS

Mentrestant, al Minton's, els músics fan un descans. Ara hi ha filmusical. També jazz. Però els instruments estan quiets. Han quedat sols a l'escenari. El baix, recolzat al seient del qui el tocava. El saxo en el piano de cua que s'aguanta sol, naturalment, igual que la bateria. I l'Anna comenta el cas de la Senyora Assata Shakur, ex-black panther, exiliada aCuba. Segons l'FBI, aquesta dona ara encarna el prototipus del "terroristadomèstic" i donarien molts dòlars per la seva captura i trasllat als USA. Unex-company seu, que ja va complir una condemna de vuit anys de presó, araestava en llibertat i anava fent créixer un fill que varen tenir junts. Doncs bé, últimament va rebre una visita dels policies, que demanaven la seva col·laboració per posar-li un parany a l'Assata i portar-la aterritori ianqui. Com que aquest home, Kemal, també ex-black-panther, es vanegar en rodó a col·laborar, aleshores el varen tornar a detenir a ell i li varen fer un muntatge policial entorn a la mort d'un policia, trenta anys enrera. Ara torna a estar condemnat i a la presó. Així actua, aquesta policia ianqui. I d'això no en surt res o gairebé res, als mitjans de comunicació...

TORNARA L’ÈPOCA DAURADA DEL JAZZ ?

Els del "Sugar Hill Quartet" continuen a la barra, barrejats amb nosaltres. Per la porta del carrer, apareix un home molt jove amb un clarinet. Un altre de blanc amb una guitarra. Un negre increïblement prim,amb un tambor. Després sabrem que són els aficionats, que venen aquí els dimecres, a buscar la seva oportunitat de pujar a l'escenari un cop per setmana... Els del quartet els acullen molt bé i recomencen la seva actuació, ara amb aquestes noves aportacions més o menys espontànies. Les parets són plenes de fotografies. En lloc destacat hi ha la del gran WilliamP. Gottlieb associat, en el peu de foto, a "The Golden Age of Jazz". Ara comencen una tonada de Max Roach, intèrpret mort recentment als vuitanta-tres anys, i que també era un activista polític. Al costat meu hi ha un blanc de la meva edat, que escolta atentament la música i s'emociona... tornarà, l’època daurada del jazz...?

Francesc Arnau i Arias, tretzena crònica, 23-8-07