Baltimore 27.- Finalment, ahir vàrem aconseguir entrar a la nova presó, on han dispersat Marshall Eddie Conway: "Hagerstown Maryland Correctional Training Center", a unes tres hores a l'oest de Baltimore. L'Eddie ens pregunta (a la seva germana Cookey, a la Doctora Rebecca i a mi) com ha anat el viatge. Li destaquem la calor que feia a la carretera i el control dels gossos, a l'entrada de la presó. És la primera vegada que m'hi trobo i és impressionant. De sobte entra a la sala d'espera un policia, amb tota la impedimenta de sempre: pistola, manilles, porra... i porta un gos lligat curt. El gos sembla dòcil, però és tot el quadre, el que impressiona. La sala és petita i està plena. Som unes 25 o 30 persones. Totes assegudes i quietes, a part d'una nena d'uns quatre anys, que s'apropa al gos i és advertida de seguida pel policia, que no li toqui la boca... El gos ensuma per sota dels bancs i el policia el dissuadeix, dient-li que encara no és el moment de començar a treballar. Aquest policia el que vol, abans que res, és guanyar temps i que la gent s'acostumi al gos. Que el mirin bé, que li preguntin de quina raça és... I així ens passem uns deu minuts, fins que el policia que havia estat donant voltes amb el gos, es queda parat, es treu i es posa la gorra i aixeca la veu per tal que ho sentim tots: "Ladies and gentlemen..." explica que ara començarà la labor del gos, que ens ensumarà tots, buscant telèfons mòbils, drogues, armes de foc, ganivets... que si algú porta alguna d'aquestes coses a sobre, que ho digui ara. Ningú no diu res i, després de recomanar-nos que mantinguem les mans immòbils sobre els genolls, comença la ronda. Tothom espera resignat que el gos li arribi. Els més aprensius, amb la natural inquietud. Uns quants ens mirem i rumiem la situació. Quina utilitat té, això, si tots hem hagut de passar per un detector de metalls, abans d’arribar a aquesta sala ? Doncs com sempre, molestar-nos i intimidar-nos amb l’excusa de la seguretat. Afortunadament, el gos i el seu amo no semblen ésser conscients d’això i van fent la seva feina tan bé com saben...
El responsable del detector de metalls, ara inactiu, s’ho mira tot amb indiferència rutinària. No sembla afectar-li per a res que es dubti de la seva eficiència i de la del seu detector. A alguns de nosaltres ens hi han fet passar amb les sabates a la mà. Descalços però amb les sabates a la mà, per sota de l’arc... per què ? Qui gosaria preguntar-ho? Hi ha un cartell que diu que, si la alarma sona al segon intent de passar, automàticament se t’anul·la la visita. I un altre que diu, que aprofitis ara per anar al wàter, perquè després del proper control, ja no podràs anar-hi, fins al final de la visita amb el pres...
"SÓN 25 DÒLARS L'ENTRADA...!"
Cada cinc o deu minuts, diuen el nom d’un pres, per la megafonia i, a mesura que surten les visites anteriors, entra un nou grup. Mai de més de tres adults i alguna criatura. Darrera nostre queden el primer i el segon control i el carceller de l’ordinador, el qui ens ha gastat la broma dels 25 dòlars. En un primer moment, ha dit que a mi m’havia de cobrar entrada. La Rebecca s'ho ha cregut i ha començat a excusar-se... fins que el carceller, mirant la carcellera que tenia al costat, s’ha enriolat sonorament. S’ho volen passar bé així...
A l'Eddie l’havien portat per tres o quatre presons d’alta seguretat, abans d’arribar aquí, des que l’any passat hi va haver aquells incidents, quan va morir un policia i els diaris ni tan sols varen dir res del pres que també va morir... Durant aquests trasllats, ha perdut gairebé totes les seves pertinences: la TV, els llibres, els arxius de correspondència, escrits que ell havia fet pels seus estudis... "Ens ho roben tot”, diu, "després dels trasllats, cada vegada són més petites les capses en què ens tornen les coses, fins que al final no queda res. Fins i tot ens deixen veure, des dels furgons estant, com saquegen les nostres bosses. A sac i ganxo. Miren el que hi ha i es queden amb tot el que volen. Al final, en aquesta presó, només m'ha arribat una ràdio molt petita i un ventilador..."
La sala de visites és molt gran. Hi ha dos rellotges, diverses banderes, molts cartells amb advertiments de què es pot fer i què no. En un racó, amb un fons de decorat paradisíac, hi ha un pres amb una màquina de retratar. L'Eddie ens demana que ens fem la fotografia junts i, com que la màquina no es instantània, ell ja ens la farà arribar més endavant per correu postal. És la primera vegada que ens entrevistem amb l'Eddie sense cap barrera pel mig. Em ve de nou que, de tant en tant, em doni un copet al genoll o em passi una mà per l'espatlla...
"COM ESTÀ EN MUMIA ?"
'Eddie sap que els advocats d'en Mumia estan acabant els seus recursos legals. Que del judici del disset de maig encara no hi ha sentència. I que pot passar de tot, quan hi ha la pena de mort pel mig... Pregunta també pels altres presos que he visitat jo aquests dies: David Gilbert, Rusell Sohoatz, els MOVE 9... Aquest any trobo l'Eddie molt optimista. Sembla que hi ha possibilitats que surti l’any que ve... o l’altre. Ara, de moment, haurà de tornar a comprar tot el que tenia, tots els llibres d’estudi, l’ordinador, la TV. Per això em demana si podrem fer alguna campanya per Barcelona, per aconseguir diners. Això no ho havia demanat mai, en tots aquests anys...
Després toca parlar de Zapatero i de la ETA; de les esperances que havia despertat aquella treva, tant entre els presos com entre la gent del carrer. Però el PSOE no ha fet passos endavant; l'Eddie em demana que li confirmi coses que ja sap o que intueix... La Dra. Rebecca va intercalant els seus consells relatius a la salut de l’Eddie. Quasi s'enfada quan ell insinua que seguirà prenent les dues pastilles diàries, que li ha prescrit el metge de la presó, contra l'opinió de la Rebecca, que li diu que nomes se’n prengui una. Acaben parlant de la manera com el "Department of Corrections" cobreix les places dels seus serveis mèdics. Últimament hi ha inquietud, perquè han començat a contractar metges que acaben d’arribar de diferents països del tercer món i que accepten cobrar la meitat del sou dels qui han estudiat aquí i que ja tenen alguna experiència...
Parlem de la possibilitat depublicar un llibre amb les cròniques de tots aquests anys i altres coses que hi podríem afegir, ja que vàrem començar a visitar presos politics nord-americans el 1997. Tenen un amic a Baltimore, que dirigeix una editorial. Jo penso que faríem be si el publiquéssim primer a Barcelona. Són coses que pensem aquí, ara, quan el ritme de vida és el que és. Al setembre, en començar el curs, tornen els judicis, els mossos d'esquadra... el ritme canvia i tot és més complicat, pel que fa a la solidaritat amb els presos...
L’Eddie es recorda dels italians, del Giuseppe Pippitone, l’estudiant de Milano que va fer un treball sobre el COINTELPRO ("Counter Intelligence Program"). Potser voldria col·laborar en la iniciativa del nostre llibre...
Francesc Arnau i Arias, catorzena crònica, 27-8-07.
El responsable del detector de metalls, ara inactiu, s’ho mira tot amb indiferència rutinària. No sembla afectar-li per a res que es dubti de la seva eficiència i de la del seu detector. A alguns de nosaltres ens hi han fet passar amb les sabates a la mà. Descalços però amb les sabates a la mà, per sota de l’arc... per què ? Qui gosaria preguntar-ho? Hi ha un cartell que diu que, si la alarma sona al segon intent de passar, automàticament se t’anul·la la visita. I un altre que diu, que aprofitis ara per anar al wàter, perquè després del proper control, ja no podràs anar-hi, fins al final de la visita amb el pres...
"SÓN 25 DÒLARS L'ENTRADA...!"
Cada cinc o deu minuts, diuen el nom d’un pres, per la megafonia i, a mesura que surten les visites anteriors, entra un nou grup. Mai de més de tres adults i alguna criatura. Darrera nostre queden el primer i el segon control i el carceller de l’ordinador, el qui ens ha gastat la broma dels 25 dòlars. En un primer moment, ha dit que a mi m’havia de cobrar entrada. La Rebecca s'ho ha cregut i ha començat a excusar-se... fins que el carceller, mirant la carcellera que tenia al costat, s’ha enriolat sonorament. S’ho volen passar bé així...
A l'Eddie l’havien portat per tres o quatre presons d’alta seguretat, abans d’arribar aquí, des que l’any passat hi va haver aquells incidents, quan va morir un policia i els diaris ni tan sols varen dir res del pres que també va morir... Durant aquests trasllats, ha perdut gairebé totes les seves pertinences: la TV, els llibres, els arxius de correspondència, escrits que ell havia fet pels seus estudis... "Ens ho roben tot”, diu, "després dels trasllats, cada vegada són més petites les capses en què ens tornen les coses, fins que al final no queda res. Fins i tot ens deixen veure, des dels furgons estant, com saquegen les nostres bosses. A sac i ganxo. Miren el que hi ha i es queden amb tot el que volen. Al final, en aquesta presó, només m'ha arribat una ràdio molt petita i un ventilador..."
La sala de visites és molt gran. Hi ha dos rellotges, diverses banderes, molts cartells amb advertiments de què es pot fer i què no. En un racó, amb un fons de decorat paradisíac, hi ha un pres amb una màquina de retratar. L'Eddie ens demana que ens fem la fotografia junts i, com que la màquina no es instantània, ell ja ens la farà arribar més endavant per correu postal. És la primera vegada que ens entrevistem amb l'Eddie sense cap barrera pel mig. Em ve de nou que, de tant en tant, em doni un copet al genoll o em passi una mà per l'espatlla...
"COM ESTÀ EN MUMIA ?"
'Eddie sap que els advocats d'en Mumia estan acabant els seus recursos legals. Que del judici del disset de maig encara no hi ha sentència. I que pot passar de tot, quan hi ha la pena de mort pel mig... Pregunta també pels altres presos que he visitat jo aquests dies: David Gilbert, Rusell Sohoatz, els MOVE 9... Aquest any trobo l'Eddie molt optimista. Sembla que hi ha possibilitats que surti l’any que ve... o l’altre. Ara, de moment, haurà de tornar a comprar tot el que tenia, tots els llibres d’estudi, l’ordinador, la TV. Per això em demana si podrem fer alguna campanya per Barcelona, per aconseguir diners. Això no ho havia demanat mai, en tots aquests anys...
Després toca parlar de Zapatero i de la ETA; de les esperances que havia despertat aquella treva, tant entre els presos com entre la gent del carrer. Però el PSOE no ha fet passos endavant; l'Eddie em demana que li confirmi coses que ja sap o que intueix... La Dra. Rebecca va intercalant els seus consells relatius a la salut de l’Eddie. Quasi s'enfada quan ell insinua que seguirà prenent les dues pastilles diàries, que li ha prescrit el metge de la presó, contra l'opinió de la Rebecca, que li diu que nomes se’n prengui una. Acaben parlant de la manera com el "Department of Corrections" cobreix les places dels seus serveis mèdics. Últimament hi ha inquietud, perquè han començat a contractar metges que acaben d’arribar de diferents països del tercer món i que accepten cobrar la meitat del sou dels qui han estudiat aquí i que ja tenen alguna experiència...
Parlem de la possibilitat depublicar un llibre amb les cròniques de tots aquests anys i altres coses que hi podríem afegir, ja que vàrem començar a visitar presos politics nord-americans el 1997. Tenen un amic a Baltimore, que dirigeix una editorial. Jo penso que faríem be si el publiquéssim primer a Barcelona. Són coses que pensem aquí, ara, quan el ritme de vida és el que és. Al setembre, en començar el curs, tornen els judicis, els mossos d'esquadra... el ritme canvia i tot és més complicat, pel que fa a la solidaritat amb els presos...
L’Eddie es recorda dels italians, del Giuseppe Pippitone, l’estudiant de Milano que va fer un treball sobre el COINTELPRO ("Counter Intelligence Program"). Potser voldria col·laborar en la iniciativa del nostre llibre...
Francesc Arnau i Arias, catorzena crònica, 27-8-07.
1 comentari:
endavant amb aquest llibre Francesc, s'han de difondre
Publica un comentari a l'entrada