LA VIDA DE DUSTIN HOFFMAN

New York 20.- Aquesta nit passada, als voltants de les dotze, hem arribat a la ciutat, procedents de la frontera amb el Canadà. Allà, a set hores de viatge per carretera, en el comtat de Clinton, dins del mateix estat de New York, queda la presó on està David Gilbert, des de fa vint-i-sis anys, a causa de la seva militància en el grup armat "The Weathermen", literalment "Els Homes del Temps", anomenats així a partir d' una cancó de Bob Dylan, que diu "No cal ser l' home del temps per saber d'on bufa el vent."

Havíem sortit vint-i-quatre hores abans, des de la ciutat de Philladelphia, a l'estat de Pennsylvannia, quatre persones amb un cotxe llogat. Tenint en compte el preu de la benzina (per això fan les guerres) surt mes a compte això que no pas pagar un bitllet d' autocar o de tren per a tothom.

En aquesta ciutat de més de set milions d' habitants, es respira l'aire de normalitat i potser de ressaca, propi d' un diumenge a la tarda del mes d'agost, amb les autopistes col·lapsades per l'operació retorn del cap de setmana. No hi ha res que faci veure que el dissabte varen morir dos bombers,a la mateixa Zona Zero de l' ex-World-Trade-Center, a Manhattan. Nosaltres ens n’hem assabentat, en sortir de la presó, en una area de servei, al veure que la gent esgotava els diaris: Tant el New York Post com el New York Times, a primera pàgina, publiquen la fotografia de l'edifici del Deutsche Bank, en flames. La imatge del Post ocupa tota la pàgina. Els comentaris del text destil·len una certa sorpresa i, al mateix temps, indignació: sembla que aquest gratacels s'ha mantingut totalment abandonat, sense reparar-lo ni donar-li cap utilitat, des de l' atac d' Al Qaeda del 2001. I ara, de cop, no se sap per què s' ha calat aquest foc que, de moment, ja ha costat la vida de dos bombers. I hi ha moltes persones hospitalitzades, a causa dels productes químics que el fum de l'incendi va provocar.

ELS PRESONERS DE GUERRA I ELS DESAPAREGUTS

Aquest diumenge, de bon matí, hem estat dels primers en arribar a les portes de la presó. De totes maneres, a la llista de visites i davant nostre, ja hi ha cinquanta-quatre persones que tenen número per entrar. I, de vegades, un sol número correspon a una família sencera, com en el nostre cas, que som quatre persones amb el mateix número. De manera que ens toca esperar unes dues hores, de les 9 a les 11. Tenim temps d’observar bé el paisatge. La presó està al mig del poble de Danemora, que és un poble relativament petit. Al fons, cap a l' Est, es veuen les muntanyes Adirondack i cap al nord ja comença el Canadà. És una presó de les antigues, de les que es varen construir a mitjans del segle XIX, amb altes muralles de ciment. Ara ja no les fan així. Ara ja no es fan aquestes muralles exteriors, sinó que les filferrades electrificades, amb sofisticats dispositius de videovigilància, donen tot un altre aspecte a les presons construïdes aquests últims anys.

A la porta hi ha tres banderes. Al mig, la de les barres i estrelles. A l'esquerra, la que sembla ser pròpia de les institucions penitenciàries d'aquí, amb l’àguila inevitable a i la paraula 'Excelsior". I a la dreta, la bandera pròpia de l’organització que es preocupa de mantenir la memòria dels presoners de guerra ("Prisoners of War", POW,i dels desapareguts "Missing in Action" MIA), provocats per les nombroses guerres en què participa contínuament aquest país. Aquestes lletres inicials figuren a la bandera al costat del lema "no us oblidem" i el dibuix d' una torre de vigilància, envoltada de filferrades. No em sembla una bandera molt adequada, per estar precisament a la porta de les seves presons. Però aquí està i no crec que la seva presència respongui a cap reglament oficial, sinó més aviat a les preferències d'algun alt responsable. Almenys jo, fins ara, no havia vist aquesta bandera a la porta de cap altra presó.

Anem passant els controls. Abans d'entrar pel detector de metalls, ens fan treure les sabates. Jo porto bamves, desproveïdes de qualsevol peca de metall, però no serviria de res, si els ho faig notar. Finalment arribem a la sala de visites. És gran i distribuïda en taules que compten amb tres o quatre cadires cada una. Apareix en David. Li reconeixem el mateix jersei roig de l' any passat. En canvi, els pantalons són iguals que els que porten els altres presos, és a dir, que només porten mig uniforme, avui.

PARLEM DEL DIARI 'AVUI

La conversa comença a partir de les preguntes que fa el David sobre la marxa de la campanya per Mumia Abu-Jamal. Vol saber amb quin estat d’ànim l'he trobat jo mateix, quan l'he vist la setmana passada... Sap que està a punt de sortir la sentència del judici del disset de maig i que els MOVE de la presó estan intentant aconseguir el règim obert. Cadascú li comenta les sevs coses. Jo li explico que tinc un retall guardat del diari "Avui", de finals de l' any passat. És un article d'opinió, fet per un d' aquests periodistes que, quan li pregunten si ha estat víctima de la censura, s'afanya a dir que no, que mai, que sempre escriu allò que de veritat pensa... Tal com ens avisa Noam Chomsky, això vol dir, en realitat, que el periodista en qüestió sap molt bé les coses que pot dir i les que no pot dir, si vol continuar publicant en aquest tipus de diaris i ser considerat un professional "de prestigi..."

L'article presenta els Weathermen com a gent d' una ideologia totalment superada i, sobretot, insisteix en dir que estaven equivocats des del principi, des dels anys seixanta. Amb el David recordem un documental que va fer, anys enrera, una cadena de televisió nord-americana. Sembla que el periodista ha vist el documental, perquè hi ha referències, que semblen extretes literalment del document audiovisual.

Per exemple, un detall que ens sembla molt representatiu de la frivolitat d' ambdós productes pseudo-periodístics, és que es destaca molt la presència de l'actor Dustin Hoffman, entre el veïnat del Greenwich Village, a New York, el dia que va explotar, en un apartament, l' artefacte casolà, la preparació del qual es va atribuir després als Weathermen. El fet que l'actor resultés il·lès en l'explosió accidental, serveix al periodista per posar un colofó rodó al seu article. I al David i a mi ens serveix per constatar que, de vegades, alguns periodistes del sistema atribueixen més valor a una vida humana que a una altra.

EL CLUB DE BILDERBERG

També li comento al David Gilbert, les al·lusions repetides que, en el programa Koktel kontrainformatiu de Ràdio Ona de Torelló, hem fet a un parell de llibres sobre l' anomenat "Club Bilderberg" d'un tal Estulin, que a mi em sembla que és un producte típic del Sistema que, de tant en tant, necessita autoritzar critiques contra el propi Sistema. També en aquests llibres hi ha referències, poques, als Weathermen, als quals presenten com poca cosa més que drogoaddictes amb inquietuds polítiques adotzenades i, per descomptat, equivocades.

En David pregunta per què la treva d'ETA s'ha trencat. Encetat el tema, hi participem tots els de la taula: el govern espanyol no havia fet cap pas efectiu en direcció a la pau. Cap dels presos no ha estat posat en llibertat. Per què no poden fer, a Madrid, el mateix que s'està fent a Londres l'IRA? Fins i tot a Palestina, de tant en tant, deixen en llibertat algun grup de presos. El David vol puntualitzar: hi ha uns deu mil presos polítics palestins, a les presons de l'Estat d'Israel. i amb prou feines n'han alliberat dos-cents, en el curs de les últimes i accidentades negociacions...

Després ens parla de la seva família. Algú li pregunta com han pogut tirar endavant amb aquest fill que ara té vint-i-set anys, si en fa vint-i-sis que ell és a la presó. En David parla de la mare del seu fill, la senyora Katy Boudin, que va caure presa el mateix any que ell, quan la criatura tenia només catorze mesos... De com els pares d’ella se’n varen fer càrrec, ajudats per altra gent que militava a la mateixa organització...

Li explico els projectes que encara he de realitzar, abans de marxar cap a Europa, a finals de mes. He de visitar els veterans de la Brigada Abraham Lincoln, els qui varen venir a defensar la Segona República Espanyola, els anys trenta, enfront del feixisme internacional. He d'anar a veure a l'ex-black panther Marshall Eddie Conway , que està en una presó de Baltimore, però una mica més lluny que la de l' any passat...El David s'acomiada amb el puny aixecat i em diu que continuï amb les meves visites. Que així, almenys, estic coneixent el bo i millor dels USA... I jo penso que no hi ha dret, que aquest Bush mantingui a la presóE tanta i tanta gent que, molt sovint, el superen llargament per la seva categoria humana...

Francesc Arnau i Arias, onzena crònica, 20-8-07

L'ANARQUISME NO ÉS UN CATECISME

POWELTON VILLAGE, 1978

Philladelphia 18.- Ahir vàrem fer un acte públic, una xerrada, al A-Space, que és el localet on es reuneixen els anarcos del barri. Vàrem parlar una mica de tot. Dels presos d' aquí i dels d'allà, de la història, de les perspectives... una de les intervencions que em va semblar més interessant, fou la d'un noi, que em va preguntar si jo accepto la idea que els presos que ho són a causa d'una condemna per les drogues, es poden considerar també presos polítics. Jo ja estava preparat perquè, tal com vaig explicar en una crònica anterior, el dilluns passat m'ho havia explicat Russel Shoats, dins de la presó de SCI Greene. Ell coneix aquests presos que, de vegades, agafen consciència ells mateixos de la seva inequívoca condició de presos poliíics, que s’adonen de la terrible manipulació de què han estat objecte, per part de l' Estat i a través del món de les drogues. Les dotze o quinze persones que ens hem reunit, estem d' acord en aquest punt. N'hi ha que fan responsable de tot al Sistema i qualifiquen tots els presos de polítics. Tampoc ningú no s' escandalitza...

Després, uns quants vàrem anar a sopar junts: gent dels MOVE, de l'ABC de Philladelphia (Anarchist Black Cross). I vàrem continuar comentant la jugada. Estan molt contents de l’èxit de participació en la caravana de cotxes que es va fer l' altre dia, pels carrers de la ciutat. Al principi hi va haver una filera de més de vint-i-cinc cotxes. Alguns vinguts de lluny: de Harrisburg i, fins i tot, de New York. Es varen realitzar tres parades, estratègicament estudiades i, aquesta vegada, es va voler ignorar el centre comercial de la ciutat. La primera parada fou davant del Museu d' Art. És un edifici gegantí, faraònic, punt turístic per excel·lència, encara que hi ha hores del dia, en què seria difícil assegurar si tota la gentada que hi ronda, hi ha acudit a causa del museu, o a veure l' estàtua de Sylvester Stallone... És un pseudo-monument molt controvertit. Inicialment s'havia instal·lat molt més a prop de la porta principal del museu, però hi varen haver moltes protestes. La gent deia que, al final, al cap dels anys, quan hagués desaparegut tota la nostra generació la gent del futur podria pensar que aquest Rocky Balboa fou un boxejador de veritat, real, i no només un personatge-producte de Hollywood...

De manera que el varen allunyar, cap a un jardí lateral. I ara els curiosos s’apiloten allà. i no falta qui, després, se' n va cap a la porta principal, a fer alguns saltets d’aquells que es veu que va fer l' Stallone, en el mateix lloc i en alguna de les seves pel·lícules.

RÈGIM OBERT PER ALS MOVE.

Ja en aquesta primera parada, pren la paraula un dels portantveus de l’organització revolucionària MOVE. Es dirigeix a tos els vianants que s’acosten al voltant dels megàfons, per explicar la injustícia del cas: com la seva casa fou assaltada salvatgement per la policia, l' any 1978, i com els tribunals varen fer responsables a nou dels adults que hi havien dins de la casa, de la mort d' un policia que va rebre un tret al cap, pel clatell, durant l’assalt. Foren condemnats a presó, per un període en cap cas inferior a trenta anys, però que pot arribar fins a cent, es a dir, pot significar la cadena perpètua.

L' any que ve es compleix la pena mínima, els trenta anys i, per això, existeix la possibilitat legal que els permetin el règim obert, que significaria la vida en una relativa llibertat, al carrer, però estretament controlats i, a la mes mínima infracció, cap a la presó altra vegada.

Entre els qui escolten hi ha, sobretot, gent que aguanta banderes africanes, dels qui propugnen una Àfrica lliure de tot tipus de colonialisme, sense tirans i propietària dels seus propis destins... estaven aquí, fent la seva manifestació i s' han afegit a nosaltres.

NO VOLEM SÍNDRIA SENSE LLAVORS

La caravana continua i ara ens aturem en un barri del Nord de Philladelphia. Es diu German Town i és dels mes deprimits de la ciutat. Molts edificis abandonats, però amb les portes i finestres ben tapiades, que no puguin ésser ocupats. També aquí s’acumula molta gent al nostre voltant. Els portantveus fan les explicacions del cas i, en acabar, l’organització ofereix síndria a la gent. A mi em crida l’atenció que destaquen, com a una novetat, que aquests talls de síndria que ofereixen sí que tenen llavors. I és que als supermercats d’aquest país, es veu que cada cop és més difícil trobar-hi aliments naturals, sense manipular... i, pel que fa a les síndries, els consumidors ja s'han acostumat a menjar-se-les, sense trobar-hi llavors. De manera que poder menjar-les amb llavors, d’alguna manera, és un luxe. I a més, vès a saber què els fan, a les síndries, per aconseguir que creixin sense llavors. Els MOVE, defensors intransigents com són de la Naturalesa, gaudeixen gastant aquestes petites bromes al Sistema...

POWELTON VILLAGE, 1978

Tercera parada de la caravana: Powelton village, el barri on varen succeir els fets de 1978. Ens assenyalen la finestra de l'edifici del davant, d' on diuen que va sortir la bala que va matar el policia, mentre l'edifici estava supervigilat per la pròpia policia, que tenia assetjada tota la zona... La casa dels MOVE ja no hi és, perquè fou enderrocada abans que passés una hora, després del desallotjament. Així, la pròpia policia va fer desaparèixer l'escenari dels fets i va impossibilitar, per sempre més, un possible estudi dels elements de prova que poguessin haver-hi a l’edifici, la trajectòria de les bales, etc... Aquí, algun veí dels nous edificis construïts en tots aquests anys, se’ns acosta per escoltar. És algú a qui no fem por. I fa preguntes, que se li contesten totes.

Es reparteixen les últimes octavetes i es dissol la caravana. Els qui ens quedem a Philladelphia desitgem bon viatge als qui se’n tornen cap a les seves ciutats. Entre anar i tornar, hauran passat a les autopistes més del doble del temps que ha durat la caravana reivindicativa. La distància no els tira enrera. I es que cadascú té la seva manera de fer les coses, com s'encarrega de recordar-nos, al final del sopar d'avui, algú que ja ha llegit l’entrevista a Noam Chomsky que publica aquest mes d' agost "Le Monde Diplomatique" que, per cert, ja es pot llegir en versió catalana on line. Aquest home, professor del Massachusets Technological Institute, ha estat qualificat pel Times de New York, com al filòsof més important del segle XX, entre els qui encara són vius. I en aquesta entrevista, en el marc de les explicacions que dóna, quan li pregunten per la seva adscripcio política, afirma que la ideologia anarquista, el pensament llibertari, no és de cap manera un catecisme al qual s'hagi de guardar fidelitat sinó que, al contrari, compta entre les seves característiques un estat de vigilància permanent pel que fa a la vigència de les idees... Ho tindrem en compte.

Francesc Arnau i Arias, desena crònica, 18-8-07

CAUEN LES BORSES EUROPEES... ELS PRESOS JA HO SABIEN.

Philladelphia 16.- Sobre el mobiliari de la sala d' espera de la presó d'SCI Greene, es podria escriure tot un tractat de sociologia. Hi ha la fotografia del carceller més destacat del mes, el qui ha excel·lit per l’efectivitat del seu treball. Durant els propers trenta dies, tindrà el privilegi de poder disposar d' una placa d’aparcament, just al costat de la del director de la presó, ben a prop de la porta d'entrada. En una vitrina especial, al costat de les que contenen les innombrables copes i trofeus, guanyats pels equips de la presó (carcellers contra presos, presos contra carcellers, carcellers contra carcellers d'altres presons...) hi ha una pala platejada, que van fer servir, ja fa anys, les autoritats penitenciàries, per posar la primera pedra de l' edifici.

En un cartell emmarcat, s' exposen les qualitats que tenen, en tot moment, els tribunals d’oposicions que han d' examinar als aspirants a carcellers, per a les places que contínuament es necessiten en aquest país. Credibilitat, imparcialitat, respecte, companyonia i igualtat. De manera que tothom s’hi pot presentar, amb la seguretat de que serà tractat com es mereix.

Un vellet d' uns vuitanta anys, intenta enfilar-se a la tarima del detector de metalls, que no té més de mig pam d' alçada. Un seu fill l'ajuda. I sona implacable l' alarma. El carceller compren la situació, li inspecciona el cos amb el detector manual i el fa passar per fora. Ha tingut consideració. Encara no hem arribat a la línia divisòria del recinte, on les persones deixen de merèixer gaire consideracions. El punt més clar de la divisió és el locutori.

Apareix Russel Shoats. aquest pres que ho és des de fa trenta-cinc anys, amb dues cadenes perpètues a sobre. No només té les mans emmanillades, sinó que les té lligades estretament a un cinturo de cuiro, de tal manera que no les pot fer arribar més enllè d' un pam de la seva pròpia cintura. De tant en tant, s'aixeca, recula fins a la maneta de la porta que li queda al darrera i s' hi refrega l' esquena. Es grata alguna picor.

Durant tots aquests anys ha intentat escapar-se dues vegades. Quan ell i jo ens varem qüestionar el suïcidi d' en Xirinacs, em va dir que ell no ho ha fet perquè no n'ha sentit mai la necessitat, però que no descarta que, per a altres persones, en altres situacions, pugui ésser una sortida tan vàlida com qualsevol altra.

Ara ja sé que Xirinacs ha estat homenatjat al Fossar de les Moreres, després de passar per Santa Maria del Mar. Tindrà alguna repercussió, aquesta mort, en la convocatòria espontània de vaga general a Catalunya, per al proper dotze de setembre ? Ja ho veurem.

L' ESQUERRA TÉ POR

"Quan tornis al teu país, a Catalunya, digues-li a tothom que cal continuar la lluita, com sigui. Ja sé que és difícil. Hi ha por. L' esquerra té por a tot el món. I no els falten raons, per tenir por, perquè el Sistema és implacable amb tothom que no s' hi mostra prou dòcil. Mira ara el Michael Moore. Li volen fer un judici a causa de la pel·lícula sobre la falta de Seguretat Social als USA. No crec que s' atreveixin a fotre'l a la presó, però ja veurem com acaba."

"Si parlem de sanitat, cal que sapigueu que aquí dins, si et poses malalt, no et curen. Et deixen morir, a no ser que tinguis molt de recolzament a fora, com jo, que sóc un privilegiat. Aquests últims dies he tingut la família preocupada, perquè sentia dolors molt forts al pit. Finalment em varen atendre i el metge m’ha dit que només es tracta d' alguna variació en la pressió sanguínia. M' ha receptat unes pastilles i ja està. Ja em trobo bé. Son petites molèsties que a fora no tindrien més importància, però que aquí dins es poden complicar de seguida, per la falta d’atenció mèdica. Al Mumia volen matar-lo de seguida, amb la pena de mort. A mi em volen matar a poc a poc.”

Veig a Vilaweb que les borses europees han caigut altra vegada, ara acausa de la crisi hipotecària nord-americana. O això diuen. I recordo que tant en Rusell com en Mumia parlen dels "canvis econòmics dràstics que veuen a venir als USA en els propers anys i que repercutiran negativament a tot el món. I això situarà la gent a un pas de la rebel·lió.

"Hi ha molts predicadors, però no ens fa falta cap religió nova. No és aquesta, la qüestió. Amb la tecnologia que hi ha, es podria resoldre qualsevol problema material dels molts que hi ha a la nostra societat, en aquest planeta. Però no volen. D’això en fan un problema. Han transformat la tecnologia en el nostre pitjor enemic."

"MARX I ENGELS TENIEN RAÓ..."

"Jo no em defineixo només com marxista, però reconec que Marx i Engels tenien raó, quan deien que la perdició del món pot venir a causa de l' acumulació de riqueses i de recursos en unes poques mans. I només hi ha una manera d' evitar-ho, que és intentar recuperar l' equilibri. Lluitar contra les desigualtats socials que cada vegada són mes grans en aquest Sistema. I ho hem de seguir intentant. Veiem com els pigmeus encara ara viuen, a Centre-Africa, sense electricitat. Segurament, si en tinguessin, viurien més còmodament, però no en senten la necessitat. Compten amb el que tenen...”

"Sabem que ni els exèrcits més poderosos del món no són invencibles. Napoleó representava la primera forca imperialista del món, en la seva època, però fou vençut per les guerrilles dels espanyols, que no tenien ni un exèrcit organitzat. La guerrilla va guanyar. Varen expulsar les tropes franceses de la península Ibèrica. I des d' aleshores, la paraula "guerrilla" ha passat a formar part del vocabulari de tots els idiomes del món, per designar la resistència contra l' opressor, la lluita per la llibertat... A Bush li pot passar com a Napoleó.”

No n' hi ha prou amb la força bruta, amb tota la força bruta del món. Cal actuar en el sentit de la Història. I això no ho han sabut fer mai, els Imperialistes. O no han volgut, perquè això voldria dir rectificar i anirien contra els seus propis interessos.

A més costa molt, rectificar. Jo, per exemple, fa quatre o cinc dies que sé que vaig cometre un error, en la crònica del sindicalista d' Oakland. Que vaig fer anar la meva imaginació mes enllà de la gorra que portava el senyor Heyman, que és un estibador que compren bastant bé la nostra llengua catalana. I quan ha vist la meva crònica, m' ha fet saber que ell no era l’únic obrer a la reunió de Brooklyn, que no tots els altres eren necessàriament només intel·lectuals, sinó que també hi havia un treballador de correus, un de la indústria editorial, un de sanitat...

Francesc Arnau i Arias, novena crònica, 16-8-07

PARLEM D' EN XIRINACS AMB ELS PRESOS EX-BLACK PANTHERS

Philladelphia 15(2).- Som a la sala d' espera de la presó d'SCI Greene. Jo penso en Xirinacs. El diumenge passat em varen despertar, a les cinc de la matinada, amb una trucada des de Barcelona, per explicar-me això del suïcidi. Mentrestant, la carcellera que ens observa de cua d'ull, des del seu bunker, no para de bellugar-se: ara engega el ventilador, ara l' apaga. ara ajusta els fulls de la llibreta de control. Ara mira la pantalla de video-vigilància i s' hi acosta com si fos molt curta de vista, però no porta ulleres. Li cau una mica de goma d' esborrar pel taulell. Ho neteja i després passa i repassa les seves mans planes pel mateix lloc de la taula on ha netejat. Obesa com és, no pot passar desapercebuda, dins d' aquest espai tant petit que és el bunker dels carcellers de la sala d' espera.

En el mateix mòdul que el Mumia, hi ha un altre pres, que es diu Russell Shoats. Està condemnat a dues cadenes perpeèues, acusat d' haver participat en l' atac a una comissaria de policia, l' any 1972. El mateix any que jo vaig fer el servei militar a l' exèrcit espanyol, penso jo. Aquest home està aquí dintre condemnat per haver fet violència (en l' atac a la comissaria va morir un policia) i a mi, a l' exèrcit espanyol em varen ensenyar com es pot matar una persona. Jo, si en fos capaç, ho sabria fer de diverses maneres: amb arma de foc, amb arma blanca, a garrotades... fins i tot amb les mans nues sabria com fer-ho. I a més em varen obligar a aprendre-ho. I aquí estic, al cantó de fora dels barrots de la presó. Tot depèn de qui teçe el Poder i de part de qui estàs tu...

Vaig conèixer un amic del Rusell Shoats, durant una manifestació a New York. I quan va saber que jo aniria a veure en Mumia, em va demanar que intentés parlar amb en Rusell, encara que el meu nom no figura a la seva llista de visites. I ara estem esperant, a veure si la direcció de la presó m'ho permet. Sembla que sí. El carnet d' advocat de Barcelona, de vegades pot fer el seu efecte.

Finalment apareix en Russel al locutori. És un home de 64 anys, però encara té la barba molt negra. De seguida em pregunta com l' he conegut i vol saber coses del meu país. No puc evitar explicar-li la mort d' en Xirinacs, la seva tasca com a senador a Madrid, els anys setanta; les seves vagues de fam, la seva solidaritat amb els presos, els llibres que n’he llegit (entre ells, "La traïció dels líders", una de les anàlisis més lúcides que conec sobre la Transició Política a l' Estat Espanyol...) En Rusell i jo ens qüestionem el significat d' aquest suicidi. S' ha equivocat,en Xirinacs ? Qui ho podria dir, això ? Rusell fa la seva pròpia interpretació: aquest home, a la seva edat, estava fart de ser un esclau de l' Estat Espanyol i va decidir acabar, per voluntat pròpia. Així ells han perdut un esclau. Així mateix, ho va dir en Rusell. Ni m´ws ni menys. I després, quan he tingut ocasió de llegir la prosa poètica que en Xirinacs va deixar escrita, el mateix dia de la seva mort, veig que la visió d' en Rusell era exacta. I jo només havia tingut temps d' explicar-li’n quatre detalls, de la biografia del suïcida...! Em sembla impressionant. Sensacional.

Com ha pogut aquest pres, ex-Black Panther, ex-militant del seu braç armat (Black Liberation Army) tancat des de fa trenta-cinc anys, conservar aquesta lucidesa...

LA GENT ES REVOLTARÀ PER MOTIUS ECONÒMICS

El Rusell explica que a ell no el varen condemnar a mort, perquè a finals dels anys setanta, el moviment contra la pena de mort era molt fort als USA i això hauria contribuït a augmentar les mobilitzacions populars. Ell també ha escrit molt. Em parla d' un prospecte que acaba de publicar aquest any, que es diu "Liberation or gansgterism", que em pot ajudar a entendre la realitat de la gent que ara està presa en els USA (uns dos milions de persones). Es pot dir que la majoria, sobretot els joves, estan presos a causa de les drogues. I ells també són presos politics, encara que no se n’adonin, perquè tot el tràfic de la droga, aquí, està controlat per la CIA i el FBI. Tot el que passa en aquest terreny, passa perquè ho volen els policies...

Li explico al pres que a Barcelona, el mes de juliol, vàrem tenir una apagada de llums que, en alguns punts de la ciutat, va durar tres dies. I que la gent dels barris va sortir als carrers, a tallar el trànsit; que feien soroll amb olles i cassoles... ho entén molt bé. Diu que això està en la direcció del futur, en el sentit de la Història... que al final passarà (tant en el seu país com en el meu) que la gent es revoltarà per motius estrictament econòmics: "I serà la gent no polititzada. La gent que ara no s’adona de res, perquè esta enfonsada en el consumisme i va tirant de beta... No s' ho imaginen, que poden caure en la misèria. Tenen targetes de crèdit i les fan servir. No pensen en el fet que l'energia s' està acabant i els recursos naturals també..."

"I després hi ha un altre factor que el Sistema sap explotar molt bé, per mantenir la gent dividida i enganyada: la segregació racial. El Sistema sap molt bé com manipular això i mantenir els blancs separats dels negres, que no es barregin i, sobretot, que no se solidaritzin entre ells. Que no s' uneixin.”

"I l'aspecte de les diversions, "l' entertainment", Hollywood, els esports com a espectacle de masses, per embrutir-les. Això també ho saben enfocar molt bé, per distreure la gent, per fer-los depenents... perquè no vegin que la guerra de l' Irak serà la seva perdició. Ara els bancs europeus i xinesos continuen fent préstecs als Estats Units, però arribarà un moment que pararan. Encara que els USA siguin la primera potència mundial, això s'acabarà, perquè ja no faran por a ningú amb els seus exèrcits. Tothom se n’adona, ara, que no son capaços de dominar al poble iraquià. I aquesta és la gran llicó d' aquest poble, que dóna continuïtat a allò que tots sabem des de Vietnam: l' exèrcit dels USA no és invencible...”

"NO ET TENYISSIS MAI LA BARBA, TU...!"

"I això pot provocar la inflació a nivell mundial. La gran depressió dels anys trenta del segle passat, quedaria petita. Aleshores la gent encara es podia refugiar en els boscos, en el camp. Podien cultivar la terra, caçar, pescar... ara tot això s' ha acabat. Ningú no sap com aconseguir menjar, en aquest país, si no és acudint al supermercat.”"De vegades hi ha gent que em pregunta com puc mantenir l' esperança, aquí dintre, amb dues cadenes perpètues a sobre. Doncs, és clar. Econòmicament,aquest Sistema no té futur. No ho podran aguantar. Jo estic en aquesta presó, amb aire condicionat, aigua calenta. Em donen roba i menjo tres vegades al dia. A més. puc anar llegint i aprenent cada vegada més. Això vol dir que, encara que estic privat de llibertat, la meva qualitat de vida és millor que la d' un setanta-cinc per cent dels habitants de la Terra... quan el Sistema es col·lapsi, jo tindré la meva oportunitat, com tothom..."

I una vegada més em crida l'atenció aquesta capacitat d' analitzar la pròpia realitat, en relació amb l' evolució de la situació mundial.

"Ens volen fer depenents d'ells. Mira ara Bill Gates, el multimilionari de la informàtica. Volen que tots aspirem a ésser com ell, a tenir els seus diners, les seves cases, els seus cotxes... Hem de rebutjar tot això. Hem de canviar la nostra mentalitat. Adquirir la filosofia de compartir el que tenim. Volen convèncer-nos que no podem viure sense moltes coses. I això no és veritat. No les tenim ni les necessitem, però ens volen fer desitjar-les. Tu portes barba. La tens blanca. Potser aquests dies, a Barcelona, algun personatge famós de la teva edat, es tenyirà la barba i algú et dirà: "Home, Francesc, et podries tenyir la barba... tan blanca et fa més gran... " I aleshores tu potser et miraràs al mirall, aniràs a la botiga i et compraràs un d' aquests productes meravellosos, per amagar el color natural de la teva barba. No, no te la tenyissis mai tu, la barba...!”

Francesc Arnau i Arias, vuitena crònica, 15-8-07(2)

"FARIEN FALTA QUATRE PLANETES MÉS..."

Philladelphia, 15.- Dins de la presó de SCI Greene, Mumia Abu-Jamal m'anava explicant: "He llegit el llibre de Al Gore, que parla de veritats inconvenients. Aquesta gent de vegades comença a tenir vergonya i comença a parlar de veritat. Sembla que farien falta quatre planetes més, com el planeta Terra, si volguéssim intentar desenvolupar aquest planeta nostre, seguint el mateix model energètic i de consum que s' està seguint a Europa, als Estats Units, al Japó... I inevitablement, les properes guerres ja no seran pel petroli, seran per l' aigua. Ens barallarem per l' aigua... "

"Als qui et diuen comunista perquè expliques tot això, replica’ls que no ho consideres cap insult, que la Cuba Socialista va oferir ajuda als USA, quan va passar l'huracà Katrina, el 2005. I no la hi varen acceptar. I a Cuba hi passa un huracà d' aquests gairebé cada any. I no es mor ningú. Poden lamentar la mort d' alguns animals domèstics, l' enderrocament d'alguna casa, però cap persona no perd la vida a causa d' aquests fenòmens de la Naturalesa... Els cubans, tot i el bloqueig, han estat capaços d' arribar a aquest punt de desenvolupament. De manera que, si no haguessin estatbloquejats per la política imperialista dels USA, compta què podrien fer, per a la gent... !"

"A New Orleans encara hi ha gent que avui, dos anys després de l'huracà, no té casa, no poden tornar a casa seva, perquè ningú no l'ha arreglada i ells no tenen diners per a fer-ho. I el govern no fa res! I encara no han fet bé les reparacions dels murs de contenció dels llacs. Si aquest any tornés a venir l' huracà (i tant de bo que no vingui... !) la catàstrofe es tornaria a repetir. I potser seria pitjor... I tot això perquè l' exèrcit dels USA, que és el principal responsable d'aquelles obres d' enginyeria, no ho ha planificat bé. I perquè no hi han dedicat els diners que fan falta, perquètot s' ho emporta la guerra de l' Irak... a hores d' ara sembla que ja han perdut el compte dels dòlars que porten gastats...”

LA CLASSE OBRERA ES PENSA QUE ÉS CLASSE MITJANA

"Abans es considerava, oficialment, que la classe mitjana estava perfectament representada pels obrers de la fàbrica d' automòbils Ford, per exemple. Ara això ja no és així. Una de les grans mentides de la propaganda oficial ianqui és que aquí no hi ha classes socials. Que tothom és classe mitjana. Que a part d'això només hi ha classe dirigent, que ha de ser-hi i ha d'ésser acceptada per tothom. I la "underclass": els qui estan per sota, que no arriben ni a ésser classe social, perquè no han triomfat, és a dir: els negres, latinos, blancs pobres i altres "minories"... I això és el que fan creure a la gent. Aquests carcellers que veieu per aquí, els qui ens vigilen, per exemple; aquests s' ho creuen tots. Jo parlo molt amb ells. S'ho creuen perquè cobren entre 35.000.- i 40.000.- dòlars a l' any. Però si un mes deixessin de cobrar el sobre, per qualsevol raó, ja no arribarien al mes següent. Caurien en la pobresa. I si es posessin malalts de veritat, es quedarien en la misèria. Normalment, aquí la gent no estalvia. La majoria perquè no poden, perquè totes les coses que són imprescindibles per a viure, estan molt cares...”

"I així està clar que, com que no s' identifiquen amb cap classe social de veritat, com que no arriben a tenir consciència dels seus interessos de classe, no senten la necessitat de defensar-los, ni sabrien com fer-ho...”

"Va passant el temps i els capitalistes estan fent desaparèixer les manufactures d' aquest país. I se les emporten a països del mal anomenat Tercer Món, on la mà d'obra és moltíssim més barata. I la majoria dels obrers d' aquí ni se n’adonen...”

"Ara, per aquí, corre un tipus que es diu Bill Clinton, que ja no és president, però que té una esposa que es diu Hillary, que és senadora i que pot guanyar les eleccions presidencials de l' any que ve, només per això: perquè està casada amb aquest Clinton que, no sé per què, li va caure molt bé a la gent negra d' aquest país. I com que ell els queia bé, ara els qui votin ho faran per ella...”

"I aquest Clinton no només ha passat a la historia per l'escàndol sexual amb la Lewinsky, sinó per l'impuls sensacional que va donar als Tractats de Lliure Comerç. Alguns es pensen que aquests tractats només serveixen per a seguir explotant, més i millor, els països del tercer món. I no és veritat. També hi ha un efecte invers, que consisteix en el fet que s'empobreixen encara més les classes desfavorides nord-americanes, perquè s' emporten les indústries fora, per abaratir així el procés de producció. I la Hillary, en la seva campanya, ni en parla, de tot això... I, si arriba a ésser presidenta, s'aprofitaran de l' aura que li donarà el fet de ser la primera dona presidenta de la història, per afavorir impunement aquest tipus de polítiques opressores...”

"ELECT A MADMAN AND YOU'LL GET MADNESS...!"

"Elegiu un home boig i obtindreu bogeria."

Per New York vaig veure, la setmana passada, unes enganxines que deien això i que anaven acompanyades de la cara del president Bush. En Mumia afegeix que, aquesta bogeria, se’ls ha de suposar a tots els presidents, des del primer moment en què es presenten a les eleccions. Qui, si no un boig, es gastaria entre setanta-cinc i cent milions de dòlars en una campanya electoral, que els pot donar accés a un sou presidencial, durant quatre anys, que en cap cas sobrepassaria els dos milions de dòlars, en total ? Tant en Bush com qualsevol altre president, només tenen una manera de desmentir-ho, això: han d'acceptar que no actuen moguts pel sou, sinó que ja estan venuts a les grans empreses transnacionals, des d' un bon principi. I per moltíssim més que pel sou d' un president...!

I tot això passa en un país que funciona sota un estricte control policial. És un estat policial (continua en Mumia, i m' ensenya les seves mans emmanillades per davant) Fa poc hi va haver un altre escàndol, a nivell policial. Un ex-agent de l'FBI ("Federal Bureau of Investigation"), que es diu Tyrone Power, havia participat en el COINTELPRO ("Counter Intelligence Program"), un pla policial especial, antisubversiu que, teòricament, només va estar en vigor a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Aquest policia, Power, penedit de la seva actuació en la pràctica del Terrorisme d' Estat, va discutir amb els seus superiors i, entre altres coses, va voler saber de veritat si el Cointelpro ja s' havia acabat en els nostres dies o si, al contrari, encara estava en alguna mesura en vigor. La resposta que va obtenir (i d' aquí ve l' escàndol) és: Per que hauríem d' abandonar les normes de funcionament del Cointelpro, si ens està donant tan bons resultats ? I cal tenir en compte que, en virtut d'aquest pla policial, en el seu moment, es va assassinar impunement líders del moviment negre, com per exemple Martin Luther King, Fred Hampton, Malcom X...”

"És per això que, ara mateix, en el marc de la dretanització a què estan sotmetent la ciutadania d' aquest país, et pots trobar amb una opinió majoritària que et digui: d' acord, la policia fa barbaritats amb alguna gent, però si això serveix perquè no hi hagi mai més un Onze de Setembre, ja m' esta bé...”

En Mumia i jo estem d' acord, en això: resulta trist i difícil de combatre, però ho seguirem intentant. Sense parar. No podem parar. Si ho féssim, ens passarien per sobre.

Francesc Arnau i Arias, setena crònica,15-8-07

MUMIA ABU-JAMAL: LA RESISTÈNCIA

(San Francisco, maig de 2007)

Philladelphia 14.- Durant la visita a la presó, encara que ningú no parla de la sentència, jo noto que hi ha una tensió a l' ambient, que no hi era l' any passat. I és que el 17 de maig d' aquest any, es va fer una vista judicial en què, entre altres coses, es discutia la possibilitat d' un nou judici, en el cas de Mumia Abu-Jamal, aquest periodista afro-americà, que està al corredor de la mort de la presó de SCI Greene (State Correctional Institution Greene) a l' estat de Pennsylvania, des de 1981, amb l' acusació d' haver mort un policia blanc. En Mumia sembla que és qui ho té més clar: no vol ni creure's el mínim, és a dir, que el tribunal complirà el compromís(assumit d' ofici) en el sentit de fer pública aquesta sentència, abans que passin noranta dies des de la realització de la vista. Ell diu que està preparat per a tot. El seu advocat no crec que pugui dir el mateix. Jo recordo com n'era, de llarga i dura l’espera, ara fa tres anys, quan teníem pendent una sentència de Zigor Larredonda i Muñoz (pres polític català) en què podien carregar-li una mort i condemnar-lo a trenta anys. Al final el varen absoldre. També aleshores s' hauria pogut dir que el pres estava més tranquil que l' advocat. I és que, amb una petició fiscal de pena de mort, no em puc ni imaginar l' angoixa de l' espera.
Jo vaig començar a fer d' advocat a finals del 1974. El general Franco va morir un any més tard i, afortunadament, no em va tocar fer cap d' aquelles defenses, anomenades aleshores "de pena màxima o capital".

UN LLIBRE NOU: "JAILHOUSE LAWYERS"

En Mumia no només aguanta aquesta situació d' incertesa vital extrema, sinó que, a més, és capacçde tenir la serenitat suficient com per acabar d'escriure, ara mateix, un altre llibre: "Jailhouse Lawyers", és a dir, "Advocats de presons", per oposició als "Street Lawyers" o "Advocats de carrer". Aquest llibre està dedicat als advocats que defensen les persones que, un cop condemnades, han de complir llargs anys de presó o cadena perpètua. Normalment, els presos són gent de molt poques possibilitats econòmiques i, per això, no hi ha gaire advocats que es decideixin per aquest tipus de labor. I els d' ofici, com sol passar a tot arreu, són molt poc dignes de confiança, amb les excepcions de rigor...

Així, resulta que un advocat de presos és aquella persona que (sense ésser pròpiament advocat de carrera) està complint ell mateix una pena de privació de llibertat i, a poc a poc, ha anat estudiant les lleis i està preparat per a defensar els seus drets dins de la presó. Quan els altres presos se n’adonen, li consulten els seus propis casos, com ara abusos de poder de què són víctimes, per part dels carcellers, i els demanen, literalment, que els defensin.

En Mumia sap molt be tot això, perquè aquesta descripció de l' advocat de presó també li escau a ell mateix. Durant tots aquests anys, ha tingut ocasió d' estudiar moltes lleis per a defensar-se ell mateix, i també defensar a molts altres presos. Penso que aquest és un dels llibres que jo llegiré, tan aviat com es publiqui... En Mumia em diu que fer d' advocat d' aquesta manera, a ell li ha resultat sempre interessant, provocador i frustrant, al mateix temps.

Trobo els qualificatius adequats i ajustats a algunes de les sensacions que jo mateix sento, en la meva feina, feta sempre des de fora de les presons. O sigui que, des de dintre, aquestes sensacions s'han de veure augmentades al màxim...

EL PRESIDENT BUSH I LA GUERRA DE L' IRAK

En Mumia procura seguir per televisió el desenvolupament de les rodes de premsa que fa la Casa Blanca, encara que, segons diu, totes no les aguanta i en les que aguanta, acostuma a no arribar fins el final... Estem en un punt en què gairebé tot el que diu el president Bush és mentida. I se li nota a la cara que ni ell mateix s' ho acaba de creure tot. En la situació que tenim creada internacionalment, ja no hi ha cap govern que pugui governar i, al mateix temps, mantenir que la guerra de l' Irak s'havia de començar o, encara pitjor, que ara s' ha de continuar. Hi ha qui diu quel Tony Blair, a Anglaterra, ho ha fet molt malament, però no és cosa únicament deTony Blair. A Itàlia passa el mateix amb Berlusconi. I recordem el que li va passar, ja fa temps a Aznar...

Als Estats Units està passant igual: la guerra està perduda des del dia segÜent d' Abu Graib. Des que el ciutadà-mig nord-americà va tenir ocasió de veure alguna de les fotografies sortides d' aquella presó iraquiana. Aquesta societat ianqui és molt conservadora. I per això, afortunadeament, aquí no hi ha qui aguanti la mirada d' una d' aquestes imatges on es veuen dos o tres simpàtics marines ianquis, quan practiquen la violació d' una adolescent iraquiana. I cal tenir en compte que no s' han fet públiques ni una tercera part de les fotos. Bush ja mai més no ha pogut tornar a governar tranquil·lament, des d' aquell escàndol.

MICHAEL MOORE I LA SANITAT, ALS USA

En Mumia és un d' aquests presos que, malgrat portar tants anys a la presó, no han perdut per a res el sentit de la realitat que es viu a fora. No costa gens explicar-li una pel·lícula que estiguin estrenant ara mateix. No només ho entén tot de seguida sinó que, si et descuides, s' anticipa a explicar-te el final. Mentre el dissabte passat, a Philladelphia, estava veient l’última de Michael Moore ("Sicko"), jo em deia per a mi que aquesta sí que m' aniria be per a explicar-li a algun pres. És un documental sobre el sistema de Seguretat Social als Estats Units, a base de denunciar les situacions que es creen en un país de tres-cents milions d' habitants, on quaranta set milions no tenen cap classe d' assistència mèdica garantida.

Contràriament al que es pugui pensar d'entrada, els problemes no només són per als desproveïts d'assegurança, sinó que, els qui en tenen, quan arriba l'hora de la veritat, és com si no en tinguessin. Aquest Moore fa una volta pels hospitals de diversos països: Canadà, Anglaterra, França i... Cuba! A tot arreu, la situació és millor que als USA. A nivell mundial queden gairebé en el número quaranta de la llista, amb una situació sanitària que és pitjor que la d' alguns països africans...

Li explico al Mumia que al cinema em va acompanyar en Gary, un col·laborador de l’organització revolucionària MOVE, des de fa mes de deu anys. Aquest home, no gaire més jove que jo mateix, m' explica que, l’any passat, va tenir una caiguda i es va fer mal en un genoll. No va anar a cap dispensari, perquè va pensar que allò no tenia importància i s' ho va curar ell mateix. Com a conseqüència d' aquesta cura casolana, realitzada com explica el propi Gary, a falta de tenir l' atreviment suficient per córrer el risc de no poder pagar la factura en el dispensari, al cap d' uns dies el genoll se li va anar inflant i, finalment, es va rendir i va acceptar la idea d'anar a buscar el metge.

Li varen fer unes cures que varen anar molt poc més enllà de desinfectar la ferida. Import de la intervenció mèdica: tres mil dòlars. Com que en Gary no té assegurança, va explicar la seva situació a l'administració del dispensari i així, sense gaire discussions, li varen rebaixar la factura a mil dòlars. Com que ell va continuar discutint, li varen oferir la possibilitat que pagués a terminis de cinquanta dòlars mensuals. I, tenint en compte aquest final, en Gary es considera afortunat. Podrà continuar endavant, sempre i quan no tingui gaire caigudes d' aquestes en un mateix any...

En Mumia no mostra cap tipus de sorpresa i, tornant a la pel·lícula del Moore, és aquí on m' anticipa el final: només els serveis mèdics de la República Socialista de Cuba atenen sense problemes a aquelles cinc o sis persones que, havent resultat ferides l'onze de setembre de l' any 2001, com conseqüència dels atacs d' Al Qaeda, encara ara, sis anys després, no han estat ateses degudament en els USA, pais on sempre han treballat i han pagat els seus impostos.

NOMÉS A GUANTÁNAMO T'ATENEN PER QUALSEVOL MALALTIA

Michael Moore explica que, segons la propaganda oficial nord-americana, els serveis sanitaris del camp de concentració de Guantánamo són tan bons, que qualsevol persona presa allà, pot ser atesa de qualsevol malaltia. Si això fos així, diu el director de cinema, Guantánamo seria l'únic territori sota bandera ianqui, on existís atenció mèdica completa i gratuïta. Per això, al final del documental, Moore intenta entrar a la base militar on hi ha víctimes de l' onze de setembre, però no ho aconsegueix i s' ha de conformar amb arribar a l' Havana. És allà on finalment els ferits són atesos degudament i sense haver de pagar res, com haurien fet els cubans amb qualsevol habitant d'aquest planeta que els ho hagués demanat.

Al Mumia li comento que, segurament, són detalls com aquest els que fan que, a la vista de les meves modestes cròniques, algun dels meus lectors em qualifiqui de comunista i m' acusi de fer propaganda comunista, en una època en què a Europa els propis partits comunistes eviten ésser qualificats així. I deu ésser per això que alguna gent (i no només de la ultradreta) es pensa que m' insulta, quan em diu això.

Francesc Arnau i Arias, sisena crònica,14-8-07

UN SINDICALISTA D’OAKLAND

New York 10.- Surto del metro a la parada de Bergen, a Brooklyn. Ningú no diria que, quan l' he agafat, a Manhattan, anava xop com un pop. La roba ja gairebé se m'ha assecat. Són coses del microclima d'aquesta ciutat i, com que ara continua plovent i alhora fa molta calor, arribo regalimant aigua i suor al restaurant on té lloc l' acte públic on he estat convidat avui.

Som deu o dotze homes i una sola dona, asseguts a la taula gran de la sala. Escoltem atentament el senyor Jack Heyman, sindicalista del "International Longshore and Warehouse Union", el sindicat dels estibadors del port d'Oakland (Califòrnia). De tots nosaltres, és l'únic que porta la gorra posada. Aquesta diferenciació, segurament involuntària, és com si vingués a confirmar un altre tret diferencial que a mi em semba evident en aquesta situació: el senyor Heyman és l'únic obrer de la colla. L'auditori sembla que està compost més aviat per intel·lectuals, mestres o professors pertanyents a diferents organitzacions populars i ciutadanes.

El sindicalista Heyman, que té uns seixanta-cinc anys, és d' aquestes persones que irradien una aurèola que els ve donada per la seva història de militància i combativitat. Per sobre la taula corren unes fotocòpies del diari "San Francisco Chronicle", que li va publicar un parell d' articles temps enrera. El diari el presenta com a un dels estibadors que fou detingut a Oakland, l'any 2003, durant una manifestació contra la guerra de l' Irak. Aquell dia la policia va disparar amb els anomenats projectils "no letals" que varen provocar nombrosos ferits. L' escàndol va ser tan gran que fins i tot la Comissió de Drets Humans de la ONU va condemnar la càrrega policial...

EL GOVERNADOR SCHWARZENEGGER CONTRA EL SINDICAT

El 1999, aquest sindicat va organitzar una vaga típicament política, que va aconseguir paralitzar tots els ports de la costa oest dels USA. El seu objectiu era, ni més ni menys, que reivindicar la llibertat d' un pres afroamericà condemnat a mort, sota l' acusació d' haver mort un policia blanc: Mumia Abu-Jamal.

Una altra de les fites reivindicatives que el sindicalista explica, és la victòria que l' any 2004 varen aconseguir les infermeres del sindicat, enfront del Governador Arnold Schwarzennegger, que es negava a augmentar el nombre de personal als hospitals. Aquest va ser un fet que va demostrar a molta gent que, amb una labor sindical efectiva, es poden aconseguir objectius que podrien semblar inassolibles...En els últims anys, el port d' Oakland (un dels quatre principals ports de mar dels USA) té una mitjana dos milions de containers descarregats anualment, per un valor de trenta bilions de dòlars. Però al mateix temps hi ha escoles a la mateixa ciutat, que han de tancar perquè els falten dinersper pagar els sous dels mestres... i cada vegada hi ha més casos d'estibadors morts, a causa de les males condicions amb què els fan treballar: un noranta-cinc per cent dels containers descarregats no són inspeccionats prèviament, per si portessin materials perjudicials per a la salut, encara que actualment hi ha mitjans tecnològics suficients per a fer-ho de manera segura.

Els del sindicat estan acostumats a enfrontar-se amb tota classe d'amenaces, fins i tot procedents de les més altes instàncies. Per exemple, poc abans de la invasió de l' Irak, algun responsable sindical va rebre trucades del Secretari de Defensa Donald Rumsfeld i d' altres personatges propers a la Casa Blanca, que els amenaçaven amb ordenar una ocupació militar dels molls, si es produïa alguna mobilització contrària als interessos de la "seguretat nacional". El senyor Heyman i els seus companys i companyes varen replicar que la seguretat dels ports comença per inspeccionar tots els containers que es descarreguen, i per acabar amb les guerres imperialistes, en lloc d' ofegar la llibertat d' expressió de la gent que treballa als ports.

I AL MOLL DE BARCELONA, LA COORDINADORA

El senyor Heyman em parla de l’organització sindical que tenen els estibadors del port de Barcelona, coneguda com a "La Coordinadora". L’opinió que en té és que són gent molt coherent, que es mantenen fidels a un sindicalisme de classe. Cosa bastant rara, diu, en aquests temps en què tants i tants sindicats es venen a l' Estat respectiu, de vegades només per un plat de llenties, que ve donat pels viatges pagats (de turisme sindical) a països on el model de funcionament és burocràtic i d'absoluta submissió al capital.

"Això que el Partit Demòcrata no està en aquesta guerra, no us ho cregueu. No és veritat. En realitat ells volen la guerra tant com els Republicans. Per això varen votar a favor. No volen acabar-la... però nosaltres sí. que podem acabar-la!". “Aquest és (diu Heyman, que ja s' ha tret la gorra) l' esperit que ha d' animar les jornades que estem preparant sobre "El Sindicalisme i la guerra de l' Irak" . Hi haurà quatre grans ponències: 1) Com afecta aquesta guerra als sindicats? 2) Els soldats que estan contra la guerra. 3) La limitació dels Drets i llibertats Civils i 4) El racisme en aquesta guerra.” Aquest últim tema els preocupa especialment, perquè han constatat que, fins i tot en sectors sindicals molt combatius i d' esquerres, hi ha de tant en tant brots de racisme, que no es poden explicar únicament amb les provocacions que quotidianament surten des del Poder.

I l' acte s' acaba. Hem començat a les onze del matí i han estat dues hores de rebre injeccions de moral i d'ètica obrera. En Heyman només ha reposat durant les escasses intervencions d' altres assistents. Els cambrers, que fins ara no havien parat de servir-nos te, ens fan saber que estan esperant un grup de cinquanta comensals per l' hora de dinar. I que necessitaran totes les taules.

Mentrestant, l’emissora Pacifica Radio comenta que demà, dissabte, pels principals carrers i avingudes de Filadèlfia, ha de tenir lloc una gran caravana de vehicles,que es manifestaran per demanar la llibertatprovisional de les nou persones preses de l’Organització revolucionària MOVE, que ja fa gairebé trenta anys que estan a la presó. Som diversos els qui ens aixequem de la taula dient que, demà, hi serem.

Francesc Arnau i Arias, cinquena crònica, 10-8-07

CINTES GROGUES, BLAVES I VERDES, CONTRA LA GUERRA

New York 9.- Ahir el judici d' Starbucks va començar més d'una hora tard. A causa de la tempesta s'havien produït inundacions al metro de la ciutat, amb la consegüent interrupció del servei. Col·lapses de vehicles al carrer, aglomeracions de gent a estacions de metro, parades de bus... Tots els advocats varen arribar tard... i la jutgessa també, perquè també venia amb metro. Quan ella arriba, s' interessa per les dificultats que estan tenint els qui encara falten, fa trucar per telèfon, per saber si serà possible continuar el judici. En un moment donat, només falta la secretària. I la jutgessa comenta que, arribats en aquest punt, cal considerar la secretària mes imprescindible que ella mateixa, ja que sense fer actes del desenvolupament del judici, no es pot recomençar la sessió.
Mentre ens esperem, en Daniel comenta la dificultat d' aconseguir que assisteixin persones amigues com a públic, perquè aquests dies tothom està treballant o de vacances, fora de la ciutat. Per absentar-se del treball, naturalment, cal demanar permís a l' empresa. I quan saben que és per assistir a un judici... malament! Ara ha arribat un altre cambrer, amic. I a la tarda apareixerà un altre sindicalista, que és del ram dels transports. Condueix un comboi del metro. Té uns cinquanta anys i escaig, porta turbant a l' estil hindú i parla castellà amb força fluïdesa. Quan s'assabenta que tinc intenció de visitar els veterans de la Brigada Lincoln (els qui varen venir, des de Nord-amèrica, voluntàriament. a defensar la Segona República Espanyola, durant la Guerra Civil dels anys trenta), m' avisa que aquesta setmana passada ha mort un dels seus membres, que tenia noranta-un anys. Tinc por que no sigui un dels qui jo conec.


PROHIBIDA L' ESTRELLA DE DAVID

Durant la sessió judicial del matí (que ha resultat inevitablement molt curta), continua declarant la mateixa testimoni de l' empresa, que va començar ahir. Al final, carregada de mala consciència, assumeix quasi totalment la postura de la patronal i recolza la decisió d’acomiadar el Daniel.

A la tarda, es trenca la monotonia i el judici adquireix un ritme diferent. Li toca declarar al primer testimoni de la defensa, un noi de la mateixa edat del Daniel, que també té el carnet del sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW) i llueix la xapeta a la solapa de la camisa. Sempre m' ha resultat especialment teatral, la manera com els jutges s'aixequen i alcen la mà dreta, en aquest país, per prendre el jurament als testimonis.

El cambrer, també dempeus i amb la mà dreta aixecada, assegura que dirà tota la veritat i només la veritat. I així comença a explicar les malifetes que l' empresa Starbucks ha anat cometent contra el personal de la Cafeteria de l' Avinguda Madison. La reacció sindical amb les octavetes, les pancartes i els piquets informatius enfront dels establiments... Queda clar que ha arribat un moment, en aquest conflicte, en què la problemàtica ha transcendit l’àmbit estricte de les relacions laborals i ha arribat a despertar, fins i tot, una certa consciència ciutadana. Per això, en algunes concentracions de treballadors, apareixen altres col·lectius, com la gent de "Make the road by walking" (Feu el camí caminant) o "Milion Workers March", els quals aspiren a organitzar manifestacions que arribin a un milió de treballadors...

A un cambrer l’havien sancionat perquè portava penjada al coll una medalla amb l' estrella de David. Ell es va defensar de l' antisemitisme de l' encarregat, argumentant senzillament la seva condició de jueu, però no hi va haver manera d' aturar la discriminació...

Es veu que aquest noi que declara, (que també té amics dins de la sala) s' està esforçant molt i realment aconsegueix donar una molt bona impressió a la jutgessa. Dóna proves del fet que els militants d' aquest sindicat no només saben manifestar-se respectuosament, sinó que a més, fan seriosament la seva feina professional. En canvi, l' empresa no perd oportunitat de fustigar els seus treballadors, tant si es tracta de les samarretes, de les insígnies o de les gorres que porten...

La jutgessa va prenent nota de tot, pel seu compte, malgrat que la secretària ja ho està gravant tot en cassettes, que periòdicament va renovant, fins que es dóna per acabada la sessió. La jutgessa explica que tant dijous com divendres li és impossible de fer judici i emplaça tothom per dilluns que ve. Jo penso que no hi podré ser, perquè aquest cap de setmana està previst el desplaçament, amb els amics dels MOVE, a la presó de Mumia Abu-Jamal, State Correctional Institution Greene, a la punta més oriental de l' estat de Pennsylvania. Després, en Daniel ja em posarà al dia de l’evolució del judici.

COCA-COLA, STARBUCKS I POLICIA

Al vespre, marxo cap a casa, baixant per la Cinquena Avinguda. I a la cruïlla del carrer 29, em trobo una església protestant: "Congregation and friends of Marble Collegiate Church". Em crida l' atenció que, a la tanca de ferro que rodeja tota l' església, hi ha penjada una gran quantitat de cintes de color groc, de mig metre de llargada. També n’hi ha de blaves i verdes, intercalades, però moltes menys. Al costat, uns grans cartells expliquen el seu significat.
Les cintes grogues representen les pregàries per les famílies i els amics dels MILERS de persones que han perdut la vida a l' Irak, en compliment del deure. El nombre de cintes grogues augmenta cada dia, a mesura que continuen morint allà més soldats dels Estats Units. Veig que aquestes cintes grogues tenen totes un nom inscrit amb especificació de la graduació militar del mort, mentre que les verdes i blaves no en tenen cap, de nom.
Les cintes blaves representen les pregàries per les famílies i els amics de les DESENES DE MILERS de ciutadans iraquians, que ja han perdut les seves vides i per tots els qui han resultat ferits a la guerra. El cartell especifica que la quantitat de dolor i patiment es humanament impossible de quantificar.
El cartell acaba explicant que les cintes verdes representen les pregàries per la pau, que continuen diàriament, a l’espera d' aquell dia en què la guerra ja no sigui una opció.
El cartell porta data del 19-3-06, tercer aniversari del començament de la invasió de l' Irak. Segurament, per tant, encara ressenyen només desenes de milers d' irakians morts, quan ara, el New York Times ja dóna xifres properes al milió de civils morts en aquesta guerra, que es il·legal, segons els criteris mínims del Dret Internacional.
Continuo caminant cap el sud de Manhattan i arribo a Union Square. Aquí sempre hi ha paradetes de diferents mercats i productes, però avui un gran cartell anuncia que és la Nit de la Policia. Hi ha diferents taules, una per a cada cos de la policia. I al costat, formant part del muntatge, els inevitables stands de la Coca-Cola i d' Starbucks, que naturalment són entitats col·laboradores... les taules estan ateses majoritàriament per dones. M'acosto i agafo un prospecte de la secció especial de la Policia Antiterrorista. Sota la rúbrica que diu Què pot fer un bon ciutadà per ajudar, es fa constar el que la Policia aconsella: denunciï si ha vist algú que fa fotos a prop d' una instal·lació del Govern, que es pugui considerar sensible, o alguú que confeccioni un mapa, o que observi amb llargavistes... o que prengui notes ! i, en llegir això, sense ni adonar-me’n he guardat precipitadament a la motxilla el meu bolígraf i el meu quadern de notes, no fos cas que...

Francesc Arnau i Arias, quarta crònica, 9-8-07

L'EXÈRCIT DELS USA ATACA ELS USA

New York 7.- Avui, en acabar la sessió del matí del judici entre la cadena de cafeteries Starbucks i el Sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), a l' hora del lunch, he anat al Bryant Park, on existeix una biblioteca a l’aire lliure, a la cantonada del carrer 42 amb la Sisena Avinguda, que també és coneguda com a Avinguda de las Ameriques. Em disposava a començar tranquil·lament el meu entrepà i la lectura del "Washington Post",quan un parell d' estudiants, que semblaven molt aplicats, se m' han acostat i m' han interromput. M' oferien deu dòlars, per tal que els expliqués, precisament, la meva opinió sobre el funcionament dels tribunals nord-americans. I encara que els he dit que aquests dies estic assistint com a observador al judici aquest d' Starbucks, suposo que dec haver fet una cara rara, perquè de seguida s' han excusat dient que tornarien més tard, quan ja hagués acabat el meu entrepà... Jo em quedo amb la impressió de que els rars són ells (aquests nord-americans) perquè a mi encara no m' havia passat mai ni enlloc això que, per contestar més o menys de pressa una mena d'enquesta, m'oferissin diners... de totes maneres, va passar una hora i no varen tornar. S' acostava el començament de la sessió judicial de tarda i vaig haver de marxar. A l' altra punta del parc, em va semblar veure'ls asseguts en una taula, prenent notes davant d'una tercera persona, que deu haver guanyat deu dòlars.
La primera notícia de la portada del Post de Washington, ve donada per una gran fotografia de Bagdad, al vespre, on es veuen uns helicòpters patrullant. El peu de la foto explica que, malgrat tots els controls, ahir va esclatar un altre camió-bomba, va matar trenta una persones (entre ells sis soldats ianquis) i va deixar nombrosos ferits. També a primera plana es destaca que, a la ciutat de Basora, al sud de l' Irak, la violència creix, a mesura que les tropes britàniques es retiren. I els nord-americans tenen por que passi el mateix a Bagdad, quan les seves tropes marxin...
Hillary Clinton i Rudolf Giuliani continuen sense parar la seva campanya particular per a les properes eleccions a la presidència USA... Al municipi de Huntington, a l' estat d' Utah, dilluns es va enfonsar una mina de carbó i va atrapar sis miners, que avui encara no se sap si són vius o morts...
A una sola columna i en pagines interiors, es pot llegir que en una presó d' Atlanta, a l' estat de Georgia, hi ha un pres afro-americà condemnat a mort, que es diu Troy Davis. Està acusat de matar un policia i havien de posar-li la injecció letal el passat 17-7-07, però els seus advocats varen aconseguir que, el dia abans, els tribunals li concedissin una pròrroga de vida de noranta dies, a causa del fet que havien transcendit contradiccions dels testimonis, posteriors al judici i ara caldrà que tornin a declarar. Veurem.
Precisament aquests dies estem esperant noticies sobre la sentència del judici que se li va fer, el passat 17 de maig, a Mumia Abu-Jamal, el periodista afro-americà condemnat a mort, també amb l' acusació d' haver mort un policia... blanc.
I ara repasso un còmic de tres tires, que l' humorista Tom Toles del Post ha publicat avui. S’hi veu un ciutadà davant de la pantalla del televisor, on el locutor està donant notícies de la guerra de l' Irak: "La potència estrangera que subministra armes als nostres enemics, a l' Irak, ja ha estat identificada i resulta que és... els Estats Units... que han perdut el rastre de la tercera part del total d' armes enviades a l' Irak... Sembla que no serà possible donar una resposta ràpida a la situació... a causa de que els militars nord-americans estan dedicats plenament a atacar USA i a defensar USA... simultàniament !"

"STARBUCKS: PER QUÈ NO ENS DEDICA UNA MICA DE TEMPS ?"

Avui, a la sessió del matí, ha declarat un alt executiu d' Starbucks, que és el responsable de tots els establiments de la costa Est dels USA. Només a la ciutat de New York hi ha cent trenta cafeteries de la cadena. A preguntes dels advocats del treballador, aquest home fa una declaració molt agressiva, contra el sindicalista Daniel Gross. Hi ha moments en què les seves pròpies afirmacions el posen en evidència. Com quan explica, indignat, que els treballadors i treballadores l' esbroncaven i l' increpaven, el dia de la vaga, quan va voler travessar el piquet informatiu de la porta principal de la cafeteria, per anar cap a casa seva. Aquí la jutgessa li ha demanat un exemple de les paraules textuals que li deien. I l' executiu ha contestat: "Em deien que per que no dedicava una mica del meu temps a parlar amb ells". I això ho ha dit imitant els marramiaus d' un gat, que és com, segons ell, li cridaven els del piquet.
I com que s' ha adonat que això no impressionava la Jutgessa, llavors ha afegit que recorda perfectament que el Daniel era un dels del piquet. I que fou ell el que li va dir: "No te' n vagis, que ja sabem on vius!". Això ha indignat en Daniel, que al final de la sessió ens ha comentat que, afortunadament, té testimonis del fett que ell no va participar en el presumpte assetjament de què parla l' executiu. I que, en canvi, sí que va fer de portantveu dels treballadors, quan varen arribar les càmeres de televisió a la roda de premsa.
La sessió de tarda s' ha acabat quan encara no havia declarat del tot l'altre testimoni del dia. Una senyora que s' ha presentat com a Cap de la Secció de Recursos Humans i que, pràcticament, esta aportant molt poca llum al cas. Sempre és d' agrair que almenys no sigui tant agressiva com l'executiu anterior...

ALGUNS ACCIDENTS SÓN OBRA DE DÉU

Al final del dia, he tingut temps d' anar a la biblioteca, a veure què trobava per entendre una mica més les reaccions de la gent d'aquí, davant d'accidents com el del pont de Minnessota d' ara o allò de New Orleans, el 2005. Trobo un llibre confeccionat a base fotografies dels Arxius Municipals de New York. El llibre s' ha publicat aquest any 2007 i el fotògraf es deia Eugène de Salignac. El títol: "New York rises" (Nova York s' eleva).
Resulta que a principis del segle passat, el 25-6-1923, a la cruïlla d'Atlantic Avenue i Flatbush Avenue, al barri de Brooklyn, va caure al mig del carrer un tren de dos vagons, que circulava elevat, i va matar instantàniament set persones. Setanta més varen quedar ferides. L' empresa de transports va qualificar el fet de "obra de Déu", però l' alcalde d' aleshores, James J.Hylan, que havia treballat com a maquinista de tren anys enrera, va ordenar una investigació exhaustiva. Així, resulta que els inspectors municipals varen descobrir que la major part de la infraestructura estava podrida i demanava a crits un recanvi, ja que s' havia inaugurat en 1898 i ni amb prou feines n’havien fet el manteniment...
Els anys passen, però el Sistema Capitalista continua intentant les mateixes tàctiques de distracció.

Francesc Arnau i Arias, 7-8-07, tercera crònica.

LA MULTINACIONAL STARBUCKS DE CAFETERIES, CONTRA ELS SINDICALISTES

New York 6.- Aquest matí, a dos quarts de deu, quan entràvem a la sala del judici, encara em ressonaven al cap els crits que feien, la tarda del dissabte, aquells nanos (i no tant nanos) que s'emborratxaven davant nostre, a la destil·leria de cervesa de Brooklyn. Tot d' un plegat, un d' ells s' estirava al terra i començava a fer flexions amb els braços, fins que no podia més. Dos o tres vigilaven que les flexions es fessin correctament, és a dir, que el cos no toqués a terra per a res. I tots els altres, que eren vuit o deu més, cridaven com a energúmens i entrecreuaven juguesques amb dòlars. Quan el de les flexions va superar el numero mínim que li havien marcat, la cridòria va ser sensacional. Mitja concurrència estava pendent d' això. L' altra mitja seguia bevent cervesa i anaven a la seva. El de les flexions va fer-ne alguna més, però ja ningú no li feia cas. Els vuit o deu anaven passant comptes de les juguesques amb dòlars. La taula estava plena de gots de plàstic, plens i buits. De cop, s' aixeca un noi que estava molt prim i comença a menjar-se les pizzes, que havien sobrat i que encara estaven dins les capses de cartró, que diuen "to take away". Mastega amb les dues galtes inflades. No dóna l' abast. Comencen altra vegada les juguesques i els crits d'ànim. El noi s' ho va empassant tot. Han de treure-li un tros de cartró de la mà. Per poc no se l' empassa... No queda ni una engruna de pizza... i tornen a passar comptes amb els dòlars. Uns han guanyat i altres han perdut. I així dissabte rera dissabte, juguesca rera juguesca...
No puc evitar d' imaginar-me aquests nois (juntament amb les noies que els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells) vestits amb l' uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes, enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni ningú els importi res...




LA JUTGESSA DIU BON DIA I SOMRIU



Però entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament d'un sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks. La sala no és gran ni petita. No hi ha restriccions per entrar-hi. Hi entra tothom que vol. No som gaires. Hem passat el control de la planta baixa i ara estem al pis número 14 d' un d' aquests gratacels del carrer 45, prop de Times Square, al mig de Manhattan.
Els advocats de l' empresa i els dels treballadors seuen en taules diferents i ben separats. Una mampara de mig metre els separa dels quatre bancs destinats al públic. I sobre una discreta estrada, d' encara no un pam d' alçada, hi ha la taula del jutge i al seu costat la del secretari. Entremig, la cadira destinada als testimonis que han de declarar.
Quan és l’hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, peròsense toga. De toga no en porta ningú. És la Jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s' asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial.
Abans que res, pregunta als advocats si volen parlar alguna cosa "off the record", abans de començar el judici. L' advocat del treballador s' afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta el cassette i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l' empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador. Daniel Gross, el sindicalista acomiadat, riu i ens comenta en veu baixa que sembla mentida, que una empresa que ven cafè a mes de quaranta països, a tot el món, estigui rondinant perquè ha de fer unes quantes fotocòpies.
Després entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers", que és el que son en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així no afluixen i continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament diuen que és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta (segons els advocats de la cadena Starbucks), és enfonsar l' empresa. I a més diuen que el Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals i que tampoc no li agraden els jutjats socials...





ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT



La jutgessa diu de seguida que es farà un descans per dinar i per això m’adono que el judici pot durar tot el dia. Efectivament, ens hi passarem vuit hores, repartides entre el matí i la tarda. I a més, no hi ha ningú a la porta esperant. Ningú no es queixa perquè el judici s' allarga. Avui és l'únic judici que han convocat. Això també és es nou, per a mi, acostumat com estic al fet que els jutges, a Barcelona, m’apressin per acabar les meves defenses, amb l' excusa que hi ha encara molts altres judicis pendents i que la gent s'està esperant a la porta.
El plat fort de la sessió d' avui ve donat per la declaració d' un testimoni de l' empresa, el manager de l' Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava el Daniel. És el típic encarregat, que té com a missió no dir-li la veritat al tribunal, sinó dir només allò que convingui als interessos de l' empresa. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps, per assegurar-se que mereix la seva aprovació.
Hi ha episodis que resultarien francament ridículs i ens en riuríem, si no fos que el que està en joc és el lloc de treball... Com quan el manager explica que no fan cap discriminació entre els treballadors que porten les xapes oficials de l' empresa i els que prefereixen portar les insígnies del sindicat. O quan explica que alguns treballadors s' han queixat, perquè el Daniel els fa "mobbing". En Daniel ens comenta que hi ha hagut dos treballadors que han estat objecte de pressions, per part de l' empresa, per tal que els denunciïn, amb l' excusa els hauria insistit en la conveniència d'organitzar-se en el Sindicat IWW.
L' interrogatori d' aquest testimoni ha durat gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat reconeixent que la decisió d' acomiadar al Daniel va ser exclusivament seva, quan en realitat legalment un manager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.





QUIN CONTRAST AMB EL SINDICALISME DE COLÒMBIA!



Entre el públic també hi ha present l' amic Julián, originari de Colòmbia, treballador de la construcció a New York i corresponsal de l'emissora Ràdio Bronka, de Barcelona. La seva presència em fa recordar que, en els últims deu anys, han estat assassinats dos mil cinc cents (2.500.-) sindicalistes colombians, per obra del terrorisme d' estat, finançat sobretot per les grans empreses multinacionals. Aquests dies, un altre amic colombià m' ha fet veure uns quants documentals: "Fosas Comunes", que ja l' han passat, fa pocs mesos, al programa "Contravias" de la TV colombiana, presentat pel periodista Hollman Morris. "La Sierra", de l' any 2003, on s' explica la lluita entre els paramilitars i la guerrilla de ELN (Ejército de Liberación Nacional) en aquest barri de Medellín; recentment ha aconseguit un premi al Miami Film Festival. "The Hidden Story", de l' any 2001, realitzada per unes ONG, per explicar la guerra bruta, a càrrec de l' estat colombià. I "La Ley del Monte", de 1989, realitzada per la cadena de TV anglesa Channel Four. Tot plegat resulta francament esgarrifós...





"NO HI HA RES MÉS FORT QUE EL SOLDAT IANQUI”



En acabar el judici, ens acomiadem fins demà, que ha de continuar. I jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà. Molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos. Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen: "No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".
Menys mal que, al costat d' això, ja he vist que a diverses llibreries tenen l'última obra de Noam Chomsky: "Failed States" ("Estats Fracassats"), que comença recordant aquell manifest que varen fer, ja en els anys cinquanta del segle passat, Bertrand Russell i Albert Einstein, on recordaven al món que cal renunciar a la guerra, si no volem acabar amb la raça humana...

Francesc Arnau i Arias (segona crònica, 6-8-07)

"VOLEM DINERS PELS PONTS I LES CIUTATS ! NO PER LA GUERRA !"

New York 4.- Per distreure la gent que fa les llargues cues de viatgers, davant del control de passaports de l'aeroport Kennedy, la policia ha instal·lat pantalles gegants a les sales d' espera, on van passant butlletins informatius. La nit de dijous passat, quan va arribar el meu avió, la notícia estrella era l' enfonsament del pont de Minneapolis, sobre el riu Mississippi, al seu pas per l' estat de Minnessota. El locutor només fa que repetir que tothom ha d' estar tranquil, perquè no hi ha cap indici que es tracti d' una acció terrorista, encara que el cap de policia de la zona assegura que s'està muntant, sobre el terreny, un dispositiu policial com els que estan previstos per a qualsevol "escena del crim". Pel Sistema, aquest és l'únic punt important: emmarcar el fet en la seva guerra particular contra el terrorisme, encara que sigui per exclusió... No són importants, les persones que han mort. El que compta es que no les ha matat AlQaeda.

Ara bé, a les cares d' alguna gent es nota que no en tenen prou, amb això. Es recorden de New Orleans, el 2005. Va quedar claríssim que aquell desastre s'hauria pogut evitar. Que hi havia hagut un problema de falta de manteniment de les infraestructures. Per això, amb motiu de l' enfonsament del pont, ja han sortit comunicats acusadors, com el de la plataforma popular "Troops out now!" ("Que tornin les tropes ja !"). I el titular del seu comunicat diu: "Money for bridges and cities ! Not war!" es a dir, "Volem diners pels ponts i les ciutats! No a la guerra!". I jo recordo l'enfonsament del túnel del metro al barri del Carmel, a Barcelona, el 2006. I l'apagada general a la mateixa ciutat, a mitjans de juliol passat: diferents països, mateixos problemes, mateixos responsables.

SOLIDARITAT AMB COLÒMBIA

Com sempre, en arribar, els meus amics de Nova York em posen al dia sobre les campanyes que s' estan desenvolupant aquí. La que es fa contra el Tractat de lliure Comerç amb Colòmbia, per exemple. Es tracta de fer veureals congressistes nord-americans que no poden, ara mateix, centrar-se en tirar endavant aquest tractat econòmic --que no és ni més ni menys que una manera mal dissimulada de seguir explotant els països de Llatinoamèrica, sinó que, abans, cal que es preocupin de la quotidiana violació de drets humans a Colòmbia.

Em parlen molt d' un senador colombià, Gustavo Petro, militant d' un partit d' esquerres, que es diu "Polo Democrático". Sembla que aquest home s' està jugant la vida a diari, a Bogotà, amb les seves intervencions parlamentàries d' oposició al president Álvaro Uribe que, com tothom sap, té vincles molt estrets amb els esquadrons de la mort dels paramilitars contra-revolucionaris. Per cert, que aquest senador va venir a Barcelona, el maig passat, i va participar en actes públics amb el recolzament de la Mesa Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.

Una altra de les fites solidàries d' aquests dies, a Colòmbia, la constitueix una iniciativa del pare d' una de les persones segrestades per les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), que és la guerrilla més antiga del continent sudamericà. Aquest pare, conegut com el professor Moncayo o també com "El Caminante de la Paz", ha recorregut uns mil quilòmetres a peu, juntament amb la mare, des del departament de Narino fins a Bogotà, per reivindicar l' inici de converses entre govern i guerrilla, de manera que es faci possible un acord humanitari, que faciliti una sortida a la guerra civil, amb el consegüent alliberament d'ostatges.

La família Moncayo, encara que el seu fill segrestat és policia i fa deu anys que el tenen les FARC, ha aconseguit polaritzar l' atenció de l'opinió pública, de tal manera que moltíssima gent, tant de dretes com d' esquerres, li està fent costat. Es per això que el president Uribe s' ha vist obligat a prestar-li atenció i ha acceptat un debat públic amb ell, fa pocs dies, al mig de la plaça Bolivar, al bell mig de la capital colombiana. Ara bé, la inflexible postura oficial de què va fer ostentació el president, contrari a tota posició negociadora, va fer que el debat no tingués cap resultat pràctic, a part de constatar quina és la trista realitat.

Mentre escric aquesta crònica, tenim sintonitzada l’emissora colombiana "Radio Caracol". En un moment donat, el locutor es refereix al professor Moncayo, qualificant-lo de "profeta", segons la visió que popularment es té d' ell. Aquest professor nega rotundament que pensi presentar-se a cap elecció. No vol liderar res més que no sigui la reivindicació de l'apertura de negociacions entre guerrilla i govern. La música de fons que se sent per la ràdio, mentre parlen d'això, és aquella d'en Joan Manel Serrat, quan canta els versos machadians "Caminante no hay camino... se hace camino al andar..." I algun dels colombians presents, s' emociona.

I el dilema de la lluita armada. En parlar de profetes, jo recordo aquelles paraules de Maquiavel, en el capítol sisè de "El Príncep", quan constata que "... tots els profetes armats han triomfat i els desarmats han estat destruïts..."

SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS D' STARBUCKS.

Daniel Gross, sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks, ja fa un any que està acomiadat. El dilluns que ve té judici, davant de la jurisdicció laboral, juntament amb altres treballadors acomiadats. Aquest noi, que és molt jove, ja ha acabat Econòmiques i ara està estudiant Dret. Està molt content, quan li ensenyo un exemplar de la revista "Directa", de Barcelona, on es va publicar una referència crítica contra Starbucks. I a continuació em convida a assistir com observador al judici de dilluns. Hi seré.

I pels barris del Lower East Side, a Manhattan, els canvis se succeeixen i augmenten any rera any. Cada vegada hi ha més bars per a yuppies. I els lloguers són cada vegada mes cars. I una nena de quatre anys plora, perquè la seva mare l’escridassa, enmig d' un jardí públic. Una mare que sembla que no entén res. I els trossos d' entrepans, abandonats per terra, són trepitjats una i altra vegada... quina disbauxa... quina ignorància...!

Francesc Arnau i Arias, NY, 4-8-07

Mumia Abu-Jamal: 12 motius per a l'esperança

Periodista revolucionario condenado a muerte en los Estados Unidos

Por Julia Wright (Cosimapp), el 3 de junio de 2007

En el caso de Mumia Abu-Jamal, la audiencia federal (cortedel tercercircuito) del pasado 17 de mayo en Filadelfiaha sido marcada por un éxito jurídico ymilitante que no cayó del cielo. Es fruto de la lucha obstinada llevada desdehace un cuarto de siglo – desde el día del arresto de Mumia Abu-Jamal, el 9 de diciembre de 1981– para que la inocencia que clama, las pruebas de esta y los testimonios que la corroboran, sean finalmente tenidos encuenta por la justicia americana. Cada uno de estos combates ganados, enumerados a continuación, ha sido obtenido desde una alta lucha y nos incita aún a más vigilancia.

Recordemos en primer lugar que , el 17 de mayo,los argumentos de la defensa han concernido principalmente el racismo que ha pervertido todos losaspectos del procedimiento jurídico habiendoconducido a la condena a muerte de Mumia: racismo del juez Sabo que tenía antes de sufallecimiento el récord de condenas a muerteen los Estados Unidos (apuntando a casi todaslas minorías), racismo en la selecciónde los jurados, aunque prohibido desde 1986por la Corte suprema.

Pero, paso a paso, fecha a fecha, evento por evento, el movimiento internacional para Mumia ha expuesto los mitos, ha desvelado las mentiras, ha quebrado el silencio de los medios de comunicación mercenarios y de los políticos que no dudan en prometer cabelleras para hacerse elegir.De esta manera el movimiento internacional ha hecho del caso Mumia un caso-punto de guía, ya desde entonces y de ahora en delante de proporción inédita:

1.Dos eventos por lo menos, programados en losEstados Unidos alrededor del 17 de mayo,fueron apuntados por el Orden fraternal de la policía(FOP) y diversos gangs [grupos] de extrema derecha a su servicio. También, los locales donde debían hacerse el concierto hip-hoppara Mumia en Nueva York el 12 de abril, y despuésun mes más tarde un homenaje a Mumia por el Sindicato de los escritores de Nueva York, fueron amenazados o clausurados y el apoyo a Mumia tuvo que deslocalizar estos eventos, ganando así nuevos lugares de audiencia para su causa.

2.Dentro de la misma iniciativa de renovación,el 17 de mayo ha inspirado la fundación de una nueva asociación americana, Journalists for Mumia[Periodistas para Mumia](ver http://www.abu-jamal-news.com/), con la finalidad de parar las manipulacionesde los medios de comunicación.

3.El 17 de mayo habían sido invitadasunas personalidades especialistas del CoIntelPro(programa clandestino del FBI para vigilar,infiltrar, acosar y asesinar a los que seoponen al gobierno), su historia, sus objetivosy su presencia constatada en cantidaden la confabulación construidacontra Mumia.Esta elección ha completado magistralmenteel asunto jurídico condenandoEL RACISMO POLÍTICO que ha pervertido el procesojurídico original – igual que el racismo a secas.Citemos, entre otros, Ward Churchill, el experto másconocido del CoIntelPro, Kathleen Cleaver,antigua secretaria internacional de losPanteras negras y co organizadoradel Tribunal internacional para Mumia (1997)y Cynthia McKinney, elegida negra a la Cámarade los representantes hasta que fue echada tras la investigación que ella llevó a cabosobre la ilegalidad del CoIntelPro .Sin hablar de la presencia de pilares del movimiento de apoyo, tales como Pam y Ramona Africa (Move) y de delegaciones extranjeras, las más notables siendo aquellas viniendo deFrancia y de Alemania– y de esta última nos llega un nuevo libro echando una luz inédita sobre las manipulaciones policiales.

4.Aún a mediados de mayo, Francia estaba en la delantera del caso,gracias a la decisión valiente, creadora y históricamenteinédita de este país, de la municipalidad de Saint-Denisde nombrar una calle en el honor de un condenadoa muerte “para que no muera”. Esta iniciativa había creado un tal vocerío dentro de los neo-liberalesamericanos que una resolución fue votada a marchas forzadas en la Cámara de los representantes, antes de que fuera retomada por los Demócratas, para ordenara Saint-Denis el desbautizar la calle. El 17 demayo caía algunos días después del primer aniversariode la inauguración de esta calle, aniversario marcado por la presencia en París y después en Marsella de una delegación de personalidades del mundo abolicionista americano.

5.la unidad entre la lucha para la abolición de la pena de muerte y la liberación de los prisioneros políticos revolucionarios tales como Mumia ha sido forjada y ha resistidoa los asaltos de aquellos que han querido“despolitizar” el movimiento abolicionistaen los Estados Unidos, tratando de ponerlo en contradicción con la lucha paralas ideas de Mumia. Pero la presencia, dentro de la delegación del primer aniversario de la calle Mumia, de Harold Wilson-el condenado a muerte número 122 y finalmentel iberado tras reconocerse su inocencia, antiguo vecino de celda de Mumia que le ayudó aganar su combate para la inocencia – y de una ilustración fuerte de la alianza entre Mumia y los abolicionistas.

6.La idea de dar el nombre de Mumia a una calle ha nacido en Marsella, cuyo Comité Mumia forma hoy en día parte de lared de apoyo transpirenaica que desciende hasta Barcelona. La municipalidad de Marsella estando políticamente lejos de tal iniciativa, el colectivo de Marsella renombra simbólicamentecada año una avenida desde hace 12 años.Es tras ser inspirados por la“creatividad” de los militantes franceses que Suzanne Ross y Sundiata Sadiq, coordinadores de Nueva-York para Mumia, han lanzado un Comité para nombrar una calle Mumia en Harlem .Las calles se diseminan,los movimientos de calle sólo podrán seguir.

7.El caso Mumia es cada vez más un prisma a través del cual los movimientos históricos de oposiciónal imperialismo americano se cimientan dentro de lamovilización. Se sabe que antes del fin de los años 90,el pacto de la solidaridad internacionalLeonard Peltier-Mumia Abu-Jamal estaban sellados por un intercambio de cartas entre estos dos prisioneros emblemáticos. Los Panteras negras y los Moveestán unidos en su combate para el reconocimiento de suestado de prisioneros políticos. Y los escritores antiguerra tales como Noam Chomsky y Howard Zinn han firmado todos peticiones y declaraciones para Mumia.

8.Una nueva obra, Race against Death:A Back Revolutionary in White America, de Michael Schiffman, acaba de publicarunas fotos inéditas de la escena del crimen tomadaspor un periodista independiente llegado el primeroen el lugar, que prueban que hubo manipulaciónde las pruebas por los policías llegadosdespués.Una foto muestra a un policíaSOSTENIENDO EN LA MANO DESNUDA EL ARMA DEL CRIMEN. La acusación habiendo rechazado tener en cuenta estas fotografías molestas para ella, estas no fueron sometidas a ningún examen de los juradosdurante el proceso jurídico original.

9.El 17 de mayo, los tres jueces de apelaciones federales, ciertamente influenciados por las repercusiones internacionales del caso,han mostrado a través de sus preguntas unaimparcialidad inédita, cuando hasta entonces sólola arrogancia y el racismo estaban sobre la mesa.Y esto a pesar del hecho que dos de los jueces habían sido nombrados por Reagan, el tercero sólo habiéndolo estado por Clinton.

10.La estrategia eficaz de Move consiste en llevarel caso así como la urgencia de la abolición de lapena de muerte delante de las instancias nacionales deorganizaciones moderadas, tanto si son negras o blancas.De esta manera, la intervención memorable dePam Africa en la Conferencia nacional de la NAACP(asociación representando a la burguesía negra)ha hecho nacer una nueva NAACP de base, aliada a la NAACP-Legal Defense Fund que siempre ha sido más radical.

11. Pero es de la NAACP-Legal Defense Fund que vino la verdadera sorpresa del 17 de mayo con la persona de Christina Swarns, brillante abogada afroamericana, que dio una impresión cierta en los jueces y sobretodo en el público. Una mujer negra de talento y de combate se ha levantado para Mumia. Esto es lo queHarlem y los ghettos, desde Filadelfia a Chicago,retendrán de este 17 de mayo, día en que desfilaronpara Mumia los comités de Toronto, Ámsterdam, Nueva York,Chicago, San Francisco, San José (CA), Londres.

12.Una sola pregunta permanece: hemos llegado a la vuelta decisiva y ¿el senyor Robert Bryan[abogado actual de Mumia], el cual recordemos ha aceptado actuar pro bono,aceptará un entendimiento más estrecho y coordinado con la estrategia militante analizada más arriba [en este texto], aceptará ceder la plaza a aquella o a aquel más al alcancede representar a Mumia en la fase final – o por lo menos de abrir su equipo a Christina Swarns o a otras mujeres y hombres del despacho internacional, donde el talento y la rabia de salvar unas vidas ya no dejan sombra alguna de la duda?

CAMPAÑA INTERNACIONALPARA LA LIBERTAD DE MUMIA ABU-JAMALPERIODISTA AFROAMERICANOEN EL CORREDOR DE LA MUERTE DE PENSILVANIAPARÍS (Francia)C. O. S. I. M. A. P. P.Comité de Apoyo Internacionala Mumia Abu-Jamal y a los Prisioneros Políticos

Concentraciones todos los miércolesde 18H a 20H delante del consulado americano en el ángulo de la plazade la Concorde con la calle Rivoli,metro Concorde (París)

tel: 00 33 (0)1 43 54 23 78

DIRECCIÓN DE MUMIA EN LA GALERÍA DE LA MUERTE DE PENSILVANIA:

Mumia Abu-Jamal

SCI GREENE169 Progress Drive

Waynesburg, PA 15370USA

Mira també:http://libertad-umia.blogspot.comhttp://www.mumiabujamal.net/