CINTES GROGUES, BLAVES I VERDES, CONTRA LA GUERRA

New York 9.- Ahir el judici d' Starbucks va començar més d'una hora tard. A causa de la tempesta s'havien produït inundacions al metro de la ciutat, amb la consegüent interrupció del servei. Col·lapses de vehicles al carrer, aglomeracions de gent a estacions de metro, parades de bus... Tots els advocats varen arribar tard... i la jutgessa també, perquè també venia amb metro. Quan ella arriba, s' interessa per les dificultats que estan tenint els qui encara falten, fa trucar per telèfon, per saber si serà possible continuar el judici. En un moment donat, només falta la secretària. I la jutgessa comenta que, arribats en aquest punt, cal considerar la secretària mes imprescindible que ella mateixa, ja que sense fer actes del desenvolupament del judici, no es pot recomençar la sessió.
Mentre ens esperem, en Daniel comenta la dificultat d' aconseguir que assisteixin persones amigues com a públic, perquè aquests dies tothom està treballant o de vacances, fora de la ciutat. Per absentar-se del treball, naturalment, cal demanar permís a l' empresa. I quan saben que és per assistir a un judici... malament! Ara ha arribat un altre cambrer, amic. I a la tarda apareixerà un altre sindicalista, que és del ram dels transports. Condueix un comboi del metro. Té uns cinquanta anys i escaig, porta turbant a l' estil hindú i parla castellà amb força fluïdesa. Quan s'assabenta que tinc intenció de visitar els veterans de la Brigada Lincoln (els qui varen venir, des de Nord-amèrica, voluntàriament. a defensar la Segona República Espanyola, durant la Guerra Civil dels anys trenta), m' avisa que aquesta setmana passada ha mort un dels seus membres, que tenia noranta-un anys. Tinc por que no sigui un dels qui jo conec.


PROHIBIDA L' ESTRELLA DE DAVID

Durant la sessió judicial del matí (que ha resultat inevitablement molt curta), continua declarant la mateixa testimoni de l' empresa, que va començar ahir. Al final, carregada de mala consciència, assumeix quasi totalment la postura de la patronal i recolza la decisió d’acomiadar el Daniel.

A la tarda, es trenca la monotonia i el judici adquireix un ritme diferent. Li toca declarar al primer testimoni de la defensa, un noi de la mateixa edat del Daniel, que també té el carnet del sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW) i llueix la xapeta a la solapa de la camisa. Sempre m' ha resultat especialment teatral, la manera com els jutges s'aixequen i alcen la mà dreta, en aquest país, per prendre el jurament als testimonis.

El cambrer, també dempeus i amb la mà dreta aixecada, assegura que dirà tota la veritat i només la veritat. I així comença a explicar les malifetes que l' empresa Starbucks ha anat cometent contra el personal de la Cafeteria de l' Avinguda Madison. La reacció sindical amb les octavetes, les pancartes i els piquets informatius enfront dels establiments... Queda clar que ha arribat un moment, en aquest conflicte, en què la problemàtica ha transcendit l’àmbit estricte de les relacions laborals i ha arribat a despertar, fins i tot, una certa consciència ciutadana. Per això, en algunes concentracions de treballadors, apareixen altres col·lectius, com la gent de "Make the road by walking" (Feu el camí caminant) o "Milion Workers March", els quals aspiren a organitzar manifestacions que arribin a un milió de treballadors...

A un cambrer l’havien sancionat perquè portava penjada al coll una medalla amb l' estrella de David. Ell es va defensar de l' antisemitisme de l' encarregat, argumentant senzillament la seva condició de jueu, però no hi va haver manera d' aturar la discriminació...

Es veu que aquest noi que declara, (que també té amics dins de la sala) s' està esforçant molt i realment aconsegueix donar una molt bona impressió a la jutgessa. Dóna proves del fet que els militants d' aquest sindicat no només saben manifestar-se respectuosament, sinó que a més, fan seriosament la seva feina professional. En canvi, l' empresa no perd oportunitat de fustigar els seus treballadors, tant si es tracta de les samarretes, de les insígnies o de les gorres que porten...

La jutgessa va prenent nota de tot, pel seu compte, malgrat que la secretària ja ho està gravant tot en cassettes, que periòdicament va renovant, fins que es dóna per acabada la sessió. La jutgessa explica que tant dijous com divendres li és impossible de fer judici i emplaça tothom per dilluns que ve. Jo penso que no hi podré ser, perquè aquest cap de setmana està previst el desplaçament, amb els amics dels MOVE, a la presó de Mumia Abu-Jamal, State Correctional Institution Greene, a la punta més oriental de l' estat de Pennsylvania. Després, en Daniel ja em posarà al dia de l’evolució del judici.

COCA-COLA, STARBUCKS I POLICIA

Al vespre, marxo cap a casa, baixant per la Cinquena Avinguda. I a la cruïlla del carrer 29, em trobo una església protestant: "Congregation and friends of Marble Collegiate Church". Em crida l' atenció que, a la tanca de ferro que rodeja tota l' església, hi ha penjada una gran quantitat de cintes de color groc, de mig metre de llargada. També n’hi ha de blaves i verdes, intercalades, però moltes menys. Al costat, uns grans cartells expliquen el seu significat.
Les cintes grogues representen les pregàries per les famílies i els amics dels MILERS de persones que han perdut la vida a l' Irak, en compliment del deure. El nombre de cintes grogues augmenta cada dia, a mesura que continuen morint allà més soldats dels Estats Units. Veig que aquestes cintes grogues tenen totes un nom inscrit amb especificació de la graduació militar del mort, mentre que les verdes i blaves no en tenen cap, de nom.
Les cintes blaves representen les pregàries per les famílies i els amics de les DESENES DE MILERS de ciutadans iraquians, que ja han perdut les seves vides i per tots els qui han resultat ferits a la guerra. El cartell especifica que la quantitat de dolor i patiment es humanament impossible de quantificar.
El cartell acaba explicant que les cintes verdes representen les pregàries per la pau, que continuen diàriament, a l’espera d' aquell dia en què la guerra ja no sigui una opció.
El cartell porta data del 19-3-06, tercer aniversari del començament de la invasió de l' Irak. Segurament, per tant, encara ressenyen només desenes de milers d' irakians morts, quan ara, el New York Times ja dóna xifres properes al milió de civils morts en aquesta guerra, que es il·legal, segons els criteris mínims del Dret Internacional.
Continuo caminant cap el sud de Manhattan i arribo a Union Square. Aquí sempre hi ha paradetes de diferents mercats i productes, però avui un gran cartell anuncia que és la Nit de la Policia. Hi ha diferents taules, una per a cada cos de la policia. I al costat, formant part del muntatge, els inevitables stands de la Coca-Cola i d' Starbucks, que naturalment són entitats col·laboradores... les taules estan ateses majoritàriament per dones. M'acosto i agafo un prospecte de la secció especial de la Policia Antiterrorista. Sota la rúbrica que diu Què pot fer un bon ciutadà per ajudar, es fa constar el que la Policia aconsella: denunciï si ha vist algú que fa fotos a prop d' una instal·lació del Govern, que es pugui considerar sensible, o alguú que confeccioni un mapa, o que observi amb llargavistes... o que prengui notes ! i, en llegir això, sense ni adonar-me’n he guardat precipitadament a la motxilla el meu bolígraf i el meu quadern de notes, no fos cas que...

Francesc Arnau i Arias, quarta crònica, 9-8-07