dissabte, 11 d’agost del 2007

UN SINDICALISTA D’OAKLAND


New York 10.- Surto del metro a la parada de Bergen, a Brooklyn. Ningú no diria que, quan l' he agafat, a Manhattan, anava xop com un pop. La roba ja gairebé se m'ha assecat. Són coses del microclima d'aquesta ciutat i, com que ara continua plovent i alhora fa molta calor, arribo regalimant aigua i suor al restaurant on té lloc l' acte públic on he estat convidat avui.
Som deu o dotze homes i una sola dona, asseguts a la taula gran de la sala. Escoltem atentament el senyor Jack Heyman, sindicalista del "International Longshore and Warehouse Union", el sindicat dels estibadors del port d'Oakland (Califòrnia). De tots nosaltres, és l'únic que porta la gorra posada. Aquesta diferenciació, segurament involuntària, és com si vingués a confirmar un altre tret diferencial que a mi em semba evident en aquesta situació: el senyor Heyman és l'únic obrer de la colla. L'auditori sembla que està compost més aviat per intel·lectuals, mestres o professors pertanyents a diferents organitzacions populars i ciutadanes.
El sindicalista Heyman, que té uns seixanta-cinc anys, és d' aquestes persones que irradien una aurèola que els ve donada per la seva història de militància i combativitat. Per sobre la taula corren unes fotocòpies del diari "San Francisco Chronicle", que li va publicar un parell d' articles temps enrera. El diari el presenta com a un dels estibadors que fou detingut a Oakland, l'any 2003, durant una manifestació contra la guerra de l' Irak. Aquell dia la policia va disparar amb els anomenats projectils "no letals" que varen provocar nombrosos ferits. L' escàndol va ser tan gran que fins i tot la Comissió de Drets Humans de la ONU va condemnar la càrrega policial...


EL GOVERNADOR SCHWARZENEGGER CONTRA EL SINDICAT


El 1999, aquest sindicat va organitzar una vaga típicament política, que va aconseguir paralitzar tots els ports de la costa oest dels USA. El seu objectiu era, ni més ni menys, que reivindicar la llibertat d' un pres afroamericà condemnat a mort, sota l' acusació d' haver mort un policia blanc: Mumia Abu-Jamal.
Una altra de les fites reivindicatives que el sindicalista explica, és la victòria que l' any 2004 varen aconseguir les infermeres del sindicat, enfront del Governador Arnold Schwarzennegger, que es negava a augmentar el nombre de personal als hospitals. Aquest va ser un fet que va demostrar a molta gent que, amb una labor sindical efectiva, es poden aconseguir objectius que podrien semblar inassolibles...En els últims anys, el port d' Oakland (un dels quatre principals ports de mar dels USA) té una mitjana dos milions de containers descarregats anualment, per un valor de trenta bilions de dòlars. Però al mateix temps hi ha escoles a la mateixa ciutat, que han de tancar perquè els falten dinersper pagar els sous dels mestres... i cada vegada hi ha més casos d'estibadors morts, a causa de les males condicions amb què els fan treballar: un noranta-cinc per cent dels containers descarregats no són inspeccionats prèviament, per si portessin materials perjudicials per a la salut, encara que actualment hi ha mitjans tecnològics suficients per a fer-ho de manera segura.
Els del sindicat estan acostumats a enfrontar-se amb tota classe d'amenaces, fins i tot procedents de les més altes instàncies. Per exemple, poc abans de la invasió de l' Irak, algun responsable sindical va rebre trucades del Secretari de Defensa Donald Rumsfeld i d' altres personatges propers a la Casa Blanca, que els amenaçaven amb ordenar una ocupació militar dels molls, si es produïa alguna mobilització contrària als interessos de la "seguretat nacional". El senyor Heyman i els seus companys i companyes varen replicar que la seguretat dels ports comença per inspeccionar tots els containers que es descarreguen, i per acabar amb les guerres imperialistes, en lloc d' ofegar la llibertat d' expressió de la gent que treballa als ports.


I AL MOLL DE BARCELONA, LA COORDINADORA

El senyor Heyman em parla de l’organització sindical que tenen els estibadors del port de Barcelona, coneguda com a "La Coordinadora". L’opinió que en té és que són gent molt coherent, que es mantenen fidels a un sindicalisme de classe. Cosa bastant rara, diu, en aquests temps en què tants i tants sindicats es venen a l' Estat respectiu, de vegades només per un plat de llenties, que ve donat pels viatges pagats (de turisme sindical) a països on el model de funcionament és burocràtic i d'absoluta submissió al capital.
"Això que el Partit Demòcrata no està en aquesta guerra, no us ho cregueu. No és veritat. En realitat ells volen la guerra tant com els Republicans. Per això varen votar a favor. No volen acabar-la... però nosaltres sí. que podem acabar-la!". “Aquest és (diu Heyman, que ja s' ha tret la gorra) l' esperit que ha d' animar les jornades que estem preparant sobre "El Sindicalisme i la guerra de l' Irak" . Hi haurà quatre grans ponències: 1) Com afecta aquesta guerra als sindicats? 2) Els soldats que estan contra la guerra. 3) La limitació dels Drets i llibertats Civils i 4) El racisme en aquesta guerra.” Aquest últim tema els preocupa especialment, perquè han constatat que, fins i tot en sectors sindicals molt combatius i d' esquerres, hi ha de tant en tant brots de racisme, que no es poden explicar únicament amb les provocacions que quotidianament surten des del Poder.
I l' acte s' acaba. Hem començat a les onze del matí i han estat dues hores de rebre injeccions de moral i d'ètica obrera. En Heyman només ha reposat durant les escasses intervencions d' altres assistents. Els cambrers, que fins ara no havien parat de servir-nos te, ens fan saber que estan esperant un grup de cinquanta comensals per l' hora de dinar. I que necessitaran totes les taules.
Mentrestant, l’emissora Pacifica Radio comenta que demà, dissabte, pels principals carrers i avingudes de Filadèlfia, ha de tenir lloc una gran caravana de vehicles,que es manifestaran per demanar la llibertatprovisional de les nou persones preses de l’Organització revolucionària MOVE, que ja fa gairebé trenta anys que estan a la presó. Som diversos els qui ens aixequem de la taula dient que, demà, hi serem.


Francesc Arnau i Arias, cinquena crònica, 10-8-07