Philladelphia 16.- Sobre el mobiliari de la sala d' espera de la presó d'SCI Greene, es podria escriure tot un tractat de sociologia. Hi ha la fotografia del carceller més destacat del mes, el qui ha excel·lit per l’efectivitat del seu treball. Durant els propers trenta dies, tindrà el privilegi de poder disposar d' una placa d’aparcament, just al costat de la del director de la presó, ben a prop de la porta d'entrada. En una vitrina especial, al costat de les que contenen les innombrables copes i trofeus, guanyats pels equips de la presó (carcellers contra presos, presos contra carcellers, carcellers contra carcellers d'altres presons...) hi ha una pala platejada, que van fer servir, ja fa anys, les autoritats penitenciàries, per posar la primera pedra de l' edifici.
En un cartell emmarcat, s' exposen les qualitats que tenen, en tot moment, els tribunals d’oposicions que han d' examinar als aspirants a carcellers, per a les places que contínuament es necessiten en aquest país. Credibilitat, imparcialitat, respecte, companyonia i igualtat. De manera que tothom s’hi pot presentar, amb la seguretat de que serà tractat com es mereix.
Un vellet d' uns vuitanta anys, intenta enfilar-se a la tarima del detector de metalls, que no té més de mig pam d' alçada. Un seu fill l'ajuda. I sona implacable l' alarma. El carceller compren la situació, li inspecciona el cos amb el detector manual i el fa passar per fora. Ha tingut consideració. Encara no hem arribat a la línia divisòria del recinte, on les persones deixen de merèixer gaire consideracions. El punt més clar de la divisió és el locutori.
Apareix Russel Shoats. aquest pres que ho és des de fa trenta-cinc anys, amb dues cadenes perpètues a sobre. No només té les mans emmanillades, sinó que les té lligades estretament a un cinturo de cuiro, de tal manera que no les pot fer arribar més enllè d' un pam de la seva pròpia cintura. De tant en tant, s'aixeca, recula fins a la maneta de la porta que li queda al darrera i s' hi refrega l' esquena. Es grata alguna picor.
Durant tots aquests anys ha intentat escapar-se dues vegades. Quan ell i jo ens varem qüestionar el suïcidi d' en Xirinacs, em va dir que ell no ho ha fet perquè no n'ha sentit mai la necessitat, però que no descarta que, per a altres persones, en altres situacions, pugui ésser una sortida tan vàlida com qualsevol altra.
Ara ja sé que Xirinacs ha estat homenatjat al Fossar de les Moreres, després de passar per Santa Maria del Mar. Tindrà alguna repercussió, aquesta mort, en la convocatòria espontània de vaga general a Catalunya, per al proper dotze de setembre ? Ja ho veurem.
L' ESQUERRA TÉ POR
"Quan tornis al teu país, a Catalunya, digues-li a tothom que cal continuar la lluita, com sigui. Ja sé que és difícil. Hi ha por. L' esquerra té por a tot el món. I no els falten raons, per tenir por, perquè el Sistema és implacable amb tothom que no s' hi mostra prou dòcil. Mira ara el Michael Moore. Li volen fer un judici a causa de la pel·lícula sobre la falta de Seguretat Social als USA. No crec que s' atreveixin a fotre'l a la presó, però ja veurem com acaba."
"Si parlem de sanitat, cal que sapigueu que aquí dins, si et poses malalt, no et curen. Et deixen morir, a no ser que tinguis molt de recolzament a fora, com jo, que sóc un privilegiat. Aquests últims dies he tingut la família preocupada, perquè sentia dolors molt forts al pit. Finalment em varen atendre i el metge m’ha dit que només es tracta d' alguna variació en la pressió sanguínia. M' ha receptat unes pastilles i ja està. Ja em trobo bé. Son petites molèsties que a fora no tindrien més importància, però que aquí dins es poden complicar de seguida, per la falta d’atenció mèdica. Al Mumia volen matar-lo de seguida, amb la pena de mort. A mi em volen matar a poc a poc.”
Veig a Vilaweb que les borses europees han caigut altra vegada, ara acausa de la crisi hipotecària nord-americana. O això diuen. I recordo que tant en Rusell com en Mumia parlen dels "canvis econòmics dràstics que veuen a venir als USA en els propers anys i que repercutiran negativament a tot el món. I això situarà la gent a un pas de la rebel·lió.
"Hi ha molts predicadors, però no ens fa falta cap religió nova. No és aquesta, la qüestió. Amb la tecnologia que hi ha, es podria resoldre qualsevol problema material dels molts que hi ha a la nostra societat, en aquest planeta. Però no volen. D’això en fan un problema. Han transformat la tecnologia en el nostre pitjor enemic."
"MARX I ENGELS TENIEN RAÓ..."
"Jo no em defineixo només com marxista, però reconec que Marx i Engels tenien raó, quan deien que la perdició del món pot venir a causa de l' acumulació de riqueses i de recursos en unes poques mans. I només hi ha una manera d' evitar-ho, que és intentar recuperar l' equilibri. Lluitar contra les desigualtats socials que cada vegada són mes grans en aquest Sistema. I ho hem de seguir intentant. Veiem com els pigmeus encara ara viuen, a Centre-Africa, sense electricitat. Segurament, si en tinguessin, viurien més còmodament, però no en senten la necessitat. Compten amb el que tenen...”
"Sabem que ni els exèrcits més poderosos del món no són invencibles. Napoleó representava la primera forca imperialista del món, en la seva època, però fou vençut per les guerrilles dels espanyols, que no tenien ni un exèrcit organitzat. La guerrilla va guanyar. Varen expulsar les tropes franceses de la península Ibèrica. I des d' aleshores, la paraula "guerrilla" ha passat a formar part del vocabulari de tots els idiomes del món, per designar la resistència contra l' opressor, la lluita per la llibertat... A Bush li pot passar com a Napoleó.”
No n' hi ha prou amb la força bruta, amb tota la força bruta del món. Cal actuar en el sentit de la Història. I això no ho han sabut fer mai, els Imperialistes. O no han volgut, perquè això voldria dir rectificar i anirien contra els seus propis interessos.
A més costa molt, rectificar. Jo, per exemple, fa quatre o cinc dies que sé que vaig cometre un error, en la crònica del sindicalista d' Oakland. Que vaig fer anar la meva imaginació mes enllà de la gorra que portava el senyor Heyman, que és un estibador que compren bastant bé la nostra llengua catalana. I quan ha vist la meva crònica, m' ha fet saber que ell no era l’únic obrer a la reunió de Brooklyn, que no tots els altres eren necessàriament només intel·lectuals, sinó que també hi havia un treballador de correus, un de la indústria editorial, un de sanitat...
Francesc Arnau i Arias, novena crònica, 16-8-07
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada