New York 6.- Aquest matí, a dos quarts de deu, quan entràvem a la sala del judici, encara em ressonaven al cap els crits que feien, la tarda del dissabte, aquells nanos (i no tant nanos) que s'emborratxaven davant nostre, a la destil·leria de cervesa de Brooklyn. Tot d' un plegat, un d' ells s' estirava al terra i començava a fer flexions amb els braços, fins que no podia més. Dos o tres vigilaven que les flexions es fessin correctament, és a dir, que el cos no toqués a terra per a res. I tots els altres, que eren vuit o deu més, cridaven com a energúmens i entrecreuaven juguesques amb dòlars. Quan el de les flexions va superar el numero mínim que li havien marcat, la cridòria va ser sensacional. Mitja concurrència estava pendent d' això. L' altra mitja seguia bevent cervesa i anaven a la seva. El de les flexions va fer-ne alguna més, però ja ningú no li feia cas. Els vuit o deu anaven passant comptes de les juguesques amb dòlars. La taula estava plena de gots de plàstic, plens i buits. De cop, s' aixeca un noi que estava molt prim i comença a menjar-se les pizzes, que havien sobrat i que encara estaven dins les capses de cartró, que diuen "to take away". Mastega amb les dues galtes inflades. No dóna l' abast. Comencen altra vegada les juguesques i els crits d'ànim. El noi s' ho va empassant tot. Han de treure-li un tros de cartró de la mà. Per poc no se l' empassa... No queda ni una engruna de pizza... i tornen a passar comptes amb els dòlars. Uns han guanyat i altres han perdut. I així dissabte rera dissabte, juguesca rera juguesca...
No puc evitar d' imaginar-me aquests nois (juntament amb les noies que els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells) vestits amb l' uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes, enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni ningú els importi res...
LA JUTGESSA DIU BON DIA I SOMRIU
Però entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament d'un sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks. La sala no és gran ni petita. No hi ha restriccions per entrar-hi. Hi entra tothom que vol. No som gaires. Hem passat el control de la planta baixa i ara estem al pis número 14 d' un d' aquests gratacels del carrer 45, prop de Times Square, al mig de Manhattan.
Els advocats de l' empresa i els dels treballadors seuen en taules diferents i ben separats. Una mampara de mig metre els separa dels quatre bancs destinats al públic. I sobre una discreta estrada, d' encara no un pam d' alçada, hi ha la taula del jutge i al seu costat la del secretari. Entremig, la cadira destinada als testimonis que han de declarar.
Quan és l’hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, peròsense toga. De toga no en porta ningú. És la Jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s' asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial.
Abans que res, pregunta als advocats si volen parlar alguna cosa "off the record", abans de començar el judici. L' advocat del treballador s' afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta el cassette i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l' empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador. Daniel Gross, el sindicalista acomiadat, riu i ens comenta en veu baixa que sembla mentida, que una empresa que ven cafè a mes de quaranta països, a tot el món, estigui rondinant perquè ha de fer unes quantes fotocòpies.
Després entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers", que és el que son en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així no afluixen i continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament diuen que és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta (segons els advocats de la cadena Starbucks), és enfonsar l' empresa. I a més diuen que el Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals i que tampoc no li agraden els jutjats socials...
ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT
La jutgessa diu de seguida que es farà un descans per dinar i per això m’adono que el judici pot durar tot el dia. Efectivament, ens hi passarem vuit hores, repartides entre el matí i la tarda. I a més, no hi ha ningú a la porta esperant. Ningú no es queixa perquè el judici s' allarga. Avui és l'únic judici que han convocat. Això també és es nou, per a mi, acostumat com estic al fet que els jutges, a Barcelona, m’apressin per acabar les meves defenses, amb l' excusa que hi ha encara molts altres judicis pendents i que la gent s'està esperant a la porta.
El plat fort de la sessió d' avui ve donat per la declaració d' un testimoni de l' empresa, el manager de l' Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava el Daniel. És el típic encarregat, que té com a missió no dir-li la veritat al tribunal, sinó dir només allò que convingui als interessos de l' empresa. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps, per assegurar-se que mereix la seva aprovació.
Hi ha episodis que resultarien francament ridículs i ens en riuríem, si no fos que el que està en joc és el lloc de treball... Com quan el manager explica que no fan cap discriminació entre els treballadors que porten les xapes oficials de l' empresa i els que prefereixen portar les insígnies del sindicat. O quan explica que alguns treballadors s' han queixat, perquè el Daniel els fa "mobbing". En Daniel ens comenta que hi ha hagut dos treballadors que han estat objecte de pressions, per part de l' empresa, per tal que els denunciïn, amb l' excusa els hauria insistit en la conveniència d'organitzar-se en el Sindicat IWW.
L' interrogatori d' aquest testimoni ha durat gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat reconeixent que la decisió d' acomiadar al Daniel va ser exclusivament seva, quan en realitat legalment un manager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.
QUIN CONTRAST AMB EL SINDICALISME DE COLÒMBIA!
Entre el públic també hi ha present l' amic Julián, originari de Colòmbia, treballador de la construcció a New York i corresponsal de l'emissora Ràdio Bronka, de Barcelona. La seva presència em fa recordar que, en els últims deu anys, han estat assassinats dos mil cinc cents (2.500.-) sindicalistes colombians, per obra del terrorisme d' estat, finançat sobretot per les grans empreses multinacionals. Aquests dies, un altre amic colombià m' ha fet veure uns quants documentals: "Fosas Comunes", que ja l' han passat, fa pocs mesos, al programa "Contravias" de la TV colombiana, presentat pel periodista Hollman Morris. "La Sierra", de l' any 2003, on s' explica la lluita entre els paramilitars i la guerrilla de ELN (Ejército de Liberación Nacional) en aquest barri de Medellín; recentment ha aconseguit un premi al Miami Film Festival. "The Hidden Story", de l' any 2001, realitzada per unes ONG, per explicar la guerra bruta, a càrrec de l' estat colombià. I "La Ley del Monte", de 1989, realitzada per la cadena de TV anglesa Channel Four. Tot plegat resulta francament esgarrifós...
"NO HI HA RES MÉS FORT QUE EL SOLDAT IANQUI”
En acabar el judici, ens acomiadem fins demà, que ha de continuar. I jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà. Molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos. Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen: "No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".
Menys mal que, al costat d' això, ja he vist que a diverses llibreries tenen l'última obra de Noam Chomsky: "Failed States" ("Estats Fracassats"), que comença recordant aquell manifest que varen fer, ja en els anys cinquanta del segle passat, Bertrand Russell i Albert Einstein, on recordaven al món que cal renunciar a la guerra, si no volem acabar amb la raça humana...
Francesc Arnau i Arias (segona crònica, 6-8-07)
No puc evitar d' imaginar-me aquests nois (juntament amb les noies que els aplaudeixen i que semblen més masclistes que ells) vestits amb l' uniforme dels marines ianquis, en un altre escenari i amb el mateix alcohol i les mateixes cridòries... se' m posa la pell de gallina només de pensar que, amb aquest estat d'ànim, els permetin anar armats i utilitzar les armes, enmig d' un país que no sigui el seu i on no coneguin ningú, on res ni ningú els importi res...
LA JUTGESSA DIU BON DIA I SOMRIU
Però entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament d'un sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks. La sala no és gran ni petita. No hi ha restriccions per entrar-hi. Hi entra tothom que vol. No som gaires. Hem passat el control de la planta baixa i ara estem al pis número 14 d' un d' aquests gratacels del carrer 45, prop de Times Square, al mig de Manhattan.
Els advocats de l' empresa i els dels treballadors seuen en taules diferents i ben separats. Una mampara de mig metre els separa dels quatre bancs destinats al públic. I sobre una discreta estrada, d' encara no un pam d' alçada, hi ha la taula del jutge i al seu costat la del secretari. Entremig, la cadira destinada als testimonis que han de declarar.
Quan és l’hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, peròsense toga. De toga no en porta ningú. És la Jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s' asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial.
Abans que res, pregunta als advocats si volen parlar alguna cosa "off the record", abans de començar el judici. L' advocat del treballador s' afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta el cassette i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l' empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador. Daniel Gross, el sindicalista acomiadat, riu i ens comenta en veu baixa que sembla mentida, que una empresa que ven cafè a mes de quaranta països, a tot el món, estigui rondinant perquè ha de fer unes quantes fotocòpies.
Després entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers", que és el que son en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així no afluixen i continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament diuen que és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta (segons els advocats de la cadena Starbucks), és enfonsar l' empresa. I a més diuen que el Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals i que tampoc no li agraden els jutjats socials...
ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT
La jutgessa diu de seguida que es farà un descans per dinar i per això m’adono que el judici pot durar tot el dia. Efectivament, ens hi passarem vuit hores, repartides entre el matí i la tarda. I a més, no hi ha ningú a la porta esperant. Ningú no es queixa perquè el judici s' allarga. Avui és l'únic judici que han convocat. Això també és es nou, per a mi, acostumat com estic al fet que els jutges, a Barcelona, m’apressin per acabar les meves defenses, amb l' excusa que hi ha encara molts altres judicis pendents i que la gent s'està esperant a la porta.
El plat fort de la sessió d' avui ve donat per la declaració d' un testimoni de l' empresa, el manager de l' Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava el Daniel. És el típic encarregat, que té com a missió no dir-li la veritat al tribunal, sinó dir només allò que convingui als interessos de l' empresa. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps, per assegurar-se que mereix la seva aprovació.
Hi ha episodis que resultarien francament ridículs i ens en riuríem, si no fos que el que està en joc és el lloc de treball... Com quan el manager explica que no fan cap discriminació entre els treballadors que porten les xapes oficials de l' empresa i els que prefereixen portar les insígnies del sindicat. O quan explica que alguns treballadors s' han queixat, perquè el Daniel els fa "mobbing". En Daniel ens comenta que hi ha hagut dos treballadors que han estat objecte de pressions, per part de l' empresa, per tal que els denunciïn, amb l' excusa els hauria insistit en la conveniència d'organitzar-se en el Sindicat IWW.
L' interrogatori d' aquest testimoni ha durat gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat reconeixent que la decisió d' acomiadar al Daniel va ser exclusivament seva, quan en realitat legalment un manager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.
QUIN CONTRAST AMB EL SINDICALISME DE COLÒMBIA!
Entre el públic també hi ha present l' amic Julián, originari de Colòmbia, treballador de la construcció a New York i corresponsal de l'emissora Ràdio Bronka, de Barcelona. La seva presència em fa recordar que, en els últims deu anys, han estat assassinats dos mil cinc cents (2.500.-) sindicalistes colombians, per obra del terrorisme d' estat, finançat sobretot per les grans empreses multinacionals. Aquests dies, un altre amic colombià m' ha fet veure uns quants documentals: "Fosas Comunes", que ja l' han passat, fa pocs mesos, al programa "Contravias" de la TV colombiana, presentat pel periodista Hollman Morris. "La Sierra", de l' any 2003, on s' explica la lluita entre els paramilitars i la guerrilla de ELN (Ejército de Liberación Nacional) en aquest barri de Medellín; recentment ha aconseguit un premi al Miami Film Festival. "The Hidden Story", de l' any 2001, realitzada per unes ONG, per explicar la guerra bruta, a càrrec de l' estat colombià. I "La Ley del Monte", de 1989, realitzada per la cadena de TV anglesa Channel Four. Tot plegat resulta francament esgarrifós...
"NO HI HA RES MÉS FORT QUE EL SOLDAT IANQUI”
En acabar el judici, ens acomiadem fins demà, que ha de continuar. I jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà. Molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos. Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen: "No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".
Menys mal que, al costat d' això, ja he vist que a diverses llibreries tenen l'última obra de Noam Chomsky: "Failed States" ("Estats Fracassats"), que comença recordant aquell manifest que varen fer, ja en els anys cinquanta del segle passat, Bertrand Russell i Albert Einstein, on recordaven al món que cal renunciar a la guerra, si no volem acabar amb la raça humana...
Francesc Arnau i Arias (segona crònica, 6-8-07)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada