LA VIDA DE DUSTIN HOFFMAN

New York 20.- Aquesta nit passada, als voltants de les dotze, hem arribat a la ciutat, procedents de la frontera amb el Canadà. Allà, a set hores de viatge per carretera, en el comtat de Clinton, dins del mateix estat de New York, queda la presó on està David Gilbert, des de fa vint-i-sis anys, a causa de la seva militància en el grup armat "The Weathermen", literalment "Els Homes del Temps", anomenats així a partir d' una cancó de Bob Dylan, que diu "No cal ser l' home del temps per saber d'on bufa el vent."

Havíem sortit vint-i-quatre hores abans, des de la ciutat de Philladelphia, a l'estat de Pennsylvannia, quatre persones amb un cotxe llogat. Tenint en compte el preu de la benzina (per això fan les guerres) surt mes a compte això que no pas pagar un bitllet d' autocar o de tren per a tothom.

En aquesta ciutat de més de set milions d' habitants, es respira l'aire de normalitat i potser de ressaca, propi d' un diumenge a la tarda del mes d'agost, amb les autopistes col·lapsades per l'operació retorn del cap de setmana. No hi ha res que faci veure que el dissabte varen morir dos bombers,a la mateixa Zona Zero de l' ex-World-Trade-Center, a Manhattan. Nosaltres ens n’hem assabentat, en sortir de la presó, en una area de servei, al veure que la gent esgotava els diaris: Tant el New York Post com el New York Times, a primera pàgina, publiquen la fotografia de l'edifici del Deutsche Bank, en flames. La imatge del Post ocupa tota la pàgina. Els comentaris del text destil·len una certa sorpresa i, al mateix temps, indignació: sembla que aquest gratacels s'ha mantingut totalment abandonat, sense reparar-lo ni donar-li cap utilitat, des de l' atac d' Al Qaeda del 2001. I ara, de cop, no se sap per què s' ha calat aquest foc que, de moment, ja ha costat la vida de dos bombers. I hi ha moltes persones hospitalitzades, a causa dels productes químics que el fum de l'incendi va provocar.

ELS PRESONERS DE GUERRA I ELS DESAPAREGUTS

Aquest diumenge, de bon matí, hem estat dels primers en arribar a les portes de la presó. De totes maneres, a la llista de visites i davant nostre, ja hi ha cinquanta-quatre persones que tenen número per entrar. I, de vegades, un sol número correspon a una família sencera, com en el nostre cas, que som quatre persones amb el mateix número. De manera que ens toca esperar unes dues hores, de les 9 a les 11. Tenim temps d’observar bé el paisatge. La presó està al mig del poble de Danemora, que és un poble relativament petit. Al fons, cap a l' Est, es veuen les muntanyes Adirondack i cap al nord ja comença el Canadà. És una presó de les antigues, de les que es varen construir a mitjans del segle XIX, amb altes muralles de ciment. Ara ja no les fan així. Ara ja no es fan aquestes muralles exteriors, sinó que les filferrades electrificades, amb sofisticats dispositius de videovigilància, donen tot un altre aspecte a les presons construïdes aquests últims anys.

A la porta hi ha tres banderes. Al mig, la de les barres i estrelles. A l'esquerra, la que sembla ser pròpia de les institucions penitenciàries d'aquí, amb l’àguila inevitable a i la paraula 'Excelsior". I a la dreta, la bandera pròpia de l’organització que es preocupa de mantenir la memòria dels presoners de guerra ("Prisoners of War", POW,i dels desapareguts "Missing in Action" MIA), provocats per les nombroses guerres en què participa contínuament aquest país. Aquestes lletres inicials figuren a la bandera al costat del lema "no us oblidem" i el dibuix d' una torre de vigilància, envoltada de filferrades. No em sembla una bandera molt adequada, per estar precisament a la porta de les seves presons. Però aquí està i no crec que la seva presència respongui a cap reglament oficial, sinó més aviat a les preferències d'algun alt responsable. Almenys jo, fins ara, no havia vist aquesta bandera a la porta de cap altra presó.

Anem passant els controls. Abans d'entrar pel detector de metalls, ens fan treure les sabates. Jo porto bamves, desproveïdes de qualsevol peca de metall, però no serviria de res, si els ho faig notar. Finalment arribem a la sala de visites. És gran i distribuïda en taules que compten amb tres o quatre cadires cada una. Apareix en David. Li reconeixem el mateix jersei roig de l' any passat. En canvi, els pantalons són iguals que els que porten els altres presos, és a dir, que només porten mig uniforme, avui.

PARLEM DEL DIARI 'AVUI

La conversa comença a partir de les preguntes que fa el David sobre la marxa de la campanya per Mumia Abu-Jamal. Vol saber amb quin estat d’ànim l'he trobat jo mateix, quan l'he vist la setmana passada... Sap que està a punt de sortir la sentència del judici del disset de maig i que els MOVE de la presó estan intentant aconseguir el règim obert. Cadascú li comenta les sevs coses. Jo li explico que tinc un retall guardat del diari "Avui", de finals de l' any passat. És un article d'opinió, fet per un d' aquests periodistes que, quan li pregunten si ha estat víctima de la censura, s'afanya a dir que no, que mai, que sempre escriu allò que de veritat pensa... Tal com ens avisa Noam Chomsky, això vol dir, en realitat, que el periodista en qüestió sap molt bé les coses que pot dir i les que no pot dir, si vol continuar publicant en aquest tipus de diaris i ser considerat un professional "de prestigi..."

L'article presenta els Weathermen com a gent d' una ideologia totalment superada i, sobretot, insisteix en dir que estaven equivocats des del principi, des dels anys seixanta. Amb el David recordem un documental que va fer, anys enrera, una cadena de televisió nord-americana. Sembla que el periodista ha vist el documental, perquè hi ha referències, que semblen extretes literalment del document audiovisual.

Per exemple, un detall que ens sembla molt representatiu de la frivolitat d' ambdós productes pseudo-periodístics, és que es destaca molt la presència de l'actor Dustin Hoffman, entre el veïnat del Greenwich Village, a New York, el dia que va explotar, en un apartament, l' artefacte casolà, la preparació del qual es va atribuir després als Weathermen. El fet que l'actor resultés il·lès en l'explosió accidental, serveix al periodista per posar un colofó rodó al seu article. I al David i a mi ens serveix per constatar que, de vegades, alguns periodistes del sistema atribueixen més valor a una vida humana que a una altra.

EL CLUB DE BILDERBERG

També li comento al David Gilbert, les al·lusions repetides que, en el programa Koktel kontrainformatiu de Ràdio Ona de Torelló, hem fet a un parell de llibres sobre l' anomenat "Club Bilderberg" d'un tal Estulin, que a mi em sembla que és un producte típic del Sistema que, de tant en tant, necessita autoritzar critiques contra el propi Sistema. També en aquests llibres hi ha referències, poques, als Weathermen, als quals presenten com poca cosa més que drogoaddictes amb inquietuds polítiques adotzenades i, per descomptat, equivocades.

En David pregunta per què la treva d'ETA s'ha trencat. Encetat el tema, hi participem tots els de la taula: el govern espanyol no havia fet cap pas efectiu en direcció a la pau. Cap dels presos no ha estat posat en llibertat. Per què no poden fer, a Madrid, el mateix que s'està fent a Londres l'IRA? Fins i tot a Palestina, de tant en tant, deixen en llibertat algun grup de presos. El David vol puntualitzar: hi ha uns deu mil presos polítics palestins, a les presons de l'Estat d'Israel. i amb prou feines n'han alliberat dos-cents, en el curs de les últimes i accidentades negociacions...

Després ens parla de la seva família. Algú li pregunta com han pogut tirar endavant amb aquest fill que ara té vint-i-set anys, si en fa vint-i-sis que ell és a la presó. En David parla de la mare del seu fill, la senyora Katy Boudin, que va caure presa el mateix any que ell, quan la criatura tenia només catorze mesos... De com els pares d’ella se’n varen fer càrrec, ajudats per altra gent que militava a la mateixa organització...

Li explico els projectes que encara he de realitzar, abans de marxar cap a Europa, a finals de mes. He de visitar els veterans de la Brigada Abraham Lincoln, els qui varen venir a defensar la Segona República Espanyola, els anys trenta, enfront del feixisme internacional. He d'anar a veure a l'ex-black panther Marshall Eddie Conway , que està en una presó de Baltimore, però una mica més lluny que la de l' any passat...El David s'acomiada amb el puny aixecat i em diu que continuï amb les meves visites. Que així, almenys, estic coneixent el bo i millor dels USA... I jo penso que no hi ha dret, que aquest Bush mantingui a la presóE tanta i tanta gent que, molt sovint, el superen llargament per la seva categoria humana...

Francesc Arnau i Arias, onzena crònica, 20-8-07